Evolució dels escacs en les diferents escoles

LES DIFERENTS ESCOLES D’ESCACS AL LLARG DEL TEMPS.

En aquest article podreu seguir l’evolució dels escacs a través de les diferents escoles que van anar sorgint al llarg dels segles i que han forjat les bases de l’estil de joc del Segle XX.

Escola Ibèrica
Retrocedim llargament en el temps i viatgem a finals del Segle XVI. En aquella època, el campió del món (de manera extraoficial) era considerat Ruy López de Segura, sacerdot espanyol nascut a Zafra (Badajoz) el 1540.

Ruy López
Ruy López

Ruy López encapíçalava un grup de jugadors que habitaven a la Pení­nsula Ibèrica, que van ser els encarregats de marcar la lí­nia a seguir en els escacs de l’època. Ruy López va escriure un llibre el 1561: «Llibre de la invenció liberal i art del joc d’Axedrez«, en el qual presentava un exhaustiu estudi sobre l’obertura espanyola, creada pel propi autor. Aquest llibre va servir per assentar les primeres bases dels escacs i, després de ser publicat a Espanya, rí pidament va ser traduí¯t a l’alemany i a l’italií , éssent posteriorment editat a Franíça i Bèlgica.

ciutat-apoca-ruy1

Ruy López

devia la seva fama a una gesta realitzada quan tenia només 20 anys, època en què va visitar Ití lia per reptar als escaquistes més famosos del paí­s, derrotant-los a tots sense miraments.
Poques partides d’aquesta època han arribat fins als nostres dies, prí cticament només se’n coneix una de Ruy López i algunes dels jugadors italians. Els jugadors de l’escola espanyola pertanyien als regnes de Castella i d’Aragó, i sota la tutela de Ruy López es van convertir en els més virtuosos d’Europa. Els escacs es van estendre de tal forma que fins i tot el Rei Fernando «El catòlic» confessava ser-ne un gran aficionat (hi ha diverses anècdotes documentades que així­ ho demostren).

En aquesta època els escacs eren un joc elitista, només practicats en l’alta societat per cortesans o per membres del clergat.
El 1575, Felip II va organitzar el primer torneig internacional de la història, convidant als jugadors italians Leonardo Cutri i Paolo Boi i als espanyols Ruy López i Alfonso Cerón.

Felipe II
Felipe II

El vencedor va ser l’italií  Leonardo Cutri, que va passar a ser considerat nou campió del món, ja que el torneig havia estat creat per dirimir qui era el millor jugador d’escacs de

la vella Europa.

El llibre escrit per Ruy López no va ser el primer publicat sobre escacs. Aquest honor va recaure sobre Francesc Vincent, que el 1495 va publicar a València el seu llibre: «Llibre dels jochs partits dels escachs en nom de 100″, del qual no es conserva cap exemplar en l’actualitat. L’obra més antiga que ha arribat fí­sicament fins als nostres dies és: «Repetició d’amors i art amb 101 jocs de partit», de Juan Rámirez de Lucena, llibre on es recullen diverses obertures que més tard serien batejades com: Giuoco Piano, Partida espanyola, Gambit de Rei, Defensa Philidor i Defensa Petrov; a més, el llibre conté 150 problemes i una recopilació de les normes de joc antigues i modernes.
llibre-apoca-ruy

Per tant, com a conclusió, podem dir que l’Escola Ibèrica va contribuir en gran mesura al desenvolupament dels escacs, introduint la teoria d’obertures, la qual cosa va servir perquè els jugadors de l’època estiguessin més preparats i poguessin augmentar la seva foríça de joc.


Escola Italiana


L’honor de continuar la feina de Ruy López va correspondre a l’Escola italiana, el representant més destacat de la qual era Ercole del Rí­o (nascut a Guiglia el 1720), que és considerat el seu fundador. D’altres membres d’aquesta nova escola van ser Giulo Cesare Polerio, Alessandro Salvio i Gioachimo Greco. Del Rio també va ser un gran compositor de problemes i va voler compartir els seus coneixements a través del llibre, publicat el 1750, «Sopra il gioco degli scacchi«, en el qual s’estudien 23 obertures i diversos problemes de l’autor.

