La història dels escacs

Fem una mica d’història dels escacs

Antigues civilitzacions de l’Orient llunyà van conèixer jocs de tauler que, al principi, es jugaven marcant al terra i sobre el qual es movien les diverses peces (cavalls, guerrers, elefants, carros, etc.) que estaven tallades en pedra o fusta i que simulaven forces en combat. La majoria dels investigadors entenen que tot va començar a l’Índia fa uns tres mil anys.

el-packaging-traves-historia-antiguo-lejano-o-l-we2qzg
Si bé s’han realitzat troballes més antigues encara, a Egipte, Mesopotàmia, Pakistan i Xina, no han pogut ser relacionats directament amb els escacs. De fet, el Xaturanga o “Joc dels Quatre Reis”, ja es jugava a l’Índia al segle V a. de C. En aquell joc hi intervenien quatre jugadors, cadascun dels quals disposava d’un rei, un elefant, un cavall, un navili i quatre peons, disposats en les quatre cantonades d’un tauler de 64 caselles.

escacs-egipte
Cada participant havia d’esforçar-se a capturar un rei oposat i defensar el propi i les jugades es determinaven per un dau. Més endavant i, com a conseqüència que la religió prohibia els jocs d’atzar, el dau es va substituir per la reflexió; també els contrincants es van reduir a dos.

[fusion_builder_container hundred_percent=»yes» overflow=»visible»][fusion_builder_row][fusion_builder_column type=»1_1″ background_position=»left top» background_color=»» border_size=»» border_color=»» border_style=»solid» spacing=»yes» background_image=»» background_repeat=»no-repeat» padding=»» margin_top=»0px» margin_bottom=»0px» class=»» id=»» animation_type=»» animation_speed=»0.3″ animation_direction=»left» hide_on_mobile=»no» center_content=»no» min_height=»none»]

Xaturanga
Xaturanga

El Xaturanga va tenir dos descendents: el Shatrang persa i el Petteia grec. Després de la guerra Grècia-Pèrsia aquests dos jocs es van fusionar i, cap a l’any 650, van aparèixer els escacs àrabs, molt semblants als actuals. Les expedicions, el comerç i les conquestes els van difondre arreu del món. El llegendari Harun-al-Raschid va oferir un joc d’escacs a Carlemany, del que se’n conserven algunes peces.

s-xiv1

A partir d’aquí, van ser els àrabs els que van portar els escacs a Occident, a través d’Espanya, a voltants dels segles VII i VIII. En aquells temps ja s’havia ideat una manera de representar gràficament les peces i anotar les jugades, per a poder així preservar problemes i partides, fet insòlit per a un simple joc d’entreteniment i que suggereix la qualitat intel·lectual perdurable que li atribuïen.
ajedrez_56656463_a1
Tal i com reflecteix el “Llibre de axedrez i daus i taules” d’Alfons X (1252-1284), compilat l’any 1283 i que actualment es conserva a la Biblioteca de l’Escorial, a l’Edat Mitjana els escacs ja es jugaven a Europa; aleshores el tauler ja era de dos colors, però algunes regles eren diferents a les dels escacs actuals. Alfons X va recollir dels àrabs 103 “mansubas” o problemes d’escacs.

librodeajedrezalfonsoxelsabio1
El millor jugador del món d’aquelles èpoques era l’àrab As Suli, autor de diverses obres, de les quals només se’n conserven alguns fragments. Dos altres mestres àrabs famosos van ser Aladi al Tabriz (que va viure entre 1450 i 1490) i el seu contemporani Al-Yahudi. Les Torres es deien Roques (rujj en àrab és carro de guerra) i la Dama era l’Alferza (espècie de capità). El cavall representava al cavaller errant (per això els anglesos usen el mot Knight i no Horse). L’alfil (al-Fil en àrab significa elefant), també va representar altres personatges: Bisbe (Bishop en anglès, Bispo en portuguès), Bufó (a França es diu Fou, ximple) i Läufer en alemany (que significa corredor).

arabes_jugando_ajedrez
Només el Rei, el Cavall i la Torre es movien com avui. L’Alfil es desplaçava com a màxim tres caselles i podia saltar per sobre d’altres peces, el Peó només podia avançar una casella i l’Alferza era una peça molt feble que només es movia en diagonal i una casella per vegada. El terme “fer shaque”, amenaçar al rei, deriva de Sha, rei dels perses i Sha mat significa “el rei ha mort”.

