El Cafè de La Regence – Secció d' Escacs del Centre Moral Arenys de Munt

El Cafè de La Regence

Si hi ha un local al món cencer on s’hagi rendit

culte als escacs, aquest ha estat el Cafè de La

Regence. Tot aficionat al joc ha sentit parlar d’aquest

lloc, bressol de grans jugadors i lloc de reunió de

tots els aficionats parisencs.

[fusion_builder_container hundred_percent=»yes» overflow=»visible»][fusion_builder_row][fusion_builder_column type=»1_1″ background_position=»left top» background_color=»» border_size=»» border_color=»» border_style=»solid» spacing=»yes» background_image=»» background_repeat=»no-repeat» padding=»» margin_top=»0px» margin_bottom=»0px» class=»» id=»» animation_type=»» animation_speed=»0.3″ animation_direction=»left» hide_on_mobile=»no» center_content=»no» min_height=»none»]
PHILIDOR vs SIRE DE LEGAL, al Cafè de la Regence

Al segle XVIII no hi havia clubs d’escacs, de manera

que aficionats i jugadors van comeníçar a acudir als

cafès per poder jugar a escacs. Sens dubte, la

ciutat més famosa en portar-ho a la prí ctica va ser

París. I el primer lloc de reunió dels escaquistes en

aquesta ciutat va ser el Cafè Procope (c / Fossé

Saint Germain). Però els jugadors de la ciutat de

la llum van decidir desplaíçar-se a un nou cafè que

va obrir les portes cap a 1750, a la Plaíça del Teatre

francès: La Regence. Els seus amos no podien

imaginar que havien fundat un local que seria

recordat dos segles després per tot el món dels

escacs.

En diversos relats es comenta l’ambient tranquil

que es vivia a l’interior d’aquest cafè. El local

comptava amb uns 20 taulers d’escacs que

sempre estaven envoltats per multitud d’aficionats

… i multitud de fum provinent dels cigars. Les

taules estaven molt properes entre sí, il.luminades

amb llums de gas i rebent escalfor de diverses

estufes. Tot i aquest amuntegament, al cafè regnava

sempre un respectuós silenci. Allí acudien jugadors

professionals, però també persones que només

volien jugar una partida a la sortida dels seus

treballs o tafanejar entre les múltiples partides que

s’hi disputaven. En una habitació a part es trobaven

les taules de billar i les taules per jugar a les cartes

(sobretot el whist) o al dòmino.

El cafè obria les seves portes a les 8 del matí, però

no era fins al migdia quan el local comeníçava a

rebre la visita dels entusiastes escaquistes (els

treballadors, evidentment, no hi podien anar als

matins, i els bohemis dormien fins passat el migdia).

Durant aquestes hores, el Cafè estava gairebé buit,

només 3 o 4 parroquians anaven a prendre un

cafè. Però a la tarda el panorama canviava

radicalment, l’activitat era febril i els cambrers

gairebé no podien arribar a les taules a causa de

la gentada que les envoltava. Aquest ambient es

perllongava fins a mitjanit, dia rere dia.

Si algú feia un tomb per les diferents taules, podia

veure partides amistoses, però també d’altres on

es jugava per diners, autèntica font d’ingressos de

diversos jugadors professionals. Els jugadors més

forts donaven 1 peó i un moviment d’avantatge, o

en alguns casos una peíça d’avantatge (fins i tot la

Dama). El cafè era com una petita Torre de Babel:

hi havia russos, grecs, anglesos, suecs, espanyols

… S’hi podien veure militars, sacerdots, aristòcrates,

polítics, artistes, intel.lectuals … tots units per una

única passió: els escacs.

Molts personatges històrics eren aficionats als escacs

i van visitar el cafè amb freqí¼ència. A continuació,

n’esmentem alguns: Napoleó, Benjamín Franklin,

Montesquieu, Robespierre, Rousseau, Voltaireâ€¦

[/fusion_builder_column][fusion_builder_column type=»1_1″ background_position=»left top» background_color=»» border_size=»» border_color=»» border_style=»solid» spacing=»yes» background_image=»» background_repeat=»no-repeat» padding=»» margin_top=»0px» margin_bottom=»0px» class=»» id=»» animation_type=»» animation_speed=»0.3″ animation_direction=»left» hide_on_mobile=»no» center_content=»no» min_height=»none»]
Napoleó

Se sap que Rousseau era molt amic de Philidor i

disputava partides amb ell, tot i que sempre perdia.

