PARAULES DE L’ARGOT ESCAQUíSTIC
– Actiu (jugar): Actiu es defineix com a diligent i eficaíç, i també que implica acció. L’argot de l’escaquista redefineix el terme «actiu», del qual conserva la idea d’acció, i el converteix en alguna cosa així com una nova manera de pensar davant del tauler: elegir jugades que puguin ser alhora d’atac i de defensa, aferrar-se als principis escaquístics més sagrats -com el de no moure la mateixa peíça dues vegades en l’obertura-, jugar amb mentalitat d’atac… í‰s una paraula recent en l’argot, que ha desembarcat de la mí dels escacs «diní mics».
– Acudit (fer un): Expressió de l’argot en sentit figurat, bastant col·loquial i en confianíça -i també amb pocs miraments-, que es refereix a la jugada o al pla que per ser tan bast o absurd, és susceptible de provocar riure en el contrari o en la concurrència, si és que en escacs estigués permès enriure-se’n d’un jugador durant la partida. El paradoxal és que qui «fa» l’acudit o la broma, que és igual, rarament s’adona que ho estí fent.
– Amenaíçar : Donar indicis de ser imminent alguna cosa dolenta o desagradable. Per tots els escaquistes és conegut el clí ssic axioma de «millor l’amenaíça que l’execució». Podria semblar que es fomenta la fanfarroneria o en el millor dels casos el pacifisme en el joc, però gens més lluny de la realitat: s’amenaíça per poder continuar amenaíçant més greument si cap. Hi ha un matís distintiu en l’ús escaquístic del terme: el que «amenaíça», sempre desitjaria que tal amenaíça passés desapercebuda. Ocorre també que l’amenaíçat pot donar-se per al·ludit (el qual porta invariablement l’execució de l’amenaíça sense cap tipus de miraments), i això per dues raons: perquè l’amenaíça sigui tan subtil que és difícil de captar, o per la falta de nivell del que veurí aviat com es materialitza el que s’anunciava i no ha estat capaíç de contrarestar.
– Analitzar: í‰s l’examen que es fa d’una obra, d’un escrit o de qualsevol realitat susceptible d’estudi intel·lectual. El verb «analitzar» és una de les paraules clau o emblemí tiques dels escacs, i és l’acte pel qual es busca la veritat de la partida. Per a qui concep els escacs, per tant, com la creació d’una obra intel·lectual, l’aní lisi pot ser un gran plaer, encara que també, i depenent de amb qui s’analitzi, aquest plaer pot canviar-se en una autèntica tortura mental. L’aní lisi posterior de la partida és potser l’acte escaquístic més incomprès i sorprenent per als profans en aquest joc.– Assabentar-se: Adonar-se, adquirir un coneixement del que passa. Aquest verb s’empra gairebé exclusivament dins de la locució «no assabentar-se de res». No assabentar-se de res durant la partida, clar. Sobren comentaris. També, i fent referència a un altre dels cinc sentits -el de la vista-, se substitueix de vegades per «no veure res».
C
– Caíçar: Adquirir amb destresa alguna cosa difícil o que no s’esperava. En el joc dels escacs el gran trofeu de cacera és Sa Majestat la Dama, que només es pot aconseguir, com diu el diccionari, amb destresa. Sorprèn el que aconsegueix caíçar una peíça de mida considerable.
– Cafeter : El productor de cafè o també la persona a qui agrada molt aquest beuratge. í‰s un terme clí ssic de l’argot, que s’utilitza escassament, ja que per fortuna en els escacs de cert nivell hi ha ja pocs «cafeters» o «jugadors de cafè». í‰s una metí fora que no té res que veure amb el significat del diccionari, i fa referència als escacs que es jugaven des de sempre als cafès, com en el mític
Cafè La Regence. Definint ja la paraula, és cafeter el jugador habitual que concep els escacs en termes molt simples i que manca d’una tècnica mínima. Per molta glòria que en altres temps tinguessin aquests mítics cafès, el «mot cafeter» no desperta massa simpatia entre els escaquistes de cert nivell. (jugada): Vocable no molt distingit, pres directament del llenguatge del carrer. Procedeix de l’expressió «donar o posar canya» a algú o a alguna cosa. Referit als escacs, i sens dubte, sense entrar en moltes profunditats, jugada molt dura.- Carronya : Paraula escoltada per un servidor a diversos escaquistes, sobretot del nord d’Espanya. í‰s sabut que la carronya és l’aliment base de voltors, corbs, hienes i animals del mateix plomatge o pelatge. No és precisament aliment de déus, i quan d’una jugada, i ja parlant d’escacs, es diu que és carronya, haurem de concloure que l’esmentat moviment es troba en el més baix de l’escala evolutiva de les jugades. (També, i dit amb el mateix afecte, s’utilitza en ocasions l’alternativa «escòria»).
