LA LLEI UNIVERSAL DELS ESCACS (4)
per Joan Sí nchez.
Solució al diagrama 3: Les negres amenacen 1,,,Rb3, guanyant el peó i entaulant. Si juguem 1.Cb5 les negres segueixen 1…Rb3 2.a4 Rb4 3.Rg2 Ra5 i entaulen.
Una xic millor seria1.Cc5 controlant «b3″, però les negres segueixen 1,,,Rc3 2.Rg2 [fusion_builder_container hundred_percent=»yes» overflow=»visible»][fusion_builder_row][fusion_builder_column type=»1_1″ background_position=»left top» background_color=»» border_size=»» border_color=»» border_style=»solid» spacing=»yes» background_image=»» background_repeat=»no-repeat» padding=»» margin_top=»0px» margin_bottom=»0px» class=»» id=»» animation_type=»» animation_speed=»0.3″ animation_direction=»left» hide_on_mobile=»no» center_content=»no» min_height=»none»][o bé 2.a4 Rc4] 2…Rc4 3.Ce4 Rb3 i també entaulen.
Seguint el principi de Koblenz sobre l´atac que s´obté amb la defensa més econòmica veurem que el cavall troba un insospitat punt econòmic i el peó afeblit «a» en realitat es torna fort.
1.Cb2!
Aquí és on el cavall no pot ser mai empipat ja que, si el rei negre el pren, el peó corona.
1,,,Rb3 2.a4
Ara el rei negre és totalment impotent; les blanques acosten el seu rei i guanyen.
El principi el sistema de Koblenz sobre l’economia de la defensa, en realitat ja és una Llei Universal que val per tots els cassos i en totes les situacions, però estí limitada només al punt de vista defensa-atac. No sempre és fí cil treballar les posicions partint d´aquest binomi de conceptes que més aviat serveixen per aclarir les possibilitats tàctiques en el mig joc. Però, en qualsevol cas, el que deia Koblenz no s´havia d´entendre d´una manera dogmí tica, sinó com una frase enginyosa o inclús simpí tica que ajudava com a possible punt de partida per a resoldre una idea en una posició concreta.
També pensava així el seu contemporani Alexandre Kotov, un altre gran pensador (i el més gran artista del tauler) que deia que les fórmules generals es corresponien amb les aní lisis concretes i ajudaven a prendre la decisió correcta durant la partida. En un dels seus llibres «Pensi com un Gran Mestre» va revelar aquests i d’altres importants secrets per aprendre a analitzar les posicions, i va inspirar en gran mesura als escriptors actuals.
——— L´ART MATERIALISTA DEL SEGLE XX-XXI—————
Fins ara he llegit autors clí ssics i antics en la recerca d´una llei universal (de moment sense èxit), però no vull rendir-me encara sense fullejar al modern però també clí ssic Anatoli Karpov. Aquest llegendari campió engloba importants aspectes de la literatura clí ssica i la millora amb l´ajuda del matemí tic Y.Gik. Per ser sincer, encara no he tingut temps d´estudiar a Karpov amb el detall que es mereix, però hi he trobat una frase interessant: «restricting the mobility of your opponent´s pieces (and in association with this: domination by your own)- is the most important law of chess». El llibre es titula Find the Right Plan, 2008, i jo el vaig trobar en anglès. En aquest llibre, foríça inspirat en «Pensi com un Gran Mestre» de Kotov, no es parla d´una llei universal tot i que sí d´una de més important que les altres. Per fer aquesta formulació Karpov es basa en que el principal objectiu del joc és fer mat al rei opositor, és a dir, restringir al mí xim la seva mobilitat sota l’amenaíça de capturar-lo; però com que això no és possible fí cilment cal comeníçar per objectius posicionals més petits. í‰s curiós observar que ja no es parla ni de peons ni de caselles (entre les quals hi incloc el centre), ni tant sols de recursos com feia Koblenz, sinó directa i específicament de les peces. Es dóna a entendre que tant les caselles com els peons són només instruments per l´objectiu prioritari que és dominar les peces del contrari. Un pensament materialista, però justificat i raonable ja que és la manera més fiable de guanyar partides per foríça ,,, si el contrincant es deixa, és clar.
