LLEí“ TOLSTOI i la seva afició pels escacs.
[fusion_builder_container hundred_percent=»yes» overflow=»visible»][fusion_builder_row][fusion_builder_column type=»1_1″ background_position=»left top» background_color=»» border_size=»» border_color=»» border_style=»solid» spacing=»yes» background_image=»» background_repeat=»no-repeat» padding=»» margin_top=»0px» margin_bottom=»0px» class=»» id=»» animation_type=»» animation_speed=»0.3″ animation_direction=»left» hide_on_mobile=»no» center_content=»no» min_height=»none»]
Lev Nikolaevich Tolstoi (1828-1910) va ser durant tota la seva vida un apassionat dels escacs i va utilitzar al joc com a referència dins de les seves principals obres. L’autor de “Guerra i pau†i “Anna Karenina†sostenia que «els escacs són un entreteniment magnífic; quan juguem ens distraiem i ens oblidem dels nostres problemes.»
El seu acostament als escacs es va produir a la Facultat de Filosofia de Kazan, quan tenia 17 anys. El tauler va ser el mitjí idoni per a que aquell jove pogués desenvolupar la seva immensa imaginació.
Quan tenia 30 anys i era capití d’artilleria al comandament d’una unitat de cosacs destacada en el front oriental, en la seva bossa, barrejat amb la reserva de cartutxos, sempre hi havia un petit tauler de viatge que servia per reptar a un «duel a escacs» a altres integrants de l’oficialitat.
«En els escacs», deia Tolstoi, «té molta importí ncia recordar que tota la seva essència no resideix en agressives combinacions, ni en jugades inesperades i arriscades, sinó en el serè cí lcul de fer avaníçar pel tauler tota la gamma de figures, lentament i sense sobresalts. «
Els escacs eren a la Rússia del segle XIX, com a tota Europa, un joc de societat. Per això, no són d’estranyar les referències que en aquest sentit apareixen en l’obra de Tolstoi. En el capítol VIII del setè llibre d’Anna Karenina, mentre Levin i el Príncep caminen pels salons, s’estí jugant una partida d’escacs. Passa el mateix a Guerra i pau, on Berg i Boris disputen una partida mentre esperen Rostov ( Llibre III, cap. VII). Altres exemples en els que s’esmenten els escacs són quan Vera juga amb Shinshin (Llibre IV, cap. XV) i Natasha i Sonia estan assegudes davant d’una petita taula d’escacs (Llibre VI, cap. XXIV).
En el llibre III d’Anna Karenina fa la seva aparició Sergei Ivanovich Koznishev, el germí de Levin. Entre les consideracions que fa en el capítol I, es destaca:
«Com més coneixia el seu germí , més notava que Sergei Ivanovich, com tanta altra gent que treballa pel benestar públic, no era guiat per un impuls caritatiu sinó per una consideració intel.lectual que era una cosa correcta interessar-se en els afers públics i així ho feia. Levin va confirmar aquesta apreciació en observar que el seu germí no prenia els assumptes referits a la qí¼estió pública o a la immortalitat de l’í nima amb més dedicació que la que mostrava resolent problemes d’escacs o la construcció enginyosa d’una nova mí quina. «
Posteriorment, en el capítol VI, mentre els dos germans sopen, Serguei comenta:
«Bé, llavors estí s satisfet amb el teu dia. Jo també. Primer, vaig resoldre dos problemes d’escacs, un d’ells molt bonic, una descoberta de peó. T’ho ensenyaré. I després, vaig meditar sobre la nostra conversa d’ahir. »
Però si bé totes aquestes referències descriuen els costums de l’aristocrí cia russa, és al llibre X de «Guerra i pau» on apareixen els escacs com a metí fora de la guerra. Al comeníçament del capítol VII, mentre discuteix si Napoleó va arribar a les portes de Moscou contra la seva voluntat, o per l’astúcia dels comandants russos, Tolstoi afirma:
«Un bon escaquista que ha perdut una partida sap que la seva derrota va ser producte d’un error que va cometre i cerca aquest error en l’obertura, però oblida que en cada etapa del joc hi han hagut errors similars i que cap dels seus moviments van ser perfectes. Només nota l’error al qual li presta atenció, perquè el seu rival ho va aprofitar. ¡Quant més complex que aquest és el joc de la guerra, que passa sota certs límits del temps, i on un no manipula objectes inanimats, sinó que tot és d’innombrables conflictes de diverses voluntats! «
Més endavant, al capítol XXV, el Príncep Andreu i Pere discuteixen sobre el que és un bon comandant:
«Diuen que és un comandant hí bil,» va respondre Pere. «No entenc el que significa un comandant hí bil,» va contestar el Príncep Andreu irònicament.