– Compensació: Igualar en sentit oposat l’efecte d’una cosa amb el d’una altra. í‰s una utilització perfecta la que fa l’escaquista d’aquest terme: es compensa la falta de material, per exemple, amb una cosa oposada com pot ser la possessió de la iniciativa o un fort atac. Es diferencia en aquest matís del terme «igualtat». Rissant el ris, i seguint la moda de ser «actiu», podríem substituir el terme compensació pel d'»equilibri diní mic».
– Crítica (posició o jugada): Moment crític és aquell que en una sèrie de fraccions temporals successives es singularitza per qualsevol circumstí ncia. Novament molt adequada la utilització escaquística del terme per definir la posició que reuneix aquestes característiques, només que en els moments crítics d’una partida és necessari prendre una decisió.
D
– Diní mic: Paraula que procedeix del grec i que significa «foríça potent». També és allò que s’executa amb prestesa i agilitat. í‰s l’adjectiu, extremadament afortunat en la seva elecció, que s’ha imposat amb claredat per definir el joc que avui pren com l’ideal: els escacs «diní mics». Quan es veuen partides de Vallejo, Shirov o Van Welly, aclareix qualsevol dubte sobre el que pogués significar això dels escacs diní mics.- Dubtosa (jugada): El que ofereix dubtes. L’escaquista el pren literal: quan diu d’una jugada que és dubtosa, no significa que es faci una valoració taxativa sobre ella, sinó que la seva sola apareníça fa allotjar dubtes sobre la seva idoneí¯tat. Queda més aviat la qualificació definitiva a compte del que es decideixi en l’aní lisi despietada i rigorosíssima.
– Dura (jugada): Les accepcions són moltes al diccionari: fort, rigorosa, sense concessions, difícil de suportar. Qualsevol d’elles s’adapta al que desitgem expressar quan qualifiquem com a «dura» una jugada. Si volguéssim redefinir-la per als escacs, podríem aventurar-nos amb aquesta definició: jugada d’atac o de pressió que continua, o en el seu cas culmina, una sèrie de jugades anteriors.
E
En directe: Procedent del llenguatge televisiu. No és que hi hagi cí meres que filmin la partida o la jugada i simultí niament l’emetin: es vol indicar amb això que es prescindeix del principi que «l’amenaíça és més forta que l’execució», i es juga el que probablement es pogués dilatar encara alguns moviments més.- Especular: Meditar, preveure, reflexionar. En escacs s'»especula» actuant, no és una cosa tan contemplativa com resa al diccionari. Però és un actuar fent el menys possible: sense intentar grans coses però procurant no cometre espifiades i confiant a aconseguir la victòria o les taules|posts pels conflictes de temps del rival, per la superioritat material o fins i tot per la bisoñez del contrari. No és gaire digne especular, però hi ha coses pitjors.
– Expressar-se: Manifestar amb paraules, mirades o gestos el que un vol donar a entendre. Igual com el poeta amb els seus versos o el pistoler amb les seves pistoles, l’escaquista s'»expressa» a través de les seves jugades. No és infreqí¼ent escoltar que a alguns jugadors cal deixar-los que s’expressin -que se surtin del llibre o mostrin les seves idees- perquè demostrin així lo fluixos que són. Encara que no és gaire bondadós, aquest comentari deixa molt clar el significat del terme, en el sentit que a través de l'»expressió» es manifesta la verdadera capacitat, o en altres casos es manifesten els autèntics plans, del jugador.
