ESCACS PER A PRINCIPIANTS.
Què són els escacs?
Els escacs són un esport per a dues persones, i un dels jocs de taula més populars del món. Es podria dir que és un joc de guerra, pertanyent a la mateixa família que el xií ngqí (escacs xinesos) i el shgi (escacs japonesos). Es creu que tots ells provenen del xaturanga, que es practicava a l’índia el segle VI. Se’l considera no només un joc, sinó un art, una ciència i un esport mental. Això últim és molt apropiat, ja que es juga sovint de forma competitiva. L’ensenyament dels escacs pot ser útil com a forma de desenvolupar l’intel·lecte. Els escacs és juguen tant com a esbarjo com de manera competitiva en clubs, tornejos, a Internet, contra computadores, i fins i tot, per correu (escacs per correspondència). Per escacs es coneix també al conjunt de peces d’aquest joc, amb o sense el tauler. Es denominen escaquistes les persones que juguen als escacs.
2.Introducció al Joc
juego-ajedrez-pc
?Cada bí ndol té 16 peces amb diferents capacitats de moviment, que es mouen en un tauler quadrat de 8 í— 8 caselles, alternativament clares i fosques (freqí¼entment blanques i negres), també anomenades escacs. Les peces de cada jugador al principi de la partida són: un rei, una dama o reina, dos alfils, dos cavalls, dues torres i vuit peons. Les peces dels dos bí ndols es distingeixen pels seus colors, sent tradicionalment blanques i negres, encara que freqí¼entment s’utilitzen colors clars i foscos o fins i tot dos colors qualsevol diferents que no necessí riament tenen a veure amb els del tauler. A les peces més clares, se’ls sol establir com les blanques, sent les peces més fosques llavors, les negres. Per nomenar els jugadors, se sol utilitzar també els noms blanc i negre, d’acord amb les peces que condueixen. Els escacs no són un joc d’atzar, sinó un joc racional. El desenvolupament del joc és tan complex que ni fins i tot els millors jugadors (o els ordinadors més potents existents) no poden arribar a considerar totes les seves contingències: encara que només es juga en un tauler amb 64 caselles i 32 peces a l’inici, el nombre de diferents partides que poden jugar-se supera el nombre d’í toms en l’univers (vegi’s Nombre de Shannon). Es juga per torns, i comeníça el que juga amb blanques, fet que li concedeix un avantatge petit però substancial quan s’enfronten dos jugadors amb un alt nivell (s’ha observat que, el blanc aconsegueix aproximadament el 55% dels punts en joc davant un 45% del negre, en bases de dades que recopilen milions de partides).
?Cada jugador intenta obtenir certs avantatges en la seva posició, que freqí¼entment consisteixen en la captura de peces o peons del contrari (guanyar material), encara que l’objectiu final és donar escac i mat al rei enemic. La captura de les peces del contrari, és efectiva en tant que disminueix la seva capacitat de donar-nos «escac mat» i augmenta les opcions que tenim de donar-li escac mat nosaltres. No s’ha de minimitzar la importí ncia d’agafar avantatge al contrari en material. Hi ha innombrables posicions, especialment quan queden poques peces o peons, en les que un sol peó d’avantatge és suficient per a garantir la victòria amb un joc òptim. De tota manera cal tenir en compte que el valor de cada peíça estí determinat no només pel seu tipus, sinó també per la seva influència en el tauler, de manera que, per exemple, en determinades circumstí ncies, un alfil pot ser millor que una torre o un cavall millor que una dama, etc. En nombroses posicions la partida queda empatada (la qual cosa es coneix com fer taules). La victòria es pot obtenir mitjaníçant escac mat, abandonament d’un dels jugadors, o amb el consum del temps total de la partida per part de l’adversari. A més, des de 2005 el reglament de la Federació Internacional d’Escacs contempla que si a un dels jugadors li sona el seu telèfon mòbil perdrí igualment la seva partida. El primer jugador que va perdre una partida d’aquesta manera va ser el Gran Mestre Ruslán Ponomariov. La pèrdua per abandonament és més freqí¼ent que la pèrdua per escac mat, especialment entre jugadors avaníçats i en torneigs. La raó és que és habitual trobar-se en posicions en les quals el mat és imminent o les pèrdues de material són tan importants que la partida estí inexorablement perduda davant un jugador prou expert. Per això, l’abandonament es considera una mostra de respecte al contrari i, en canvi, foríçar l’allargament innecessari de la partida, fins que se sofreix escac mat, una mostra de mala educació.