Els jugadors italians eren molt agressius en el seu joc i van canviar radicalment els conceptes que fins a aquell moment imperaven. Donaven gran importí ncia a un rí pid desenvolupament de les peces, amb la idea de llaníçar atacs fulgurants, per la qual cosa comencen a ser molt comunes les partides amb sacrificis de peíça i la preferència pel joc espectacular.

Cal dir que Polerio i Gioachimo Greco pertanyien a una època anterior a Ercole del Rí­o (finals del Segle XVI i comeníçaments del XVII) i van ser els encarregats de construir els fonaments de l’Escola italiana. Ercole del Rí­o és considerat el seu fundador perquè va ser qui va plasmar les idees d’aquesta generació per escrit. Gioachimo Greco, deixeble de Polerio, va ser potser el jugador més famós de l’escola italiana. Les seves belles combinacions han arribat fins als nostres dies i les seves partides han estat i són estudiades per generacions senceres d’escaquistes.
La vida de tots aquests jugadors, però, es desenvolupava en la cort, per la qual cosa molts d’ells van ser protagonistes d’escabrosos esdeveniments.

L’últim jugador d’aquesta generació va ser Doménico Ponziani, que va marcar el final del domini italií . Aquesta escola va tenir una gran importí ncia, ja que sobre els seus dictats es va basar el joc de l’època romí ntica, que tant entusiasme va causar i continua causant als aficionats als escacs.

Escola Francesa
El domini del món dels escacs va travessar els Alps i es va assentar a Franíça. Havia nascut l’Escola francesa. Els jugadors francesos van dominar amb puny de ferro els escacs europeus durant gairebé un segle, encapíçalats per un dels grans reformistes de la història dels escacs: Andre Danican Philidor.

Philidor
Philidor

Philidor (nascut a Dreux el 1726) va destacar per la seva aportació a la teoria i als finals, una cosa que va comportar un aveníç extraordinari per als escacs. A la seva obra, «Analyse du jeu donis échecs«, exposava i desenvolupava les seves idees, basades en la foríça dels peons, el joc posicional i la preferència per les obertures d’alfil de rei. De fet, fins a Philidor, els peons eren considerats simples objectes sense interès, peces de les que es podia prescindir sense objecció. Però el francès va instaurar una nova visió de la menys valuosa de les peces: «els peons són l’í nima dels escacs». Philidor es va caracteritzar, entre d’altres coses, perquè utilitzava els peons per dominar el centre o com a poderosa arma als finals, una cosa que li va donar excepcionals resultats.

Abans que res, s’ha de tenir en compte que Philidor era un teòric i el seu joc distava molt de ser espectacular, la qual cosa va suposar un canvi radical de les tendències imposades pels jugadors italians. Philidor també va ser pioner en d’altres disciplines, com la introducció dels escacs a la cega, modalitat amb la que Philidor va meravellar al llarg i ample d’Europa, éssent reclamat en diferents ciutats perquè mostrés el seu talent al fervorós públic que acudia a les seves exhibicions.

Philidor es va guanyar el dret a ser considerat el millor escaquista del món en vèncer tots els rivals de la seva època. El 1747 va saltar a la fama en vèncer tots els seus oponents en el Slaughter’s Coffee House de Londres, inclòs el famós jugador sirií  Phillip Stamma, que va derrotar en un enfrontament per 8’5-1’5. El 1750 va aconseguir vèncer el jugador més fort de l’època: Sire de Legal i després d’aquesta fita ningú no es va atrevir a posar en dubte la supremacia de Philidor.

El regnat del francès va durar 50 anys (1745-1795), amb una superioritat tan aclaparadora que en moltes ocasions donava una peíça d’avantatge als seus adversaris.

Però el domini dels jugadors francesos va continuar després de Philidor. Escaquistes com Lebreton Deschapelles, Louis Charles de Labourdonnais i Pierre Saint-Amant el van perllongar fins al primer teríç del Segle XIX.

Tots ells van ser considerats campions del Món (de forma no oficial). Deschapelles va ser un deixeble de Philidor i Labourdonnais ho va ser del propi Deschapelles, per la qual cosa els jugadors francesos anaven passant-se el testimoni uns als altres, per a orgull dels seus compatriotes.

En aquesta època existia un punt de reunió per als aficionats als escacs, verdader epicentre del joc a nivell mundial: el Cafè de la Régence (Parí­s).

