Els finals de peces menors en els escacs
Els finals d’alfil i cavalls ens ajuden a moure amb domini aquestes peces i han d’estudiar-se acuradament.
En posicions amb igualtat de peons en ambdós flancs, si no hi ha raons concretes que determinin el contrari, és preferible l’alfil al cavall, a causa de la rapidesa de moviment de l’alfil, capaíç de recórrer grans distí ncies en poques jugades. El cavall, en canvi necessita més temps per assolir el seu objectiu. Dos alfils solen representar un avantatge molt gran respecte a dos cavalls. Per la seva banda, els cavalls acostumen a ser més valuosos en posicions bloquejades.
Hi ha exercicis molt interessants i prí ctics per dominar el moviment de les peces menors. Acostuma a comeníçar pel mat amb els dos alfils, per passar a continuació a estudiar el mat amb l’alfil i el cavall; la dificultat l’agreuja el fet que s’ha de fer en un nombre determinat de jugades.
Les peces menors ofereixen molts recursos en posicions inferiors: per exemple, els alfils de diferent color donen moltes possibilitats de taules. A vegades, el sacrifici de la nostra peíça per l’únic peó del contrari ens garanteix l’empat. Un cas en què això pot succeir és la posició de rei contra alfil i peó de torre de diferent color que l’alfil, sempre i quan el nostre rei arribi a temps a la casella del racó.
Hi ha jugadors que, tot i el que acabem d’explicar, prefereixen el cavall a l’alfil i són més hí bils en el moviment del primer, descuidant una mica el del segon. Això s’ha de corregir, ja que un moviment adequat dels alfils fa del jugador un perillós enemic, tant en el mig joc com en el final. Es considera que les dues peces equivalen cada una a tres peons, però això sempre depèn de les característiques de la posició: possibilitats d’atac al rei, domini de columnes, etc.