almovaridchess
El terme “escacs” i les seves traduccions “chess”, “xadrez”, “échecs”, “schachspiel”, “scacchiere”, “giuoco degli scacchi”, deriven d’expressions provinents de diverses llengües: àrab, persa, grec i llatí; com ludus scacorum, ace dextre, scaccus, equus, scacum, etc. De fet, en excavacions d’una sepultura víkinga trobada a la costa sud de Bretanya es va trobar un joc d’escacs, i en una regió francesa es van descobrir unes peces del segle X, d’origen escandinau, que responien al model àrab tradicional.

images

A Espanya els escacs era un joc popular, mentre a Itàlia hi jugaven les classes adinerades. Durant el Renaixement els escacs va sofrir una reforma, segons el “Manuscrit de Gottingen”, primer registre històric dels escacs redactats en llatí al Segle XV. Aquest document conté, a més, unes vint partides i deu maneres numerades d’iniciar un joc (“sortides”, després denominades “obertures”). La reforma, que tendia a fer més interessants i àgils les partides, va consistir en el següent.

manuscrito_de_gottingen
L’Alferza es va substituir per la Reina (més endavant en alguns països es va denominar Dama) i, juntament amb l’Alfil, se’ls va atorgar una absoluta mobilitat, reforçant el poder de l’atac. També es va inventar l’enroc, per compensar les possibilitats de defensa. Al peó se li va permetre saltar dues caselles en la sortida, prendre el pas i, en coronar, podia transformar-se en qualsevol peça. L’any 1497 es va publicar el tractat de l’espanyol Juan Ramírez Lucena de Salamanca (a qui alguns atribueixen el Manuscrit), titulat “Repetició d’amors i art d’axedrez”, del que es conserven dos exemplars a Madrid i dos més a Londres i Brussel·les respectivament.

440px-luis_ramirez_de_lucena_arte_de_ajedrez
Aquest tracta conté una col·lecció de partides on les peces encara es mouen de la manera l’antiga. És notable l’aportació teòrica que fa Lucena (1465-1530) en diversos aspectes del joc, com les obertures, combinacions de mat i finals. Us indiquem una partida de la que hi ha constància:


Huesca, 1500 – Lucena, Juan Ramírez – Quintana, José Obertura Saragossana


1.c3 Cc6 2.d4 i6 3.i4 d5 4.ed5 ed5 5.g3 Ad6 6.ah3 Ah3 7.ch3 Dd7 8.cf4 Cf6 9.df3 Af4 10.af4 0-0-0 11.0-0 Dh3 12.ag5 Cg4 13.dg2 Dg2+ 14.rg2 f6 15.ad2 The8 16.te1 Et1 17.ae1 Et8 18.cd2 Ch6 19.cf1 Cf5 20.ad2 Cd6 21.h4 Ce4 22.ae3 g5 23.hg5 fg5 24.f3 Cd6 25.ag5 Et2+ 26.rh3 Tb2 27.ce3 Cb5 28.cd5 Tc2 29.te1 Cc3 30.te8+ Rd7 31.cf6+ Rd6 32.af4+ 1-0

En aquella època, Lucena ja donava algunes indicacions “secretes” al jugador d’escacs pràctic:

a) Abans de la partida procura que el teu contrincant begui i mengi en abundància.

b) Si és un desconegut parla-li de les teves gestes en d’altres llocs.

c) Si jugueu a plena llum, fes que ell quedi assegut de cara al sol.

d) Si jugueu de nit, col·loca l’espelma a la seva dreta, de manera que ell mateix es faci ombra amb el braç quan es disposi a moure les peces.

e) Mentre ell pensa la seva jugada, xiula una tonada o conversa amb algun espectador.

f) Si ets inferior, mou amb decisió, copejant les peces al tauler.

g) O juga molt a poc a poc, perquè ell s’impacienti i potser també s’equivoqui.

h) Si comets un error greu, somriu dissimuladament sense mirar-lo als ulls.

i) Si triomfes per casualitat, deixa la revenja per a un altre dia…

Tot això ja es tenia en compte al segle XV.

[/fusion_builder_column][/fusion_builder_row][/fusion_builder_container]

Deja un comentario