El Duc Medina Sidònia
Segons s’ha pogut saber, en una ocasió, estaven jugant als escacs el Rei Felip II i el seu capellí Ruy López en un saló del Palau de l’Escorial. El primer, estava assegut en una í mplia butaca i el capellí agenollat davant seu, sobre uns coixins. Els cortesans romanien silenciosos en un extrem del saló. Felip II estava inquiet i, de tant en tant, girava el cap per mirar cap a la porta d’entrada. Al cap d’un instant, la porta es va obrir i va aparèixer el botxí.
– I bé?-li va preguntar el monarca-, estí tot a punt per a l’execució?.
-Senyor, el reu es resisteix.
– Com és això?.
-Perquè demana, abans de ser executat, ser beneí¯t per un bisbe.
-Concedit: que es compleixi la seva voluntat, però que tot estigui enllestit abans de les tres.
-Senyor, a la cort no hi ha cap bisbe, ahir va morir el de Zamora i abans d’ahir va marxar de viatge el de Palència.
El rei va quedar un moment pensatiu i, de sobte, dirigint-se a Ruy López li va dir:
-Aixeca’t, Bisbe de Zamora, i ves a assistir al reu.
Ruy López, amb tot el dolor del seu cor, es va alíçar i es va dirigir a la presó per anar a beneí¯r el sentenciat, que no era altre que el seu amic íntim, el Duc de Medina Sidònia, l’anterior assistent de Felip II.
Aviat va estar feta la benedicció i, de seguida, confessor i reu van mantenir una amigable conversa. I com que encara faltava molt per a l’hora de l’execució, el duc, posant a prova el seu temple de cavaller, va proposar a Ruy López matar el temps jugant una partida d’escacs.
Un cop comeníçada la partida, els guí rdies, l’alcalde i fins i tot el botxí, es van interessar pel desenvolupament del joc, ja que la fama de Ruy López havia transcendit a totes les esferes i tots volien veure les hí bils jugades del Campió del Món, així com les del seu rival, considerat com un dels millors escaquistes de l’època. I així van transcórrer els comptats minuts de vida que li quedaven al valerós Duc.
Quan va arribar l’hora fatal, la partida es trobava en un moment culminant i el Duc de Medina Sidònia, abstret en la magnètica atracció de la lluita, desitjava acabar la partida, ja que havia previst una variant guanyadora. Llavors, el cap de la guí rdia i l’executor, mentrestant, van intentar fer acabar la partida per tal d’emprendre immediatament el camí cap al lloc del suplici, però el Duc volia acabar la partida, i com que el botxí insistia en la seva obstinació i intentès per fer ús de la foríça, el Duc va arrabassar la destral de mans de l’executor i amb gran valor i arrogí ncia va exclamar: «El que intenti acostar-se li tallo el cap». No hi va haver, doncs, més remei que continués la partida.
Finalment, la victòria va correspondre al Duc, que va tenir una gran alegria, però de seguida va tornar a la dura realitat. Ruy López somreia dolorosament i més d’un dels foríçats espectadors va suposar que Ruy López havia proporcionat generosament aquell instant d’alegria al seu noble adversari, que moriria amb la fama d’una victòria sobre el campió del món.
Acabada la partida, el duc, amb pas ferm, dret, es va dirigir al lloc del suplici, no sense dirigir algunes bromes a Ruy López, com si amb elles desitgés exterioritzar el seu tremp de valent cavaller.
Quan van ser les tres, Felip II, creient que tot s’hauria acabat, va dir al Comte … que havia substituí¯t al Duc de Medina Sidònia als favors del Rei: «doneu-me el decret referent al crim i al cí stig del ja difunt Duc». El Comte va buscar el document, però amb tan mala sort que es va equivocar de bossa i va lliurar al rei, en lloc del decret reial que aquest li demanava, el pla de la conspiració amb la llista dels conjurats, en la que ell hi figurava en primer terme i apareixent el Duc de Medina Sidònia com acusat falsament.
El Rei, descoberta la veritat, va manar arrestar el Comte immediatament i, encara que dubtant d’arribar a temps, va ordenar suspendre l’execució. Per fortuna, aquesta s’havia endarrerit i aquella ordre va arribar a la comitiva just a temps.
D’aquesta manera, es pot dir que una partida d’escacs va salvar un innocent d’una pena tan salvatge com immerescuda. «