Els Escacs del Savi
Un jove, pres per l’amargor, va anar a un monestir del Japó i li va exposar a un ancií mestre:
– Voldria arribar a la il·luminació però sóc incapaíç de suportar els anys de retir i meditació. Existeix algun camí més rí pid per algú com jo?
– T’has concentrat a fons en alguna cosa en algun moment de la teva vida? -Va preguntar el monjo-.
– Només en els escacs, ja que la meva família és rica i mai he hagut de treballar dur.
El mestre va avisar llavors a un altre monjo. Van portar un tauler d’escacs i una espasa afilada que brillava com el sol.
– Ara jugarí s una partida molt especial d’escacs. Si perds, et tallaré el cap amb aquesta espasa i, si guanyes, tallaré el del teu adversari.
Va comeníçar la partida. El jove sentia les gotes de suor recórrer la seva esquena, ja que estava jugant la partida de la seva vida. El tauler es va convertir en el món sencer. Es va identificar amb ell i en va formar part. Va comeníçar perdent, però el seu adversari va cometre una relliscada.
Va aprofitar l’ocasió per llaníçar un fort atac, que va canviar la seva sort. Llavors, va mirar de reí¼ll el monjo. Va veure el seu rostre intel·ligent i sincer, marcat per anys d’esforíç. Va evocar la seva pròpia vida, ociosa i banal i, de sobte, es va sentir tocat per la pietat. Així que va cometre un error voluntari i després un altre. Estava a punt de perdre. Veient el mestre va llaníçar el tauler a terra i les peces es van barrejar.
– No hi ha vencedor ni veníçut-va dir-No caurí cap cap.
Aleshores, el mestre ancií es va girar cap al jove i va afegir:
Has après la lliíçó.