LA LLEI UNIVERSAL DELS ESCACS (III), per Joan Sí nchez
Solució al diagrama 2:
En aquesta composició de Paul Morphy les negres només tenen una defensa, millor dit, una sola jugada possible, ja que l’alfil i el peó estan clavats i el rei bloquejat. Per simple eliminació de possibilitats, veiem que no val 1.bxh7? ja que seguiria 1,,,Alfil ad libitum. Tampoc és ví lida una jugada qualsevol com 1.Rei mou? que es contestaria amb 1,,, a6. Per tant, només queda moure la torre. Però cal evitar la defensa 1,,,a6, així que juguem:
1.Th6! bloqueig
si 1.,,,pxT 2.p-g7 mat.
si 1.,,,A ad libitum 2.Txp mat.
Quant al que seria la llei universal de Nimzowitsch, hi trobem una substancial millora en la manera de raonar respecte a Philidor. Nimzowitsch dóna més importí ncia a les caselles que als peons i diu: «sistemí ticament hom ha de defensar les pròpies caselles fortes i procurar desfer-se de les caselles febles». Seguint aquest principi de vegades faig broma quan el contrincant em pregunta durant la partida: «i ara per què sacrifiques un peó?» (la veritat és que sovint me n’oblido) i jo responc: «jo no sacrifico res, ets tu qui sacrifiques una casella!» Nimzowtisch va saber treballar les posicions aillades i independentment de si pertanyien a la obertura, mig joc o finals, com si de problemes artístics es tractés. Els seus notables descobriments en totes les fases del joc han influí¯t de gran manera en els teòrics i jugadors posteriors, degut a la seva claretat però també profunditat en els raonaments.
L’EFECTE LASKER: «DAVID CONTRA GOLIATH»:
Cap a meitats del segle XX, l’entrenador de l’equip rus í€lex Koblenz va fer un recull de diverses lleis escaquístiques en els seus importants llibres d’entrenament. Aquestes lleis provenien de Steinitz, Lasker, Tarrasch, Nimzowitsch i altres «cocos» en el pensament escaquístic; especialment del primer.
[fusion_builder_container hundred_percent=»yes» overflow=»visible»][fusion_builder_row][fusion_builder_column type=»1_1″ background_position=»left top» background_color=»» border_size=»» border_color=»» border_style=»solid» spacing=»yes» background_image=»» background_repeat=»no-repeat» padding=»» margin_top=»0px» margin_bottom=»0px» class=»» id=»» animation_type=»» animation_speed=»0.3″ animation_direction=»left» hide_on_mobile=»no» center_content=»no» min_height=»none»]
Koblenz es va prendre la molèstia d’il·lustrar-les amb encertats exemples, acurats comentaris, exactitut en els aní lisis de les posicions i problemes teòricament importants. Però el més important de tot aixó és que va saber infligir un carí cter divertit i literari als aní lisis. Normalment, es diu «val més una imatge que mil paraules», però aquí es podria dir «val més un comentari de Koblenz que mil variants». La llei que més repetia i la que crec que era la seva llei universal dels escacs deia així: «el millor atac s´obté només grí cies a la defensa més barata o econòmica: quan menys recursos es necessitin per a la defensa, tants d’altres queden lliures per atacar». I ho demostrava amb nombrosos exemples plens de sobtades i meravelloses combinacions. Amb el seu sistema, l’atacant mai havia de rumiar variants, com a mínim no més variants que el defensor, ja que per ell l´atac era concebut només com la propina d´una bona defensa i es podia permetre el luxe de mal gastar-la.
[/fusion_builder_column][fusion_builder_column type=»1_1″ background_position=»left top» background_color=»» border_size=»» border_color=»» border_style=»solid» spacing=»yes» background_image=»» background_repeat=»no-repeat» padding=»» margin_top=»0px» margin_bottom=»0px» class=»» id=»» animation_type=»» animation_speed=»0.3″ animation_direction=»left» hide_on_mobile=»no» center_content=»no» min_height=»none»]
En Koblenz va ser el mestre de les combinacions i això es va veure reflectit amb el seu alumne predilecte i campió del món de 1960: Miquel Tal, a qui merescudament van apodar «el bruixot de Riga».
[/fusion_builder_column][fusion_builder_column type=»1_1″ background_position=»left top» background_color=»» border_size=»» border_color=»» border_style=»solid» spacing=»yes» background_image=»» background_repeat=»no-repeat» padding=»» margin_top=»0px» margin_bottom=»0px» class=»» id=»» animation_type=»» animation_speed=»0.3″ animation_direction=»left» hide_on_mobile=»no» center_content=»no» min_height=»none»]
Arrel de la tendència que tenia a crear posicions complicades, inclús fent concessions materials o posicionals i sempre predisposat a córrer riscos recíprocs, mai els rivals se sentien prou segurs. El patriarca rus Botvinnik no va poder aguantar el seu estil intempestuós de joc en el famós matx de 1960 )tot i que aparentment jugava més ferm) i li va caldre un any de preparació especial per a recuperar la corona a l´any segí¼ent.
[/fusion_builder_column][fusion_builder_column type=»1_1″ background_position=»left top» background_color=»» border_size=»» border_color=»» border_style=»solid» spacing=»yes» background_image=»» background_repeat=»no-repeat» padding=»» margin_top=»0px» margin_bottom=»0px» class=»» id=»» animation_type=»» animation_speed=»0.3″ animation_direction=»left» hide_on_mobile=»no» center_content=»no» min_height=»none»]
Personalment, he d´afegir que mai s´ha vist uns escacs més apassionants que els d´aquesta època, només comparables per a alguns als d’Alekhine-Euwe de 1935, ja que es complia plenament la condició que Emanel Lasker anys abans va definir com «David contra Goliath». Allò que crea verdadera fascinació en el nostre joc és una apareníça de forces desiguals i l´espectador sent gran alegria quan «l’esperit veníç a la matèria». Contra Tal, el «darrer aficionat» com li agradava anomenar-se, ja no calien els coneixements preconcebuts sinó que era necessari fer un gran esforíç per arribar a jugar el final. Aquí ja hi trobem una clara preponderí ncia per les posicions diní miques i crítiques, no estrictament posicionals, i un interés artístic en crear admiració per la partida.
[/fusion_builder_column][fusion_builder_column type=»1_1″ background_position=»left top» background_color=»» border_size=»» border_color=»» border_style=»solid» spacing=»yes» background_image=»» background_repeat=»no-repeat» padding=»» margin_top=»0px» margin_bottom=»0px» class=»» id=»» animation_type=»» animation_speed=»0.3″ animation_direction=»left» hide_on_mobile=»no» center_content=»no» min_height=»none»]
Diagrama 3, Juguen blanques i guanyen:
[/fusion_builder_column][/fusion_builder_row][/fusion_builder_container]