El tauler d’escacs de Carlemany

Uns escacs de metalls i pedres precioses

Explica una llegenda que Carlemany practicava els escacs amb una gran passió i el que va passar en una partida jugada en un tauler realitzat per uns artesans í rabs.

La llegenda fa referència a Carlemany (742-814) rei dels francs, Emperador d’Occident, protector de les arts i les lletres, i una de les figures més grans de l’edat mitjana i, a més, un gran amant dels escacs.

Carlemany
Carlemany

En aquesta llegenda, s’explica com aquest monarca, el qual practicava els escacs amb foríça passió, pel seu aniversari número 40, el 4 d’abril de l’any de 782, organitza una magní­fica festa i repta a una partida al soldat conegut com Garí­ el franc, el millor escaquista del regne. Per a jugar la partida, s’utilitzaria un magní­fic tauler, regal d’Ibn-al-Arabi, governador musulmí  de Barcelona, per una ajuda solidí ria prestada per part de Carlemany.
tauler-escacs-carlemany

La història explica com vuit criats negres, vestits de moriscos van entrar a coll el tauler, realitzat per mans d’artesans í rabs. Així­ descriu la llegenda el tauler: «Les peces, de metalls preciosos filigranats, estaven tatxonats amb robins, safirs, diamants i maragdes sense tallar però perfectament llustrades, i alguns dels quals arribaven a la mida d’ous de guatlla. Brillaven i resplendien a la llum de les torxes del pati, semblaven brillar amb una llum interior que hipnotitzava a qui els contemplava. La peíça anomenada xa o rei, arribava als 15 centí­metres d’alíçada i representava un home coronat que muntava a lloms d’un elefant. La reina, dama o Ferzan anava en una cadira de mans tancada esquitxada de pedres precioses. Els alfils o bisbes eren elefants amb les cadires de muntar incrustades amb unes estranyes gemmes. Els cavalls o cavallers estaven representats per cavalls í rabs salvatges. Les torres o castells es deien rujj, que en í rab significa carro. Eren grans camells que sobre els lloms portaven cadires semblants a torres. Els peons eren humils soldats d’infanteria de set centí­metres d’alíçada, amb petites joies en lloc d’ulls i pedres precioses que esquitxaven les empunyadures de les seves espases «.

charlemagne-set-r1

Fins aquí­, el text descriu aquell meravellós tauler, però diu la història que Carlemany, presa d’estranys efluvis que sortien del propi tauler, va dir amb veu estranya: «Proposo una aposta. Si el soldat Garí­ em guanya una partida, li concedeixo aquest territori del meu regne que va d’Aquisgrí  als Pirineus bascos i la mí  de la meva filla gran en matrimoni. Si perdo, Garí­ serí  decapitat en aquest mateix pati a trencar l’alba «.

Escut de Carlemany
Escut de Carlemany

La cort es va estremir, mai havien escoltat tal apassionament en el rei; a més, estimava molt a les seves filles i no era cosa de oferir- les així­ com així­, per una partida, i tampoc posar el risc la vida d’un cortesí , per un joc. Va ser una aposta digna d’un bí rbar embriagat!, deia el poble.

I segueix narrant la llegenda que, a mesura que s’anava desenvolupant la partida, els contendents es portaven d’una manera cada vegada més estranya, com embruixats: suor freda, moviments espasmòdics, etc. A més, el rei era presa d’una ira profunda i no parava de tocar-se els cabells, tot agitat . Però no només ell, sinó també el propi Garí­, de taranní  amable i assossegat, era presa d’un desassossec indescriptible.

Quan ja portaven més d’una hora de joc, estaven cada vegada més excitats i gairebé convulsos. De sobte, Carlemany s’incorpora amb un suprem esforíç, com si s’alliberés d’una maledicció, llaníça el tauler amb foríça … les peces cauen per terra i la partida s’interromp.
La partida va ser abandonada. Segons els presents, els escacs estaven posseí¯ts d’una foríça maligna.

Al cap d’un moment, tot va tornar a la normalitat i van jugar una nova partida, en to serè i amistós, de la qe en va sortir guanyador Garí­; això sí­, per escí s marge. Aleshores, va rebre com a recompensa la Propietat de Montglane, als Baixos Pirineus.

í‰s certa o falsa aquesta història? Qui pot dir-ho! El que sí­ sembla que és verí­dic és que el tauler d’escacs mí gic va existir, i que inclús existeix encara, que va ser custodiat molts anys pels monjos de l’Abadia de Montglane i que encara es busca el seu parador.

Per si la llegenda desperta en vosaltres un interès especial, us recomanem una magní­fica novel.la titulada El Vuit de Catherine Neville, especialment per a escaquistes.

Deja un comentario