Najdorf no era massa alt, però tenia una veu forta que es feia escoltar clarament. Era molt extravertit, es feia amb tothom i, durant els tornejos, molt sovint preguntava a la resta de jugadors i, inclús a algun assistent, què opinaven de la seva posició. Com estic? Estic bé?.
Això va, evidentment, en contra de les regles establertes i decididament no és una conducta aconsellable. Però al Sr. Miguel el coneixia tothom i ningú es va queixar mai. Es prenien la seva pregunta com un tret simpí tic i sense cap malícia; en certa manera, formava part del seu carí cter o de la seva manera de fer.
En un moment concret d’un campionat, mentre s’estaven jugant les partides, Najdorf fa la pregunta de costum: Com estic? Estic bé? a algú que es trobava a la sala de jugadors. Però la persona a qui li ho pregunta no el respon i, a més, el mira molt seriosament.
No n’hi havia per menys. En la seva distracció, Najdorf havia preguntat sobre la seva posició a Isaac Boleslavsky, el seu adversari en la partida, contra el que s’estava enfrontant en aquell mateix moment.