F
– Fí cil (jugar): Es defineix com el que es pot fer sense gran esforíç. Realment, jugar «fí cil» en escacs no és tan senzill. Juga fí cil, és a dir, sense esforíç, únicament qui és bon jugador. Aquesta facilitat fa referència a la facultat d’encadenar bones jugades en posicions on cal jugar amb precisió. Probablement importat del sofisticadíssim argot futbolístic. La construcció «jugar fí cil» és incorrecta gramaticalment, com ho són «jugar senzill» o «jugar actiu». El correcte seria dir «jugar amb facilitat», «jugar senzillament» o «jugar activament». L’error prové que s’estí fent referència a la competència o a l’actitud del jugador, no a la forma de jugar: «jugar bonic» sí seria gramaticalment correcte, per exemple.
– Finestra: «Obertura més o menys elevada sobre el terra, que es deixa en una paret per donar llum i ventilació.» Quan un escaquista diu «finestra», fa referència al peó que es mou en l’enroc per prevenir el penós mate del passadís. Per aquesta finestra sortiria el rei en el cas que torre o dama tinguessin a bé aparèixer per a la vuitena donant escac.
– Foríçada (jugada): No espontí nia. S’obliga el contrincant a elegir una jugada concreta entre tot el ventall possible, perquè en cas de no fer-ho, pot portar-li conseqí¼ències greus. Encara que la diferència entre jugada «foríçada» i «única» no és tampoc massa taxatiu, sembla que ve donada pel context: quan es diu que es fan jugades foríçades, implícitament es dóna a entendre que la situació és preocupant: no té per què ocórrer així quan es fan jugades úniques.
– Fortalesa: Recinte fortificat, com a castell o ciutadella. Símil molt afortunat. í‰s el bí ndol en inferioritat el que cregui la fortalesa, enfilant les seves peces escasses o febles de tal manera que difícilment no s’ha de perdre la partida. En escacs, «fortalesa» és sinònim d'»irreductible»: poques peces i mí quines d’assalt valen d’alguna cosa quan el contrari ha construí¯t, com la deessa Caissa mana, la seva fortalesa.
G
– Guareix (posició) : En segona accepció, «asseguraníça, sense risc.» Novament un terme perfectament escollit. Produeix benestar físic i mental tenir la convicció que la nostra posició és bé sana.
I
?- Idea (amb la idea): Una idea es defineix com la intenció de fer una cosa. No és senzill endevinar la idea que una jugada inclou. Pot definir-se per als escacs com un pla en petita escala. Els aficionats novells o d’escí s nivell se’ls solen transparentar massa les idees, potser perquè aquestes tampoc no arriben a ser, desgraciadament per a ells, massa profundes.
– Igualtat: Conformitat d’una cosa amb una altra en naturalesa, forma, qualitat o quantitat. El concepte d'»igualtat» és més estí tic que el de «compensació»: es diu normalment que hi ha igualtat quan el material i les possibilitats d’atac i defensa per ambdós bí ndols són parelles.
– Inconvenient (amb l’inconvenient): Incomoditat. Aquest inconvenient l’hi provoca invariablement el propi jugador a si mateix. Les jugades catalogades com a interessants o dubtoses, porten aparellades amb freqí¼ència algun «inconvenient» a les seves virtuts.- Iniciativa: Acció d’avaníçar-se als altres en parlar o obrar. Parlant amb rigor, les blanques sempre estarien en possessió de la iniciativa, perquè després de cada moviment complet, elles tenen el privilegi de tornar a avaníçar les negres en una jugada. Tanmateix, això no és exacte, perquè la «iniciativa» en escacs té un matís augmentatiu, i és que té la iniciativa el bí ndol que exerceix una pressió continuada (la qual cosa en escacs sempre és un avantatge, encara que caldrí , materialitzar-la) sobre el joc del contrari.
– Intentar: El llenguatge escaquístic ha pres netament la segona acepció que apareix en el diccionari: «preparar, iniciar l’execució d’una cosa». Perfectament escollit: «iniciant l’execució» d’un pla, d’una maniobra, etc. í‰s més aviat un sinònim de la locució «amb la idea».
J
– Jugable: Que existeix la possibilitat de ser jugat. De nou en l’argot escaquístic s’augmenta el significat, ja que en realitat, qualsevol moviment de peces que es pugui realitzar és estrictament jugable. El que es vol indicar en escacs és que dins de les alternatives raonables que existeixen, la «jugable«, encara que aparentment pugui no ser la més clara, és digna també de ser tinguda en compte.
