Històries Medievals II

El rei indigne

foto3

Es diu que hi havia una vegada un rei ric i poderós, dotat de gran intel ligència, i encara més gran supèrbia. Tal era el seu orgull, que ningú li semblava un rival digne per gaudir de la seva afició favorita, els escacs, i va fer córrer la veu que donaria la desena part de les seves riqueses a qui mostrés tenir la dignitat suficient. En canvi, si el rei no el considerava digne, seria decapitat immediatament.

Molts van arriscar les seves vides desafiant l’orgullós rei. Fossin rics o pobres, maldestres o intel.ligents, el rei els trobava sempre indignes, ja que o no eren savis jugadors, o no podien rivalitzar amb el seu poder. Amb el temps, van desaparèixer els temeraris rivals, i el rei va comprovar satisfet que no hi havia a la terra ningú digne d’enfrontar-s’hi.

Anys després, un pobre captaire es va acostar al palau amb la intenció de jugar contra el rei. De res van servir les paraules d’aquells amb qui es va creuar, que tractaven d’evitar una mort segura, i va aconseguir arribar al rei, que al veure el seu esparracat aspecte no podia creure que a aquell home se li hagués passat pel cap ser un digne rival seu.

– Què et fa pensar que ets digne d’enfrontar-te a mi, esclau? – Va dir el rei irritat, fent avisar al botxí­.

– Que et perdono el que vas a fer. Series tu capaí§ de fer això? – Va respondre tranquil el captaire.

El rei va quedar paralitzat. Mai no hauria esperat una cosa així­, i com més ho pensava, més sentit tenien les paraules d’aquell home. Si el condemnava a mort, el captaire tindria raó, i resultaria més digne que ell mateix per la seva capacitat per a perdonar, però si no ho feia, hauria sortit amb vida, i tots sabrien que era un digne adversari … Sense haver mogut una fitxa, es va saber perdedor de la partida.

– Com és possible que m’hagis derrotat sense jugar? Jugui o no jugui amb tu, seré indigne .- va dir el rei abatut.
– Us equivoqueu, senyor. Tots coneixen la vostra infí mia, ja que no són les persones les indignes, sinó les seves obres. Durant anys heu demostrat amb les vostres accions com d’infame i injust heu estat tractant de jutjar la dignitat dels homes al vostre gust.

El rei va comprendre la seva deshonra, i arrepentit dels seus crims i la seva supèrbia, va mirar al captaire als ulls. Va veure tanta saviesa i dignitat en ells que, sense dir res, li va entregar la seva corona, i canviant els seus vestits, el va convertir en rei. Embolicat en els parracs d’aquell home, i amb els ulls plens de llí grimes, la seva última ordre com a rei va ser que el tanquessin per sempre en la masmorra més profunda, com a pagament per totes les seves injustí­cies. Però el nou rei va mostrar ser tan just i tan savi, que només uns pocs anys després va alliberar a l’anterior rei del seu cí stig, ja que el seu penediment sincer va resultar el millor acompanyament per a la seva gran intel ligència, i de les seves mans van sorgir les millors lleis per al sofert regne.

Deja un comentario