Hastings 1895, el millor torneig de la història

Hastings 1895, un torneig de llegenda

A finals del segle XIX eren temps en què els escacs estaven creixent a passos de gegant, els jugadors creatius innovaven en cada obertura i s’estaven creant els fonaments dels escacs actuals. Però aleshores es jugava d’una manera diferent a la d’ara, en cada partida estava en joc l’honor i tots dos jugadors buscaven la victòria amb afany. Aquest fet diferencia clarament aquests tornejos dels de l’actualitat, en els quals moltes vegades es pacten taules rí pidament: per exemple, en un recent torneig es van fer taules en 8 jugades, seguides d’unes altres en 14 i unes altres en 19. Això era realment impensable a finals del segle XIX. Si els Lasker, Steinitz, Tchigorin i companyia haguessin fet alguna cosa semblant haurien estat escridassats pel públic.

hastings_grupo11

En aquells moments, només feia un any que els escacs tenien nou Campió del Món. Emanuel Lasker estrenava tí­tol a Hastings i, com és lògic, era el gran favorit. Però, a més, un altre fet també va aixecar la curiositat de jugadors i experts: l’arribada a Europa de Harry Nelson Pillsbury, que venia precedit d’una gran fama que confirmaria jugant un torneig sensacional. A més, Hastings va aconseguir reunir els millors jugadors de l’època. No en va faltar cap, tota una fita en la història dels escacs. Segurament, cap altre torneig hagi aconseguit una cosa semblant. Però per aconseguir atraure totes les figures mundials els organitzadors van haver d’oferir uns premis molt atractius per l’època: 1r: 150 lliures esterlines; 2n:115 lliures esterlines; 3r: 85 lliures esterlines i tres premis més de 50 lliures.

hastings_cartel1

Tot i això, no s’hi van poder convidar a tots els jugadors. Molts habituals dels tornejos europeus que van sol.licitar ser inscrits van haver de ser rebutjats perquè les places eren limitades. Per exemple, Maroczy, Atkins, Owen o Cohn. Per aquest motiu, molts d’aquests jugadors van jugar un torneig paral·lel, que va guanyar amb molta solvència Geza Maroczy.

GEZA MAROCZY
GEZA MAROCZY

Vista la gran acceptació que va tenir, al marge del torneig principal i del torneig ‘B’, es van realitzar més activitats paral.leles, com sessions de simultí nies, partides en consulta o partides Blitz entre els participants. Geza Maroczy, tot i no jugar el torneig principal, va tenir una gran activitat durant les setmanes que va durar el congrés, participant en diverses d’aquestes activitats.

S’ha de dir, però, que Hastings ja era cèlebre abans de la disputa del congrés d’escacs. Aquest territori ja havia entrat en els llibres d’història l’any 1066 perquè a les seves terres havia tingut lloc una batalla que decidiria el futur d’Anglaterra: la Batalla de Hastings, la qual va enfrontar saxons i normands.

Fem una mica d’història:

Hastings estí  situat al sud d’Anglaterra, en un lloc molt proper a la costa francesa, de manera que era un lloc propici per a les invasions per mar. Es tracta d’una ciutat famosa per una sanguiní ria lluita que va tenir lloc a les seves terres ja fa molts segles, concretamnet l’any 1066: la Batalla de Hastings.

hastings1

En aquells temps, Anglaterra era governada per Eduard ‘el Confessor’, però una part del paí­s estava regentada pels ví­kings. Després de la mort d’Eduard va comeníçar una lluita per ocupar el seu tron. Hi havia 3 aspirants: Harald Hardrade (ví­king, rei de Dinamarca i Noruega), Harold ‘el saxó’ (que dominava gran part d’Anglaterra) i el duc Guillem ‘el Conqueridor ‘(que governava Normandia, al nord de Franíça).

bayeux_tapestry_willelmdux1

Les hostilitats es van desencadenar l’any 1066, amb la invasió de Harald Hardrade pel nord d’Anglaterra, mentre que pel sud Guillem preparava els seus vaixells per envair Anglaterra a través de Hastings. Harold ‘el saxó’ va aconseguir vèncer el ví­king Harald Hardrade a Stanford Bridge i rí pidament es va dirigir al sud per repel.lir la invasió dels normands. La batalla decisiva va tenir lloc a Hastings i va durar un dia sencer. Després d’una lluita aferrissada, la balaníça no es decantava per cap cap dels dos bí ndols, fins que, just abans del vespre, una fletxa va tocar a Harold ‘el saxó’ als ulls, ferint-lo de mort. Això va suposar la victòria per al duc Guillem, que es convertia d’aquesta manera en rei d’Anglaterra.