L
– Lamentable: Que infon tristesa o horror. Pot no ser considerat un terme pròpiament de l’argot, però s’escolta amb freqí¼ència quan es comenta una jugada o una partida en el seu conjunt. El que realitza la qualificació de lamentable sol posar cara de pena alhora que parla.
– Lletja (jugada): í‰s lleig allò que és d’aspecte dolent i desfavorable. í‰s exactament això el que es vol dir també en escacs quan es qualifica de lletja a una jugada. Quan es diu d’una jugada que és lletja i hi ha concurrència davant, queda bé acompanyar la frase amb l’adequat rictus de desgrat.
– Lleuger (avantatge): Segons el diccionari, «lleu, de poca importí ncia i consideració». En escacs, el lleuger avantatge no és tan lleu ni de tan poca importí ncia: no s’ha de prendre aquest lleuger avantatge massa a la lleugera, perquè pot anar a més.
M
– Molesta (jugada): Molest és el que causa enuig, nosa, neguit o inquietud d’í nim. Potser en escacs les jugades molestes no causen aquests estats emocionals tan intensos, però sí que obliguen a prestar tota l’atenció possible al que les suporta.– Morta (posició): Evidentment, quan la posició és morta, la partida no s’ha acabat, però objectivament hi ha poques possibilitats que es decanti la situació per a un dels dos bí ndols. Millor pactar taules. Si posem excessiu empenyorament en ressuscitar una posició morta, pot ocórrer que després ens penedim d’haver insuflat vida nova. Com li va ocórrer a aquell que va crear a Frankestein.
N– Natural (jugada): Dues accepcions ens interessen del diccionari: pertanyent a la naturalesa o conforme a la qualitat o propietat de les coses, i fet amb veritat, sense artifici, barreja ni cap composició. Aquests dos significats, actuant en conjunció, defineixen a la perfecció el que és «natural» en escacs.
– Novetat: Cosa nova. L’escaquista augmenta el significat afegint-li un matís d’eficí cia: per aspirar a la categoria de «novetat», el moviment ha de ser obligatòriament bo o si més no, interessant. Si és nou però és dubtós o sospitós, pot perdre perfectament el qualificatiu de novetat i passar a ser considerat directament com a fluix, o en el pitjor dels casos, carronya. La novetat es refereix normalment a innovacions en l’obertura.
O
?- Obrir (la posició): Segons el diccionari, «obrir» és fer patent el que estí tancat o ocult, i també descórrer la balda o forrellat. El significat escaquístic prové de la unió d’aquestes dues accepcions, afegint a més un cert matís d’idoneí¯tat: «obrir» sol ser una decisió lògica. S’obre canviant peces i aclarint files i columnes, per tal de, com diu el diccionari, «deixar patents» les presumptes debilitats de l’adversari i «descórrer el forrellat» per poder aprofitar-les. En obrir una posició sembla com si comencés una nova partida.
– Ortodox: Opinió o creeníça en el seu sentit més recte. Els principis escaquístics no són immutables, i l’estil de joc actual poc ha de veure amb el de fa cinquanta anys. Tanmateix, es pot sentir sobre algunes jugades que són poc ortodoxes o «no molt ortodoxes», perquè van en contra dels principis més lògics. Hi ha una prima frontera entre el que és no molt ortodox i el simplement «sospitós».
P– Penosa (jugada): Penós és allò que causa pena o que té gran dificultat. En el joc dels escacs, només causa pena aquesta jugada a qui la fa. Pot fer pena també als que miren la partida, en el sentit que és penós que es facin certes jugades. En moltes ocasions, una jugada penosa és inevitable a causa del desenvolupament d’una partida, que per al bí ndol més feble es desenvolupa d’autèntica pena.
– Permetre: No impedir el que pogués o hagués d’evitar-se. í‰s el significat exacte. Quan es permet una jugada contrí ria als nostres interessos, de vegades ocorre perquè actuem sense la diligència deguda, però en altres ocasions succeeix perquè no es pot actuar de cap altra forma.
– Picar: Colpejar una cosa per trencar-la o deformar-la. Estí clar que en escacs el significat passa per no donar cap oportunitat al contrari i acabar per la via rí pida. í‰s un verb pres d’altres esports, i que sembla pròpiament un símil boxístic, propi dels escaquistes que conceben els escacs (salvant les distí ncies físiques) com un parent relativament proper de la boxa.