El Cafè de la Régence
El Cafè de la Régence

El local estava regentat per Procope, d’origen sicilií , i allí  es reunien tot tipus de persones per gaudir del seu passatemps favorit. Era fí cil veure pel cafè personatges de la talla de Jean-Jacques Rousseau, Robespierre, Napoleó Bonaparte, Voltaire o Benjamin Franklin.

Robespierre
Robespierre

La fama d’aquest cafè va perdurar durant molts anys i fins i tot Alexander Alekhine, en els anys 30, acudia allí  a jugar amb els aficionats.


Escola Angloalemana
A partir del primer teríç del Segle XIX van ser els escaquistes alemanys i anglesos els que van aconseguir el domini dels escacs europeus, recuperant part dels dictats de l’escola italiana. Durant aquesta època es van traduir i van publicar els llibres de Greco i Salvio a Alemanya i Anglaterra, el que va portar aparellat que es tornessin a utilitzar les obertures de Cavall de Rei. Va ser en aquesta època quan va néixer una de les obertures més famoses de la història: el Gambit Evans (1824), que deu la seva fama a l’arriscat del seu plantejament i a les desenes de precioses partides que s’han disputat seguint les seves jugades.

El 1803 es va fundar el primer club d’escacs amb local propi, en la ciutat de Berlí­n. Aquest club va ser visitat per jugadors i teòrics de Londres, Budapest i Sant Petersburg, i d’entre els seus nombrosos jugadors va sorgir una figura molt important per als escacs alemanys: Rudolf von Bilguier (1815-1840), que va escriure el primer llibre d’escacs en alemany i va ser el fundador de la primera revista d’escacs a l’esmentat paí­s: «Deutshe Schachzeitung«.

En aquesta època existia un gran nombre de jugadors d’alt nivell, la qual cosa es va traduir en partides menys desiguals i de major qualitat. Calia encarrilar tot aquest cabdal de coneixements adquirits i per això es van escriure els primers tractats d’escacs, com «Handbuch» de Von Bilguer i Von der Lassa, la primera edició de la qual va veure la llum el 1843 i que pot ser considerada com una verdadera enciclopèdia d’escacs.

Les partides que es juguen durant aquest perí­ode de temps comencen a assemblar-se a les que ens trobarem, unes dècades després, en l’època romí ntica. Molts jugadors s’inclinen per un tipus de joc més arriscat i l’estil tí ctic comeníça a obrir-se pas entre l’embolic posicional.


Escoles Antiga i Moderna
I per fi va arribar la que va ser batejada com a Escola Antiga (o època romí ntica), orgull de tot aficionat als escacs i verdadera edat d’or, en la qual es van produir les majors obres d’art dins d’un tauler. Els seus exponents més destacats van ser Adolf Anderssen i Paul Morphy, autèntics genis que tenien una autèntica legió d’admiradors i el joc dels quals va ser imitat per molts dels seus rivals.

Adolf Anderssen
Adolf Anderssen
Paul Morphy
Paul Morphy

Era el comeníçament d’una nova era, on s’utilitzaven obertures obertes, en les quals el joc es desenvolupava amb major rapidesa i es generaven posicions on es podien llaníçar atacs contra l’enroc rival. L’habitual eren partides plenes de combinacions i cops d’efecte. Hi havia molts jugadors que preferien jugar una partida bella, mereixedora d’un premi de bellesa, abans que lluitar per la victòria final en un torneig. El comeníçament d’aquesta edat daurada pot datar-se en l’enfrontament entre Labourdonnais i l’irlandès McDonnell, matx que ens va deixar multitud de partides d’atac i una nova forma d’entendre els escacs.

Finalment, a comeníçaments del Segle XX, va aparèixer l’Escola Moderna, el capdavanter de la qual va ser el campió del món, Wilhelm Steinitz.

Steinz
Steinz

Aquesta nova tendència va suposar un canvi radical en el que s’havia vist fins a aquell moment i va suposar un dur cop als fonaments dels escacs romí ntics. El joc va derivar en obertures tancades i els sacrificis van ser desterrats del tauler en favor del joc posicional imposat per Steinitz. Això va suposar el final de l’època Romí ntica i de la recerca de la bellesa en un tauler.

Deja un comentario