3. Material necessari per jugar
?Per jugar, és precís comptar amb el tauler d’escacs i les peces i peons; si bé dues persones que sí piguen de memòria les posicions, poden jugar (a cegues) simplement dient els moviments. A més, s’han de conèixer les regles del joc. Opcionalment, pot utilitzar-se un rellotge d’escacs, que són imprescindibles en les competicions.
4.El Tauler
?El tauler d’escacs
Tauler d’escacs sense peces amb noms de les seves files i columnes.
El tauler d’escacs és un quadrat subdividit en 64 caselles o escacs iguals (8 í— 8), també quadrades, alternativament de color clar i de color fosc. Cada jugador se situa de cara a l’escaquista contrincant, col·locant el tauler de tal manera que cada jugador tingui una casella blanca a la seva cantonada dreta. Els elements bí sics del tauler són:
Fila. í‰s cada una de les vuit línies de vuit caselles que es formen alineant-les horitzontalment respecte als jugadors. S’anomenen amb números de l’1 al 8, comeníçant des de la primera fila respecte al bí ndol de les peces blanques.
?Columna. í‰s cada una de les vuit línies de vuit caselles que es formen alineant aquests verticalment respecte als jugadors. Es nomenen amb lletres minúscules de l’a a l’h, comeníçant des de la primera columna esquerra respecte al bí ndol de les peces blanques.
Diagonal. í‰s cada una de les 26 línies que es formen agrupant les caselles diagonalment. Les dues diagonals majors tenen vuit caselles.
Centre. El centre del tauler són els quatre escacs centrals. Per extensió, de vegades s’inclouen els 12 que envolten aquests quatre.
Cantonades. Cada una de les quatre caselles ubicades a les cantonades del tauler.
Vores. Les dues columnes i files situades al costat de les lletres i números de notació. Un tauler pot tenir els números i lletres per identificar les files, columnes i caselles, a fi de registrar el desenvolupament de les partides mitjaníçant la notació algebraica, que és la notació oficial. í‰s freqí¼ent al món dels escacs utilitzar aquest sistema per a poder reproduir i comentar les partides. S’ha de deixar, tanmateix, constí ncia que molts autors i especialistes han emprat o prefereixen continuar utilitzant l’anomenada notació descriptiva.
5.Les Peces
?Cada jugador disposa de 16 peces. Per a diferenciar-les, les d’un jugador són de color clar i se les anomena «les blanques» i les de l’altre són de color fosc, i es diuen «les negres». Hi ha 6 tipus diferents de “peces†i cada jugador té: vuit peons, dos torres (també anomenats antigament rocs -de roches: ‘torres de roca’ -, d’on deriva el terme «enroc»), dos cavalls, dos alfils, una dama (també anomenada «reina») i un rei. Les peces poden ser de formes molt diverses i mides, però es tendeix a utilitzar un model estí ndard anomenat Staunton, que va dissenyar i va patentar el campió anglès del segle passat Howard Staunton i que es veuen a la figura adjacent. En tornejos, és convenient usar peces model Staunton. La paraula peíça, pot adoptar tres significats, depenent del context:
* Pot fer referència al conjunt de peces físiques.
* Pot fer referència només a la dama, torre, alfil, cavall, i potser també al rei.