– Pla: Projecte: A mesura que s’aprofundeix en l’estudi dels escacs, s’entén millor la necessitat de traíçar-se un pla o diversos plans durant el transcurs d’una partida. Encaixa bé amb la idea de projecte. Tenir un pla, per tant, estí molt bé, i seria fins i tot excel·lent tenir-ne un també per a quan hagi acabat la partida, però això ja en cinquena accepció del diccionari. (Perquè segons aquest, «tenir un pla» pot significar també tenir un lligui).
– Posar (un g6, un a4): Terme pres del llenguatge futbolístic. Encara que la importí ncia de l’acció no sigui la mateixa, no es pot obviar que pot provenir de «fer un gol». Fem referència amb aquests termes a una jugada que fa mal al contrari: col·locar una peíça en una bona casella o avaníçar un peó bé dins ja del camp rival: són jugades que, com a mínim, tenen la categoria de «dures». Com un cop de pilota ben donat.– Posar la cavalleria: Amb ecos del general Custer i del Sèptim de Cavalleria. Una mica excèntrica la frase en l’argot, però que té el seu mèrit: no tant pel subtil com pel grí fic. Sense tampoc voler descobrir les Amèriques, el seu significat és el de col·locar els cavalls en caselles idònies per atacar.
– Posar-se de moda: íšs, manera o costum que estila durant algun temps. Si l’anar a la moda amb excessiu entusiasme en la vida normal pot indicar certa manca de criteri propi, anar a la moda en escacs sol ser més intel·ligent, perquè les línies o variants de moda solen ser les que més s’estudien i treballen en aquell moment determinat. í‰s convenient en escacs, igual com ocorre amb la vestimenta i amb els pentinats, no caminar a la moda de deu anys enrere.
– Prendre: Agafar, encara que no sigui amb la mí . Una alternativa als termes escaquístics «capturar» o «menjar». Curiosament, s’empra sobretot quan una peíça contrí ria pot capturar-se amb més d’una peíça nostra: prendre de cavall o prendre de peó. Té un error sintí ctic incorporat, ja que invariablement es fa acompanyar per la preposició «de» en comptes d'»amb», que seria el correcte,
– Profilaxi: L’única accepció del diccionari diu que és la «preservació de la malaltia». La metí fora escaquística sembla molt adequada: són jugades o accions dirigides a prevenir problemes futurs. «Donar un aire» (en sentit escaquístic, és clar), pot ser una jugada profilí ctica.– Profilí ctica (jugada) : La que pot preservar de la malaltia, és a dir, de complicar-nos la partida. Res A veure amb l’estri denominat profilí ctic, que és molt diferent, encara que també previngui certes coses.
R– Ridícul (fer el) : Si algú queda en ridícul o fa el ridícul per la seva raresa o extravagí ncia, ens pot provocar riure. Qui pot fer el ridícul en escacs? Ho fan les peces i algunes persones. Estan fent el ridícul al tauler, per exemple, peons aí¯llats i doblats, alfils perfectament tapats per peces pròpies, cavalls retirats de la vida activa per estar col·locats en caselles absurdes… Realment, el vocabulari escaquístic és bastant despietat amb el que s’allunya de l’ideal de la perfecció.
S– Senzill (jugar) : Segons el diccionari, és allò que no té artifici ni composició, i referent a l’estil, que manca d’ornaments. L’argot de l’escaquista augmenta el significat: a més de mancar d’ornaments -i també de no buscar-se complicacions innecessí ries-, les jugades que es realitzen quan es juga «senzill» són correctes i eficaces.
– Seriosa (jugada) : Sense engany o burla, falsedat o dissimulació. Veure «jugar seriós».
– Seriós (jugar) : Real, verdader, sincer; sense engany o burla, |falsedat o dissimulació. Aquesta accepció encaixa a les mil meravelles amb l’aspiració última dels escacs: la recerca de la veritat. La seriositat fa referència al joc, no a la persona: un escaquista pot estar assegut absolutament seriós, i alhora estar fent contínuament acudits, bromes i alguna cosa ridícula sobre el tauler. Un comentari bastant destructiu, que retalla qualsevol possibilitat d’aní lisi i que a més no sol ser gaire bén acollit pel receptor, consisteix a dir sobre determinades jugades o sobre la partida en general, «això és poc seriós».
