L’arribada a Europa dels escacs
Els escacs van arribar a Europa entre els anys 700 i 900, a través de la conquesta d’Espanya per l’Islam.
Tot i això, també se sap que els practicaven els víkings i els croats que tornaven de Terra Santa, ja que en l’excavació d’una sepultura víking trobada a la costa sud de Bretanya es va trobar un joc d’escacs, i a la regió francesa dels Vosges es van descobrir unes peces del segle X , d’origen escandinau, que responien al model í rab tradicional.
Durant l’Edat Mitjana, Espanya i Ití lia eren els paí¯sos on més es practicaven. A Espanya es jugava d’acord amb les normes í rabs (descrites en els diversos tractats traduí¯ts i adaptats per Alfons X el Savi), segons les quals la reina i l’alfil són peces relativament febles, que només poden avaníçar de casella en casella.
Però durant els segles XVI i XVII, els escacs van experimentar un important canvi, convertint la reina en la peíça més poderosa, pel que fa al seu moviment pel tauler. Va ser llavors quan es va permetre als peons avaníçar dues caselles en el seu primer moviment i es va introduir la regla de “prendre el pasâ€, que permet capturar el peó que segueix la seva marxa i no menja la fitxa que se li ha ofert per una determinada estratègia.
Els jugadors italians van comeníçar a dominar el joc, arrabassant la supremacia als espanyols. Els italians, posteriorment, van ser desbancats pels francesos i els anglesos durant els segles XVIII i XIX, quan els escacs, que havien estat fins aleshores el joc predilecte de la noblesa i l’aristocrí cia, va passar als cafès i a les universitats.
A partir d’aquestes dates, l’afició pels escacs va créixer extraordiní riament i el nivell del joc va millorar de manera notable, alhora que van comeníçar a organitzar-se partides i tornejos amb més freqí¼ència, i , amb això, a crear-se escoles d’aprenentatge, al capdavant de les quals hi havia els jugadors més destacats.