* Pot referir-se sol a una peíça menor (alfil o cavall).[fusion_builder_container hundred_percent=»yes» overflow=»visible»][fusion_builder_row][fusion_builder_column type=»1_1″ background_position=»left top» background_color=»» border_size=»» border_color=»» border_style=»solid» spacing=»yes» background_image=»» background_repeat=»no-repeat» padding=»» margin_top=»0px» margin_bottom=»0px» class=»» id=»» animation_type=»» animation_speed=»0.3″ animation_direction=»left» hide_on_mobile=»no» center_content=»no» min_height=»none»][1] [2] Resulta interessant l’origen de les peces, i el que simbolitzen (veure Simbolisme). Quan es comeníça a jugar, en partides amistoses, es sorteja el color de les peces que tindrí cada jugador, ja que les blanques comencen a jugar i, per tant, porten la iniciativa del joc i tenen un lleuger avantatge. Si els mateixos jugadors fan més partides, van alternant el color amb què juga cada un. En partides jugades en un torneig el color a usar per cada persona és decidit pels í rbitres, seguint normes estrictes que impliquen alternaníça de colors en rondes successives.
6.Regles del Joc
?Quan el joc comeníça, un jugador controla 16 peces blanques i un altre jugador controla 16 peces negres. El color de cada jugador pot escollir-se per comú acord, per atzar, pel director del torneig, o per computadora, com ocorre en els torneigs d’escacs. El tauler és col·locat de tal manera que ambdós jugadors tinguin un escac blanc a la casella de la cantonada dreta respectiva. Les peces s’ubiquen de la forma en la qual es mostra en el diagrama adjacent. Les torres, cavalls i alfils més propers al rei solen anomenar-se de rei (exemple: torre de rei) i les més allunyades, més pròximes a la dama s’anomenen de dama (exemple: alfil de dama). Així mateix, el costat on es troben en origen ambdós reis se sol dir flanc de rei i l’altre flanc de dama. En els escacs tradicionals, les peces es col·loquen sempre en la forma descrita. Hi ha variants (poc freqí¼ents a la prí ctica) en les que la situació de les peces a la primera fila pot variar (Escacs aleatoris de Fischer o Escacs 960). Els jugadors mouen per torns. En cada torn, un jugador només pot moure una peíça (amb l’única excepció d’una jugada especial que es diu enroc, en la qual el rei mou dues caselles cap a la dreta o cap a l’esquerra i la torre s’ubica en el seu costat oposat). El jugador que juga amb les peces blanques és sempre el que mou primer. Cada tipus de peíça es mou d’una forma diferent (veure més en Regles dels escacs: Moviment de les peces)
1. Les peces no en poden saltar, en el seu moviment, una per sobre de l’altra (a excepció del cavall, que pot saltar sobre d’altres, movent en «L»), i de la torre, en l’enroc.
2. Una peíça pròpia, no en pot reemplaíçar cap altra de les nostres a la mateixa casella.
3. Les peces no poden ocupar una casella ocupada per una peíça del mateix jugador, però sí una del contrari, precisament en capturar-la (o «menjar-la»). Llavors, la nostra peíça ocuparí aquesta casella (excepte en el cas de «menjar al pas»).
4. La peíça «menjada» es retirarí del joc. A diferència de les altres peces, el rei no pot ser capturat. Un jugador pot tanmateix amenaíçar el rei contrari, el que es coneix com a escac o bé amenaíçar-lo de tal manera que no hi hagi defensa possible, la qual cosa es diu escac mat, situació que decideix automí ticament la partida, fent guanyar al que posa en escac al rei enemic. Quan un jugador mou, el seu rei tampoc no pot col·locar-se en una casella on es trobi en escac. í‰s obvi per tant que el rei és en escacs una peíça essencialment diferent de la resta i són les normes respecte als seus moviments i captures el que dóna al joc la seva peculiar idiosincrí sia i gran part del seu atractiu. Ja que l’escac mat decideix la partida, els escacs no consisteixen simplement, com molts altres jocs, en capturar totes les peces contrí ries. Al contrari, moltes peces pròpies poden arribar a regalar-se («sacrificar-se segons el terme tècnic») si d’aquesta forma es pot donar mat al rei contrari. Un joc d’escacs no té perquè acabar sempre en escac mat. El joc acabarí si es presenta una d’aquestes circumstí ncies: * escac mat. * Abandonament o rendició. * Pèrdua per temps. * taules o empat.