«Un comandant hí bil?» va replicar Pere. «Aquell qui preveu totes les contingències … i les intencions de l’adversari.»
«Però això és impossible», va dir el Príncep Andreu com si això fos una matèria establerta des de temps llunyans.
Pere el va mirar sorprès. «I també diuen que la guerra s’assembla a una partida d’escacs?» va comentar.
«Sí,» va contestar el Príncep Andreu, «però amb aquesta petita diferència, que en els escacs es pot meditar cada moviment tot el temps que un vulgui i no estí limitat pel temps, i amb una altra diferència més, que un cavall és sempre més fort que un peó, i dos peons són sempre més forts que un, mentre que a la guerra un batalló és a vegades més fort que una divisió i de vegades més feble que una companyia. La foríça relativa de les tropes mai no pot ser coneguda per ningú. Cregui’m, «va continuar,» si les coses depenguessin dels preparatius fets per la cúpula, jo hauria de ser-hi, però, en canvi, tinc l’honor de servir aquí al regiment amb aquests cavallers, i considero que la batalla de demí dependrí de nosaltres i no d’ells …. L’èxit mai depèn, i mai dependrí , de la posició, o de l’equipament, o fins i tot dels números, però sobretot mai de la posició.
«Però de què depèn llavors?»
«Del sentiment que estí en mi i en ell,» va assenyalar a Timokhin, «i en cada soldat.» El príncep Andreu va donar un cop d’ull a Timokhin, qui va veure el seu comandant alarmat i atordit. En contrast amb el seu antic príncep Andreu, taciturn i reticent, ara semblava excitat. No podia abstenir-se segons sembla d’expressar els pensaments que se li havien passat de sobte. «Una batalla es guanya per aquells que fermament resolen guanyar! Per què vam perdre la batalla d’Austerlitz? Les pèrdues franceses eren gairebé iguals a les nostres, però ens vam dir massa aviat que perdríem la batalla, i la vam perdre realment. I ho vam dir perquè no teníem res pel que lluitar allí , vam voler escapar del camp de batalla tan aviat com poguéssim. ‘Hem perdut, deixin-nos escapar,’ Si no haguéssim dit això aquesta tarda, el cel sap el que podria haver passat. Però demí no ho direm! Vostè em parla de la nostra posició, del flanc esquerre feble i del flanc dret massa estès, «va continuar ell.» Això són tot tonteries. Què ens espera demí ? Les cent milions de possibilitats més diverses que seran decidides en l’instant pel fet que els nostres homes o els seus s’escapin o no escapin, i que aquest home o aquell siguin matats, però tot el que estí fent actualment és només un joc. El fet és que aquells homes amb qui vostè ha recorregut a cavall les posicions no només no ajuden al cas, sinó que ho dificulten. Només estan preocupats pels seus petits propis interessos. »
«En aquest moment?» va dir Pere amb retret.
«En aquest moment!» Va repetir el Príncep Andreu. «Per a ells això és només un moment que els ofereix l’oportunitat de debilitar un rival i obtenir una condecoració més.»
Les dues últimes referències al joc, Tolstoi les posa en boca de Napoleó. En el capítol XXI:
«En retornar d’una segona inspecció de les línies, Napoleó va comentar:» Les peces estan col.locades, el joc comeníçarí demí ! «
I en el XXXIV:
«Reforíços!» Va pensar Napoleó. «Com poden necessitar reforíços quan tenen la meitat de l’exèrcit atacant directament una ala russa feble i no atrinxerada?» «Digueu-li al Rei de Ní pols,» va dir sever «que encara no és el migdia, i no veig clarament el meu tauler d’escacs encara . ¡Continguts! «
[/fusion_builder_column][fusion_builder_column type=»1_1″ background_position=»left top» background_color=»» border_size=»» border_color=»» border_style=»solid» spacing=»yes» background_image=»» background_repeat=»no-repeat» padding=»» margin_top=»0px» margin_bottom=»0px» class=»» id=»» animation_type=»» animation_speed=»0.3″ animation_direction=»left» hide_on_mobile=»no» center_content=»no» min_height=»none»]
Cal recordar que Tolstoi va viure en una època en què el romanticisme influí¯a totes les arts, i els escacs no va ser aliè a aquest influx. «No cal afanyar per guanyar, sinó per fer una combinació interessant», va comentar el gran literat, però aquesta és una frase que va poder ser pronunciada per qualsevol home del segle XIX. No es feien consideracions posicionals o estratègiques i la victòria es decidia, com ho destaca el príncep Andreu, en el fragor de la batalla. Però si les dites de Tolstoi estan allunyades en això dels escacs actuals, el parí graf que fa referència als motius de la derrota a Austerlitz segueixen tenint «vigència esportiva»: les í nsies de triomf i el convenciment de l’ «es pot guanyar» són factors indispensables per lluitar per la victòria, encara que s’estigui enfrontant un rival potencialment superior.