Doncs bé, feta aquesta petita introducció històrica, avancem 829 anys i tornem a la sala de joc de Hastings.

Com dèim, 829 anys després d’aquesta famosa batalla, n’hi va haver una altra a Hastings, però aquesta es va diputar en 11 taulers d’escacs. Una lluita aferrissada entre uns jugadors que van lluitar fins a l’extenuació en cada partida, ja que molt poques van finalitzar en taules. Aquest fet demostra l’inconformisme de l’època, on només es perseguia un objectiu: la victòria.

A Hastings s’hi van poder veure un gran nombre de precioses combinacions, fet que dóna un segell de qualitat a aquesta competició. El 1er premi de bellesa tenia un clar guanyador i cap dels jutges va tenir dubtes en designar la partida Steinitz-Von Bardeleben com la millor del torneig (i una de les millors de la història). En aquesta partida, el veterí  Steinitz va escombrar del tauler a Von Bardeleben, que fins aquell moment era el segon classificat del torneig. En aquells moments, l’austrí­ac era al final de la seva vida i va sorprendre al món jugant una de les partides més belles de la història.

WILHEM STEINITZ
WILHEM STEINITZ

El torneig va comeníçar amb una relativa sorpresa, Wilhelm Steinitz era el lí­der després de 5 rondes disputades. Darrera seu, a mig punt, hi havia Tchigorin i Von Bardeleben. Amb el pas de les rondes, Tchigorin va prendre el comandament, tal i com es podia preveure. Però, a poc a poc, Pillsbury, perfectament aclimatat a Europa, s’anava acostant. També era sorprenent l’actuació de Kurt Von Bardeleben, que es mantenia segon a només mig punt del rus, però després de la seva derrota davant Steinitz es va ensorrar i va caure diversos llocs a la classificació.

L’equador del torneig va arribar amb Pillsbury completant la seva remuntada (9 victòries en 10 partides), igualant a Tchigorin en la classificació amb 9’5. A la ronda 13, Emanuel Lasker va prendre el comandament de les operacions després de vèncer a Pillsbury a la ronda anterior. Entre aquests 3 jugadors es decidiria el guanyador final, ja que la resta es trobava a un mí­nim de dos punts. Aquesta situació es va mantenir i a 4 rondes del final Lasker, Pillsbury i Tchigorin estaven empatats amb 13,5 punts, mentre que el quart classificat, Steinitz, només en tenia 10.

PILLSBURY
PILLSBURY

La lluita va continuar, cada partida era una dura batalla i es va arribar a la penúltima ronda amb Pillsbury al capdavant, seguit pels seus dos rivals a mig punt. Lasker va cedir unes taules i va quedar gairebé descartat per la darrera ronda. Per tant, el torneig es decidiria a l’última ronda, amb Pillsbury i Tchigorin com a grans favorits, només amb una diferència de mig punt. En la darrera partida, Pillsbury va arribar a un final molt igualat contra Gunsberg (amb un cavall per bí ndol i peons), però la tensió no va semblar afectar el nord-americí , que va jugar amb precisió i es va apuntar la partida i el torneig. Tchigorin va vèncer en una partida maratoniana a Schlechter i es va haver de conformar amb el 2 º lloc. Lasker va quedar en 3a posició.

TCHIGORIN
TCHIGORIN

LASKER
LASKER

Per molta gent, el torneig de Hastings de 1898 (i tot el que el va suposar) és considerat com el millor toreig de la història. L’entrega dels jugadors estí  fora de dubte. N’hi ha prou amb fer una ullada a les 231 partides disputades, on només 58 de les quals van acabar en taules. Segurament, aquest tret distintiu pot fer decantar la balaníça a favor de Hastings en comparació amb altres tornejos.

BANDERLEBEN
BANDERLEBEN

Deja un comentario