7. Notació dels Escacs
?Existeixen diversos sistemes de notació de partides d’escacs, l’objectiu dels quals és registrar les partides amb propòsits documentals. El sistema algebraic és l’utilitzat i recomanat per la FIDE. També existeixen altres mètodes, com el de Forsyth-Edwards (per registrar les posicions inicials de jocs parcials), o la notació descriptiva (actualment en desús). Nom per a cada casella segons la notació algebraica. El rei blanc se situa a la casella e1 al principi de la partida. Les abreviatures essencials són:
* P – Peó (només per a la notació descriptiva, en l’algebraica els moviments de peó s’indiquen simplement amb la casella on el peó es mou)
* T – Torre
* C – Cavall * A – Alfil
* D – Dama (Reina)
* R – Rei
* 0-0 – Enroc curt
* 0-0-0 – Enroc llarg
* x – Captura * + – Escac
* ++ o # – Escac mat
Alguns símbols utilitzats per comentar partides són:
* ! – Bona jugada
* !! – Jugada brillant (molt bona)
* ? – Mala jugada
* ?? – Molt mala jugada
* !? – Jugada interessant
* ?! – Jugada dubtosa
* ± – Avantatge blanc
* +/= ± – Lleuger avantatge blanc
* +- – Avantatge guanyador blanc
* -/+ (o bé, figura invertida de ±) – Avantatge negre
* =/+ (o bé, figura invertida de ±) – Lleuger avantatge negre
* -+ – Avantatge guanyador negre
* – Posició incerta
En la notació algebraica, un moviment s’indica amb el nom de la peíça moguda més la casella a la qual es desplaíça aquesta peíça. Si es mou un peó, com ja hem indicat, s’escriu només la casella. Si sorgeixen ambigí¼itats perquè dues peces iguals puguin ocupar una casella, cal especificar de quin es tracta, indicant la fila o columna de partida o fins i tot la casella de partida. S’indica x per a les captures. Exemples: * Avaníça un peó fins a d4: d4
* El rei en a7 captura una torre contrí ria a b8: Rxb8
* La dama en b2 mou b7 i dóna escac mat: Db7 ++
* Hi ha cavalls en c3 i e3 que poden moure’s a d5, i ho fa el cavall de c3: Ccd5.
* Un senzill exemple de notació d’una partida seria el segí¼ent (els números|nombres correlatius indiquen de quina jugada es tracta):
1. e4 e5
2. Ac4 Cc6
3. Dh5?! Cf6?? (es pot evitar el mat amb 3…g6, 3…De7 o 3…Df6)
4. Dxf7#
8.Etapes del Joc
?En el joc dels escacs es consideren habitualment tres etapes:
* L’obertura, que comprèn les primeres jugades, on les peces van sortint de les seves caselles inicials.
* El mig joc, quan els dos bans|bí ndols encara tenen moltes peces i peons, i aquests entren en intens conflicte. * El final, on queden poques peces i peons. Cada fase de la partida requereix del jugador plantejaments tí ctics i estratègics totalment diferents. Això incrementa molt la complexitat del joc. Es pot dir que els escacs són molts jocs en un: per exemple jugar bé l’obertura i el final requereix d’habilitats totalment diferents i no és rar trobar jugadors molt forts en una fase i considerablement més dèbils en una altra. Aquestes consideracions es detallen molt més precisament a la secció Fases del joc d’escacs.
9.Tí ctica i estratègia
?S’entén per tí ctica escaquística, al conjunt de procediments, generalment implicant una o unes quantes jugades, per les quals un jugador intenta executar al tauler una idea senzilla. L’objectiu d’una maniobra tí ctica és obtenir algun tipus d’avantatge, entre les quals la més característica és guanyar material.
Es coneix com a estratègia escaquística al conjunt de plans que realitza un jugador en una partida a mitjí o llarg termini. Les decisions estratègiques poden influir en el futur d’una partida durant moltes jugades, o fins i tot en la seva totalitat.[/fusion_builder_column][/fusion_builder_row][/fusion_builder_container]