També hi ha constí ncia que Robespierre jugava

habitualment contra Philidor, bé, més aviat perdia

habitualment amb Philidor.

El Cafè era tan famós que molts escriptors el van

incloure en alguna de les seves obres: Montesquieu

a «Cartes perses», Lesage a «La maleta trobada»,

Restif de la Bretonne a «El senyor Nicolau» i en

«El cor humí al descobert» . En «El Vuit», de

Khaterine Neville, part de la trama es produeix a

l’interior del cafè.

A La Regence hi van jugar els millors escaquistes

del món, alguna cosa no molt destacable, ja que

en aquella època els jugadors més importants del

planeta eren francesos (potser el cafè va tenir part

de culpa en això). Comeníçant per Kermur de Legal

(campió del món, que va realitzar el seu famós mat

en una partida disputada al cafè) que jugada per

diners i donant avantatge als seus rivals. El 1740,

Legal va prendre com a aprenent a un jove de 14

anys anomenat … Andre Danica Philidor. Al cafè

es podia veure a deixeble i mestre jugant desenes

de partides dií ries. Quatre anys més tard, Philidor

ja aconseguia vèncer Legal donant-li un cavall

d’avantatge, el que semblava indicar que seria el

millor del planeta en pocs anys … si és que no ho

era. Philidor va aconseguir derrotar tots els rivals

que es van posar en el seu camí i durant dècades

va ser considerat l’escaquista més fort del món.

Per aconseguir aquest propòsit va viatjar a Londres,

vencent a Abraham Janssen i el mític Phillip Stamm

al cafè Slaughter. Stamm, impressionat pel joc de

Philidor, li va ensenyar llibres seus i li va recomanar

que escrivís un llibre d’escacs (cosa que més tard

va fer sota el títol de: «Analyse du jeu des Eschecs«).

Alguns jugadors feien classes d’escacs al cafè. Per

exemple, Lionel Kieseritzky cobrava 5 francs per

classe. També se sap que Jean Taubenhaus (l’últim

jugador que va fer anar l’autòmat «Mephisto»)

guanyava alguns diners compartint la seva saviesa

amb qui estigués disposat a pagar.

Al cafè també jugava Lebreton Deschapelles,

campió del món, que va prendre com a deixeble a

Labourdonnais. Labourdonnais va ser tot un mite

en la Regènce, sempre jugava per diners i multitud

d’aficionats s’amuntegaven al voltant de la seva

taula per veure les meteòriques jugades del campió

francès (la seva ment treballava tan rí pid, que de

vegades agafava la peíça abans que el seu rival

hagués realitzat el seu moviment).

A Labourdonnais el va seguir Saint Amant, que va

ser l’últim campió d’aquesta gran saga de jugadors

francesos que van delectar els seus compatriotes

a través del fum d’un abarrotat cafè.

Des de mitjans del Segle XIX al sostre penjaven 4

escuts en els que es podien llegir 3 noms: Philidor,

Deschapelles i Labourdonnais. El poble parisenc

rendia així un homenatge als seus grans ídols, en

el quart escut es podia veure la data d’inauguració

del cafè.

Tot i que els jugadors francesos ja no dominaven

el món dels escacs, La Regence seguia sent un

important punt de reunió. Allí es va jugar el matx

pel Campionat del Món entre Anderssen i Morphy,

en què va vèncer el segon. Morphy també va donar

una sessió de partides a la cega en el cafè, jugant

davant 8 rivals i obtenint la victòria en 6 taulers i

fent taules en els altres dos.

El període d’esplendor del cafè va abastar els

Segles XVIII i XIX. Tot i això, a principis del segle XX

els aficionats parisencs seguien anant allí per

gaudir del seu passatemps favorit. També hi ha

constí ncia que diversos jugadors de l’època es

deixaven veure pel cafè, com per exemple

Alekhine, Lasker, Capablanca o Steinitz. El 1910

el local es va convertir en Restaurant i el 1916 es

va deixar de jugar definitivament als escacs, de

manera que els aficionats i jugadors van haver de

buscar un altre lloc on poder jugar a escacs, el que

va suposar la fi d’una història de llegenda .

[/fusion_builder_column][/fusion_builder_row][/fusion_builder_container]

Deja un comentario