Guerra i la Pau va ser escrita en fascicles entre 1863 i 1869, i va tenir un èxit immediat. El fet que Tolstoi introduís aquestes discussions gairebé tècniques, ens mostra la gran cultura dels escacs present en els lectors d’aquesta època i societat, la qual va ser, sens dubte, un dels fonaments de l’hegemonia que els escacs russos tindrien vuitanta anys més tard .
A continuació, podreu veure algunes partides seves:
Lebedev, Serguei – Tolstoi, Lleó corr, 1900
1.d4 d5 2.c4 dxc4 3.Cf3 Cf6 4.e3 Ag4 5.Axc4 e6 6.Db3 Axf3 7.gxf3 b6 8.Tg1 c6 9.Cc3 b5 10.Ae2 a5 11.Ad2 g6 12.Tc1 a4 13. Dc2 CD5 14.Cxd5 exd5 15.e4 Ag7 16.e5 OO 17.Ad3 DE7 18.a3 Axe5 19.dxe5 Dxe5 + 20.Rf1 Dxh2 21.Axg6 DH3 + 22.Re2 DE6 + 23.Ae4 + Rh8 24.Dc3 + f6 25.Ah6 TF7 26.Tg4 CD7 27.Tcg1 CE5 28.Da5 Tfa7 29.Tg8 + Txg8 30.Dxa7 CG6 31.Tg4 dxe4 32.Txe4 CE5 33.Dd4 Cxf3 34.Rxf3 DH3 + 35.Re2 Dxh6 36.Te6 DH5 + 37.Rd2 Dg5 + 38. rc3 DC1 + 39.Rd3 DD1 + 0-1
Tolstoi, Lleó – Mood, Elmer, Yásnaya Polyana, 1906
1.e4 e5 2.f4 exf4 3.Cf3 g5 4.Ac4 g4 5.Ce5 DH4 + 6.Rf1 D5 7.Axd5 f3 8.gxf3 DH3 + 9.Re1 g3 10.d4 g2 11.Tg1 DH4 + 12.Re2 CH6 13. Txg2 c6 14.Axh6 cxd5 15.Axf8 Rxf8 16.De1 DE7 17.Cc3 f6 18.Cxd5 Dd6 19.Dg3 fxe5 20.Dg7 + re8 21.Dxh8 + 1-0
Mood, Elmer – Tolstoi, Lleó, Yásnaya Polyana, 1909
1.e4 e5 2.Cf3 Cc6 3.Ab5 a6 4.Aa4 b5 5.Ab3 Cf6 6.Cg5 D5 7.exd5 Cxd5 8.Cxf7 Rxf7 9.Df3 + Re6 10.Cc3 Ccb4 11.a3 Ab7 12.axb4 ta7 13. Dg4 + Rd6 14.Ce4 + RC6 15.De6 + Ad6 16.Axd5 + RB6 17.Axb7 Txb7 18.d3 Ra7 19.Ae3 + Rb8 20.Txa6 te8 21.Da2 c6 22.Ta8 + RC7 23.Da5 + Rd7 24.Txd8 + 1-0
I, ja per acabar, fem referencia a dues cites de TOLSTOI referides als escacs:
“Planyo a tots aquells que no coneixen els escacs. Causen alegria a l’aprenent i un gran plaer al veterí â€.
“M’agraden els escacs perquè són un bon descans; fan treballar la ment, però d’una forma molt especialâ€.
[/fusion_builder_column][/fusion_builder_row][/fusion_builder_container]