Adolf Anderssen: «Atac, sempre atac»
Malgrat les recomanacions de Philidor sobre un tipus de joc més tancat (més posicional), no basat només en la intuí¯ció o en la combinació de les peces sinó en conèixer i saber fer servir estructures de peons, els plans a la partida a molt llarg termini, l’aní lisi sistemí tica d’una posició … els escaquistes del segle segí¼ent a la mort del propi Philidor no li van fer cas i van portar la combinació i la intuí¯ció a uns límits desconeguts.
A aquesta etapa se la coneix com la del escacs romí ntics. Aquest tipus d’escacs es caracteritzen per un atac audaíç al rei contrari mitjaníçant belles (i complicades) combinacions, sacrificis … Igual que en el romanticisme, les principals virtuts dels escacs romí ntics són l’audí cia, el risc i l’aventura. Les partides d’aquest període destaquen perquè són probablement les més belles i espectaculars de la Història.
D’aquesta escola van a sorgir dues grans figures, Adolf Anderssen i Paul Murphy.
Anderssen destaca sobretot perquè va ser una persona molt normal. Va néixer a Breslau (Alemanya) el 1818 (avui en dia Wroclaw, Polònia ) i, al contrari de la majoria dels escaquistes famosos, no va ser, per a res, un nen prodigi. El seu pare li va ensenyar a jugar als nou anys i en el cafè de la seva ciutat no va parar de rebre «Repassos» durant la seva infí ncia i adolescència. Segons el que va explicar, un any es va afartar de ser «El colomí» oficial de la ciutat i es va proposar estudiar tres hores dií ries, especialment grí cies al llibre de William Lewis «Cinquanta partides entre Labourdonnais i McDonnell» (1835).
Amb constí ncia i esforíç es va convertir en el millor escaquista de la seva ciutat sense descuidar els seus estudis, de Matemí tiques i Filosofia, matèries de les que seria professor en un institut. Mai es va casar, va viure una vida tranquil·la amb la seva germana i la seva mare. Va publicar problemes d’escacs i va col.laborar amb la mítica revista «Escacs alemanys».
A poc a poc va arribar a tenir certa fama, però com que mai viatjava a grans tornejos era considerat un jugador hí bil, però no un dels grans. La cosa va canviar quan es va celebrar, amb motiu de la primera «Exposició Universal» , el segon gran torneig de mestres de la Història (el primer va ser l’organitzat per Felip II a Madrid, tres segles abans): Londres, 1851.
La casualitat va fer miracles. Alemanya havia d’enviar un nombre limitat de representants i Anderssen era dels últims candidats. Un rere l’altre, els altres candidats van rebutjar per raons diverses fins que li va tocar el torn a ell i va dubtar d’assistir-hi. No tenia prou diners per anar-hi amb comoditat i no sabia exactament quin paper havia de realitzar representant al seu país davant dels millors del món. Finalment, Stauton el va convèncer per fer-ho, oferint-se a pagar ell mateix les despeses si no aconseguia cap premi.
Anderssen va acudir a la cita després de fer el que millor sabia. Estudiar i analitzar sistemí ticament totes les partides i articles disponibles dels seus rivals: El seu estil de joc, els seus punts forts i febles, la seva actitud davant del joc de peons, sacrificis … i ja en el torneig, contra tot pronòstic, es va alíçar amb la victòria .
Per cert, el torneig va ser d’una duresa extrema per als 16 millors jugadors del món: El local era petit i estava sempre ple de curiosos que comentaven en veu alta les seves impressions a pocs metres de les partides, fumaven i bevien, creant una atmosfera irrespirable enmig d’una anormal i calorosa primavera. A més, encara no s’havien inventat els rellotges d’escacs (seria 30 més tard, grí cies a un artesí anglès) i els jugadors disposaven de, literalment, tot el temps del món per a realitzar els seus moviments. Les sessions duraven, regularment, 8 hores dií ries, de vegades per només un o dos moviments. Stauton, campió anglès, va arribar a jugar 27 hores consecutives sense aixecar de la cadira en el seu matx contra Horwtiz. Les taules i les cadires eren tan petites que els taulers ¡eren més grans que les taules! I així un llarg etcètera …
D’entre totes les victòries d’Anderssen a Londres 1851, va destacar la que va aconseguir contra Kieseritzky, després d’un espectacular mat, sacrificant dama i les dues torres, que va passar a la història com «La Inmortal».
Per cert, és digna de menció l’esportivitat de Kieseritzky, que després de la derrota va felicitar sincerament al seu rival i va publicar ell mateix la partida, posant-li el sobrenom per la qual és coneguda, qualificant Anderssen com «Un artista com Beethoven o Miquel í€ngel». Tot un cavaller dels d’abans, tant de bo tots els escaquistes tinguéssim aquesta esportivitat.
Anderssen va tornar triomfant a Breslau i encara va tenir temps per guanyar el també duríssim torneig de Baden-Baden de 1870. Va morir el 1879.