Segurament degut a la influència de Bobby Fischer el pensament modern dels escacs s´ha tornat més pragmí tic (tot i que no menys artístic), els conceptes universals o divins ja no son tant importants com els materials. Però si Fischer hagués estat més «creient» segurament s´hagués estalviat la típica rabieta quan va perdre la seva primera partida en aquesta posició contra Spassky al famós «matx del segle».
Diagrama núm. 4: Spassky-Fischer, Reykjavyk, 1972. Ronda 1.
La pregunta és: quin és el pla correcte si toca moure a les negres?
Aquest moment de la partida hagués interessat segurament a Philidor segles enllí , però s´ha de reconèixer que avui dia una posició així es fa avorrida (al menys en comparació amb els problemes tant macos que jo proposo). Així ho devia considerar en Fischer arrel de la decisió tant arriscada que va prendre. Les negres, segons els teòrics del matx, tenen avantatge posicional ja que el seu alfil ataca i el blanc defensa. Diríem sense entrar en massa detalls que el rei blanc estí més centralitzat i això compensa la passatgera passivitat de l’alfil, equilibrant les possibilitats. í‰s clar, que aquest joc es complica quan almenys un dels bí ndols vol guanyar malgrat tot i,,, ai las!, s´encega.
29.,,, Axh2 (?)
Més endavant es va veure que en Fischer encara no tenia el cap en el joc. En realitat la seva mí xima preocupació abans de comeníçar el torneig era en com podria fer obligar als espònsors a posar molts més diners, ja que el que realment volia era guanyar-lo i retirar-se ric. Això no era un secret per ningú i es va veure confirmat. Els comentaristes varen decidir amb raó posar un interrogant en aquesta jugada tot i que encara portava a les taules i alguns ni tant sols es molestaren en recomanar una de millor per la seva trivialitat. La normalíssima 29,,,Re7 per exemple la faria qualsevol aficionat sense pensar-ho gens. Però la resposta magistral a la pregunta formulada és 29,,,a6!.
Perquè 29,,,a6 és millor jugada que la que va realitzar en Fischer 29,,,Axh2? La primera respon a uns objectius modestos però posicionals que serien lluitar per les caselles de color clar ja que és allí on les negres tenen preponderí ncia, això independentment de quina sigui la resposta de les blanques; en canvi, la jugada realitzada del text es basa en variants llargues i complicades però inexactes. Però el pitjor de tot és que només es justificaria en un error que de cap manera no farí l´Spassky que va continuar 30.g3 h5 31.Re2 h4 32.Rf3! caíçant la peíça (en cas de 32…h3 33.Rg4 Ag1 34.Rxh3 Axf2 les blanques tenen la poderosa jugada restrictiva 35.Ad2!) i després de 32,,,Re7 33.Rg2 hxg3 34.fxg3 Axg3 35.Rxg3 Rd6 36.a4! l´Spassky va jugar un final molt fi basat en temes de conjugació de caselles o zugswang. Finalment, va guanyar grí cies a un error, comprensible donada la difícil posició de Fischer, que va ometre un difícil recurs de fortalesa per fer taules. Ja han quedat lluny els dies en que els gambits impressionaven al públic, avui dia el que es fa estrany és l´acceptació d´un peó.
De fet els problemes artístics es van tornar també materialistes un segle abans, ja que sembla ser que l´art de la composició artística ha evolucionat més rí pidament que el de les foríçosament més conservadores partides de torneig. El pare de la famosa «partida immortal» A.Anderssen es va estar totalment d´incloure peons en les seves composicions, ja que era un aristòcrata i no volia «individus de classe baixa». En el segí¼ent problema que proposo per d´aquí a 15 dies, les blanques fan mat en 3 jugades a diferència de «en dues» de les altres vegades.
Diagrama 5. Mat en 3 jugades (o en menys).
A.Anderssen, «Leipziger Illustrierte Zeitung», 1849
continuarí ,,,,
[/fusion_builder_column][/fusion_builder_row][/fusion_builder_container]