– Sospitosa (jugada) : D’acord amb el diccionari, sospitós és allò que dóna fonament o motiu per sospitar o fer malament judici d’això. La pròpia «apareníça» de la jugada és la que, sense necessitat d’aní lisi, dóna motius per sospitar de la seva idoneí¯tat. La jugada «sospitosa» és clarament inferior a la simplement «dubtosa».
– Submarí: Submergible. Afortunada metí fora escaquística: es diu d’aquell o d’aquella que en un torneig, i normalment emparat pel sistema suís de competició, quan es trobava submergit en les profunditats de la classificació, emergeix entre els primers llocs en l’última o penúltima rondes, sense massa mèrits i per a sorpresa del personal.
T
– Tema (hi ha «tema»; temí tic): El diccionari defineix aquest terme com a assumpte o matèria. La locució «hi ha tema», remet a termes escaquístics clí ssics que constitueixen matèria d’estudi als llibres d’escacs (temes): la clavada, la descoberta, l’escac doble. Curiosa i intel·ligent pirueta verbal, impossible de desentranyar per als profans.–Típic: Model, exemplar. En escacs es diu de la maniobra o del pla que es planteja o s’executa seguint pautes establertes i la idoneí¯tat de les quals estí ja demostrada: per exemple, el clí ssic atac de minories. Coincideix aquest significat exemplarment, valgui la redundí ncia, amb el que indica el diccionari. Molt lluny de l’ús erroni que es fa en el llenguatge quotidií , on es tradueix de manera llisa i planerament per «habitual»: «El típic, va arribar, i es va demanar una cervesa». O també: «El típic, es va asseure, i a l’estona ja perdia una peíça».
– Toc (jugar al) : Provinent de l’omnipresent futbol: tal com es rep la pilota, se l’envia a un altre company. En el significat escaquístic també és present aquesta certa idea d’automatisme: es realitzen les jugades sense pensar-s’ho molt en apareníça. Realment, només juguen «al toc» dues classes de jugadors, i amb efectes completament diferents: els molt bons, perquè efectuen aquests moviments per pura tècnica i intuí¯ció, o els molt dolents, perquè realment no tenen molta idea d’escacs.
– Tocar o tocant: Arribar a una cosa amb la mí , sense agafar-la. Quan en escacs ens referim a «tocar», el que es diu realment «tocar», no es toca gens. í‰s pur argot, vedat als no iniciats: aquest «tocament» és una amenaíça no premeditada impròpia de considerar-se com tal: un cavall que es mou i en el radi d’acció del qual es troba la dama contrí ria, una torre col·locada en una casella i al camí de la qual es troba sense protegir un peó… Normalment es toca dins d’un conjunt d’accions encaminades a dur a terme un pla o una idea: l’objectiu és un altre, però en la seva preparació o execució s’amenacen tangencialment peces.- Tranquil·la (posició) : Tranquil·litat implica assossec i pau. S’adapta bé al que es vol dir, encara que en escacs la pau i l’assossec poden no durar molt, només alguns moviments. Podríem matisar nosaltres una mica més i redefinir la posició tranquil·la com aquella que en principi estí exempta de riscs.
– Tranquil (jugar) : De la persona tranquil·la diu el diccionari «que és aquell que pren les coses amb temps, sense nerviosismes ni aclaparaments.» No és el mateix en escacs jugar amb tranquil·litat o tranquil·lament que «jugar tranquil». Es delimita aquí el significat: el que juga «tranquil» no es deixa portar per les presses, però sí va amb compte amb el temps. En escacs cal jugar amb nervi i oblidar que el temps no és precisament el gran aliat de l’escaquista.
– Truc (jugar al) : Truc és la trampa que s’utilitza per a l’assoliment d’una finalitat. El significat que per a l’escaquista té aquesta paraula és una mica diferent: qui juga al truc empra trampes, però solen ser ingènues i normalment acaben empitjorant la posició, sobretot quan s’utilitzen contra bons jugadors. Jugar al truc durant els conflictes de temps és una opció a tenir en compte.
U
– íšnica (jugada) : Lògicament, el significat escaquístic no se cenyeix al que ens dóna el diccionari: allò que només admet una possibilitat. Són molts els moviments possibles de què disposem quan ens toca moure. Per tant, l’argot escaquista augmenta el significat d’únic: és en realitat «l’únic moviment raonable» en aquell moment.