Uns escacs de metalls i pedres precioses
Explica una llegenda que Carlemany practicava els escacs amb una gran passió i el que va passar en una partida jugada en un tauler realitzat per uns artesans í rabs.
La llegenda fa referència a Carlemany (742-814) rei dels francs, Emperador d’Occident, protector de les arts i les lletres, i una de les figures més grans de l’edat mitjana i, a més, un gran amant dels escacs.
[fusion_builder_container hundred_percent=»yes» overflow=»visible»][fusion_builder_row][fusion_builder_column type=»1_1″ background_position=»left top» background_color=»» border_size=»» border_color=»» border_style=»solid» spacing=»yes» background_image=»» background_repeat=»no-repeat» padding=»» margin_top=»0px» margin_bottom=»0px» class=»» id=»» animation_type=»» animation_speed=»0.3″ animation_direction=»left» hide_on_mobile=»no» center_content=»no» min_height=»none»]
En aquesta llegenda, s’explica com aquest monarca, el qual practicava els escacs amb foríça passió, pel seu aniversari número 40, el 4 d’abril de l’any de 782, organitza una magnífica festa i repta a una partida al soldat conegut com Garí el franc, el millor escaquista del regne. Per a jugar la partida, s’utilitzaria un magnífic tauler, regal d’Ibn-al-Arabi, governador musulmí de Barcelona, per una ajuda solidí ria prestada per part de Carlemany. 
La història explica com vuit criats negres, vestits de moriscos van entrar a coll el tauler, realitzat per mans d’artesans í rabs. Així descriu la llegenda el tauler: «Les peces, de metalls preciosos filigranats, estaven tatxonats amb robins, safirs, diamants i maragdes sense tallar però perfectament llustrades, i alguns dels quals arribaven a la mida d’ous de guatlla. Brillaven i resplendien a la llum de les torxes del pati, semblaven brillar amb una llum interior que hipnotitzava a qui els contemplava. La peíça anomenada xa o rei, arribava als 15 centímetres d’alíçada i representava un home coronat que muntava a lloms d’un elefant. La reina, dama o Ferzan anava en una cadira de mans tancada esquitxada de pedres precioses. Els alfils o bisbes eren elefants amb les cadires de muntar incrustades amb unes estranyes gemmes. Els cavalls o cavallers estaven representats per cavalls í rabs salvatges. Les torres o castells es deien rujj, que en í rab significa carro. Eren grans camells que sobre els lloms portaven cadires semblants a torres. Els peons eren humils soldats d’infanteria de set centímetres d’alíçada, amb petites joies en lloc d’ulls i pedres precioses que esquitxaven les empunyadures de les seves espases «.
Fins aquí, el text descriu aquell meravellós tauler, però diu la història que Carlemany, presa d’estranys efluvis que sortien del propi tauler, va dir amb veu estranya: «Proposo una aposta. Si el soldat Garí em guanya una partida, li concedeixo aquest territori del meu regne que va d’Aquisgrí als Pirineus bascos i la mí de la meva filla gran en matrimoni. Si perdo, Garí serí decapitat en aquest mateix pati a trencar l’alba «.
[/fusion_builder_column][fusion_builder_column type=»1_1″ background_position=»left top» background_color=»» border_size=»» border_color=»» border_style=»solid» spacing=»yes» background_image=»» background_repeat=»no-repeat» padding=»» margin_top=»0px» margin_bottom=»0px» class=»» id=»» animation_type=»» animation_speed=»0.3″ animation_direction=»left» hide_on_mobile=»no» center_content=»no» min_height=»none»]
La cort es va estremir, mai havien escoltat tal apassionament en el rei; a més, estimava molt a les seves filles i no era cosa de oferir- les així com així, per una partida, i tampoc posar el risc la vida d’un cortesí , per un joc. Va ser una aposta digna d’un bí rbar embriagat!, deia el poble.
I segueix narrant la llegenda que, a mesura que s’anava desenvolupant la partida, els contendents es portaven d’una manera cada vegada més estranya, com embruixats: suor freda, moviments espasmòdics, etc. A més, el rei era presa d’una ira profunda i no parava de tocar-se els cabells, tot agitat . Però no només ell, sinó també el propi Garí, de taranní amable i assossegat, era presa d’un desassossec indescriptible.
Quan ja portaven més d’una hora de joc, estaven cada vegada més excitats i gairebé convulsos. De sobte, Carlemany s’incorpora amb un suprem esforíç, com si s’alliberés d’una maledicció, llaníça el tauler amb foríça … les peces cauen per terra i la partida s’interromp.
La partida va ser abandonada. Segons els presents, els escacs estaven posseí¯ts d’una foríça maligna.
Al cap d’un moment, tot va tornar a la normalitat i van jugar una nova partida, en to serè i amistós, de la qe en va sortir guanyador Garí; això sí, per escí s marge. Aleshores, va rebre com a recompensa la Propietat de Montglane, als Baixos Pirineus.
í‰s certa o falsa aquesta història? Qui pot dir-ho! El que sí sembla que és verídic és que el tauler d’escacs mí gic va existir, i que inclús existeix encara, que va ser custodiat molts anys pels monjos de l’Abadia de Montglane i que encara es busca el seu parador.
Per si la llegenda desperta en vosaltres un interès especial, us recomanem una magnífica novel.la titulada El Vuit de Catherine Neville, especialment per a escaquistes.
[/fusion_builder_column][/fusion_builder_row][/fusion_builder_container]