FRANK J. MARSHALL

Frank James Marshall
Frank James Marshall

Fa anys que va morir i encara avui s’admiren les seves proeses amb els escacs. Va ser un dels més grans jugadors combinatius que el va portar a realitzar innovacions en moltes obertures com la Defensa Petroff, la Defensa Francesa, el Gambit de Dama, però la més «famosa» és l’ Atac Marshall en l’obertura Rui López, esplèndida lí­nia de joc que els amants de l’art de combinar utilitzen amb freqí¼ència».
La carrera escaquí­stica d’aquest gran jugador nord-americí  va ser molt rí pida. Va néixer a Brooklyn, Nova York, el 21 d’agost de 1877. El seu pare, Alfred Marshall era anglès i la seva mare de descendents escocesos i irlandesos. La seva famí­lia es va traslladar a Montreal, Canadí  i allí  va passar la seva infí ncia i és on als deu anys va aprendre a jugar a escacs. «Va obtenir un primer trionf registrable al guanyar el 1892 el campionat de la ciudat, tenia, alesore, només quinze anys» . El 1895 torna a Brooklyn amb la seva famí­lia i es vincula al Brooklyn Chess Club, fet que li permet practicar el joc ciència i així­ obtenir el 1899 el Torneg Major de l’Associació d’Escacs de l’ Estat de Nova York. Aquest va ser el seu primer triomf amb una competència seriosa.
Analitzant les seves partides i comparant-lo amb els tres grans de la seva època: Lasker, Capablanca i Alekine, cap «el va superar en mestria i decisió per emprendre l’atac i en celeritat per prendre la iniciativa des de la posició, segons pugui semblar, més inapropiada, i passar a l’ofensiva».
«El seu estil de joc era agressiu en extrem i en el pròleg de les seves millors partides se’l compara, tenint en compte els camps diferents en què s’ actuava, amb Jack Dempsey, el boxejador que des del primer moment sortia a intentar noquejar a l’adversari» .
La seva primera partida que es va publicar va ser una en la que va jugar en una exhibició de simultí nies de Steinitz i que va perdre, però en la que va ser felicitat pel Campió pel joc desplegat.
L’any 1909 va guanyar el Campionat d’Estats Units al guanyar a Jackson Showalter, tí­tol que va mantenir fins el 1936 en què hi va renunciar. Aquest mateix any va ser quan es va enfrontar a Capablanca contra el que va perdre de forma estrepitosa. «El 1922 va trencar el rècord de simultí nies a l’enfrontar-se a cent cincuanta cinc jugadors, guanyant-ne cent vint i sis, empatant-ne vint i una i perdent-ne només vuit, tot això en només set hores i quinze minuts, per un promig de tres minuts per joc».
El 1914 va ser invitat pel Tzar de Rússia juntament amb Lasker, Capablanca, Alekine i Tarrasch per jugar el torneig de San Petersburgo on va tenir una destacada actuació. Va representar amb èxit al seu paí­s en diversos enfrontaments de la Copa Hamilton Rusell o Olimpiades.

Deja un comentario