Els escacs en el Renaixement
En els segles XV i XVI, durant el Renaixement, els escacs es van consolidar de manera universal amb les regles que actualment els coneixem. Per a la unificació de les regles va ser decisiva la invenció de la impremta (1450), ja que a partir de llavors es van poder compondre llibres amb les regles per a la seva difusió per tot el món. Autors com Lucena, Damiano, Ruy López de Segura, Paolo Boi i Leonardo da Cutri aportar els seus coneixements mitjaníçant manuals sobre les regles dels escacs, adquirint així el carí cter universal i modern.
Però no només van difondre les regles, sinó que van ser els pioners en l’estudi conscienciós de la teoria dels escacs, ja que van realitzar la síntesi de les partides jugades en l’època, van comprendre’n el seu desenllaíç i van intentar de donar explicacions als resultats obtinguts en funció dels moviments de les peces. Aquests mestres van fer el notable descobriment que en qualsevol maniobra de la partida s’ha d’aconseguir la meta desitjada amb el menor nombre possible de jugades.
Fer una jugada sense cap finalitat, era desaprofitar l’oportunitat de moure, el que es va anomenar « perdre un temps ». í‰s com que el rival mogués dues vegades seguides. Comprendre la importí ncia del factor temps va ser la conquesta més valuosa d’aquesta època.
[fusion_builder_container hundred_percent=»yes» overflow=»visible»][fusion_builder_row][fusion_builder_column type=»1_1″ background_position=»left top» background_color=»» border_size=»» border_color=»» border_style=»solid» spacing=»yes» background_image=»» background_repeat=»no-repeat» padding=»» margin_top=»0px» margin_bottom=»0px» class=»» id=»» animation_type=»» animation_speed=»0.3″ animation_direction=»left» hide_on_mobile=»no» center_content=»no» min_height=»none»]
Els mestres del Renaixement van idear una manera de fer que el rival perdés temps al principi de la partida a través dels gambits, paraula que significa traveta o trampa, en italií , i que Ruy López va fer servir per definir la maniobra consistent en lliurar material (un o dos peons i en casos notables fins a un cavall) a canvi d’obtenir una posició amb més possibilitats d’atac. Es va trigar segles en comprendre que el bí ndol que estí a la defensiva en comptes d’aferrar-se a mantenir l’avantatge material ha de preocupar-se del desenvolupament de les seves peces.
[/fusion_builder_column][/fusion_builder_row][/fusion_builder_container]