Els Escacs: un joc, un art o una ciència?
És només un joc, diuen els que no hi juguen. Un art, una ciència, diuen els jugadors.

“Els escacs són una forma de producció intel•lectual que tenen un encant peculiar. Sempre he sentit una mica de llàstima envers aquelles persones que no coneixen els escacs. Justament el mateix que sento per qui no ha estat embriagat per l’amor. Els escacs, com l’amor, com la música, tenen la virtut de fer feliç a l’home”, va dir Siegbert Tarrasch, un metge expert en teràpia per hipnosi, que després de perdre el matx pel títol mundial amb Lasker, va conservar l’humor suficient per jugar un altre campionat on l’únic premi consistia en un quilo de mantega.

Molt temps després, el campió mundial Tigram Petrosian el va corregir subtilment: ” L’esperit dels escacs -va assenyalar- és molt més poderós que els escacs i que qualsevol escaquista; escapa a tota possibilitat de comprensió i tan pot conduir a un home a la felicitat, com arrossegar-ne a un altre a la bogeria “.

De la felicitat i la bogeria que el màgic joc comporten sobren exemples a la història de l’art, tant com en la dels escacs. El primer campió mundial, Wilhelm Steinitz (1834-1900) va morir en un asil de llunàtics, desafiant a Déu a jugar i oferint-li un peó d’avantatge (que se sàpiga, el seu desafiament no va ser acceptat).

I avui ningú dubta de la demència de Bobby Fischer, en altre temps mimat per la premsa.

Es coneix com escacs retrospectiu a una tècnica d’anàlisi emprada pels aficionats a resoldre problemes d’escacs en què es tracta de determinar quins moviments van conduir a una determinada disposició de peces. En la major part dels problemes d’escacs, això no és necessari, encara que existeix una classe de problemes que es basen quasi exclusivament en aquest tipus d’anàlisi. Els problemes d’escacs retrosprectivo es basen en explicar la història de la posició. En aquest cas podria ser important saber si l’enroc és encara factible o si una captura al pas és possible. Altres problemes poden fer preguntes concretes. Per exemple: “és l’alfil blanc de c1 una peça coronada?”.

 

 

 

De vegades la pregunta és si una determinada posició és legal, entenent per “legal” que es pot arribar a aquesta mitjançant moviments legals, sense importar la qualitat dels mateixos.

Alguns problemes utilitzen un mètode anomenat “anàlisi retrospectiva parcial”. En ells, la història de la posició no es pot determinar amb certesa, sinó que cadascuna de les històries alternatives requereix una solució diferent. El problema compost per W. Langstaff (per Chess Amateur en 1922) és un exemple relativament simple, és mat en dues jugades. És impossible saber quina va ser l’última jugada del negre, però està clar que ha de tractar-se d’una jugada feta amb el rei o la torre, o si no la jugada g7-g5 (g6-g5 és impossible, ja que el peó hagués donat escac). En conseqüència, o bé les negres no poden enrocar, o les blanques poden capturar en g6 al pas. És impossible determinar quina va ser l’última jugada negra, de manera que la solució es basa en dues línies:

 

1.Re6 ia qualsevol jugada 2.Td8 # (si és que les negres van moure el rei o la torre)
1.hxg6 Á.P. (amenaçant: 2.Td8 #) 1 … OO 2.h7 # (si les negres van jugar g7-g5)

 

Raymond M. Smullyan ha escrit dos importants llibres amb problemes d’escacs retrospectiu:

The Chess Mysteries of Sherlock Holmes, ISBN 0-8129-2389-8
The Chess Mysteries of the Arabian Knights, ISBN 0-394-74869-7

La taula de Flandes, d’Arturo Pérez-Reverte basa la seva trama en un problema d’escacs retrospectiu pintat en un quadre.