ATAHUALPA i els escacs

Atahualpa i la seva afició pels escacs

Quan els espanyols, sota el comandament de Pizarro van capturar Atahualpa, van demanar un rescat per la seva llibertat (una habitació plena d’or fins al sostre) que els va ser lliurat. Però, tot i això, mai van arribar a alliberar-lo i, finalment, va ser executat l’any 1533. I, el que molta gent no coneix és que durant el seu empresonament amb els espanyols, Atahualpa va aprendre a jugar als escacs.

De fet, la història d’Atahualpa i la seva captivitat és molt coneguda, però existeix un moment d’aquesta captivitat en què la llegenda i la tradició es confonen amb el fet històric dels últims moments del Monarca Inca. La tradició ens diu que els guardians d’Atahualpa jugaven a escacs davant seu i que ell, de tant de veure’ls jugar, va aprendre a jugar-hi durant la seva captivitat. Sembla ser, llavors, que l’últim tram de la vida d’Atahualpa com a presoner va estar marcat pel tauler. Molts conquistadors es reunien a jugar escacs en presència d’ Atahualpa: Hernando de Soto, Juan de Roda, Francisco de Chaves, Blas de Atienzu i el Tresorer de l’expedició, que es deia Riquelme. Dií riament, es reunien a Cajamarca i, Atahualpa, per no avorrir-se, romania molt prop dels espanyols, però la major part del temps estava assegut al costat del seu protector i amic Hernando de Soto. Però un dia va succeir una cosa: Riquelme jugava contra Soto i estava a prop de guanyar la partida i quan Soto va voler moure el seu cavall, Atahualpa va agafar el seu braíç i li va dir: No, Capití , no!. La torre, la torrell!. Grí cies a la seva ajuda, Soto va guanyar la partida. Hi ha qui creu que aquell aví­s que va fer Atahualpa quan Soto i Riquelme jugaven, li va costar la vida, ja que en el famós Consell dels 24 jutges convocat per Francisco Pizarro per a jutjar-lo, se li va imposar la pena de mort amb tretze vots a favor i onze en contra. Va ser Riquelme un dels tretze en aquell nefast dia del 29 d’agost de 1533? No se sap amb certesa, però s’especula que es va venjar. No ho sabrem mai. En tot cas, el que sí­ ha perdurat fins els nostres dies és l’obertura poc ortodoxa (però efectiva) que feia Atahualpa, l’anomenat gambit Atahualpa i que us expliquem a continuació.

El Gambit Atahualpa (Autor: Professor Mario Valverde López )

En referència a les partides que jugaven Soto i Riquelme, s’ha de dir que moltes vegades convidaven a Atahualpa a jugar, però generalment aquest refusava fer-ho perquè jugava molt poc. Però quan ho feia, sembla que la seva resposta preferida al moviment 1. e4 era 1.f5, donant origen al gambit que duu el seu nom: el Gambit d’Atahualpa. Podria ser aquesta la primera obertura d’escacs americans?.

La veritat és que Atahualpa va morir, però el seu gambit perdura fins al present. El Gambit d’Atahualpa és considerat com una de les formes més estranyes, il·lògica i anti-ortodoxa jugada d’oposició al peó de rei blanc; és com jugar un Gambit de Rei amb dos temps de menys i que alguns han anomenat “Gambit dels Imbècils” (¿?). La veritat és que en els llibres de teoria sobre obertures no apareix i molt menys aquesta lí­nia, els fonaments de la qual més aviat se sustenten en estudis d’estar per casa. En general, s’ha utilitzat en partides d’escacs per correspondència i tot i les dures crí­tiques que ha rebut, s’hauria d’analitzar més en profunditat. Si el segon jugador persisteix en la idea original d’aquest gambit, no actuarí  en desavantatge, ja que les blanques no assolirien objectius decisius i el dubte de l’enroc creix quan el blanc troba que els dos flancs són vulnerables per part del negre.

Mireu el segí¼ent exemple: 1.e4 f5! 2.exf5 h5!! 3.d4 Cf6 4.c4 d5 5.Ad3 dxc4 6.D4+ Cc6.

En aquesta posició, qui pot assegurar que les negres estan malament o que el blanc es troba posicionalment superior. Qui opini el contrari s’equivoca, ja que el peó de f5 blanc estí  feble i caurí  immediatament; el mateix passa amb el peó de d4 blanc. Quin pot dir que les blanques no han jugat bé?. Erroni, ja que la lògica mobilització dels peons centrals a la recerca de guanyar el centre per a situar després els cavalls i els alfils en diagonals obertes, així­ ho demana. Si el blanc pren el peó de f5, el negre s’alliberaria aviat amb i6 o i5. Es pot observar que a la jugada 6.D4+ el negre també pot respondre 6.c6 i si 7.Dc4 Af5 i si 8.Af5 D5+.

En conclusió, el Gambit de Atahualpa va ser producte d’una jugada irracional del monarca Inca o no ho va ser?. Queda llavors l’interrogant per a aquells estudiosos de la història dels escacs a Amèrica esbrinar-ne la veritat històrica.

[fusion_builder_container hundred_percent=»yes» overflow=»visible»][fusion_builder_row][fusion_builder_column type=»1_1″ background_position=»left top» background_color=»» border_size=»» border_color=»» border_style=»solid» spacing=»yes» background_image=»» background_repeat=»no-repeat» padding=»» margin_top=»0px» margin_bottom=»0px» class=»» id=»» animation_type=»» animation_speed=»0.3″ animation_direction=»left» hide_on_mobile=»no» center_content=»no» min_height=»none»]

[/fusion_builder_column][/fusion_builder_row][/fusion_builder_container]