Els Escacs en el transcurs de la història

L’origen dels escacs té unes arrels molt profundes en la història de la cultura universal. Fa més de tres mil anys es practicava a l’índia un joc que amb el passar del temps es convertiria en el rei de tots els jocs, el Chaturanga. Realment ningú sap del cert com va sorgir o qui el va inventar i és per això que el naixement dels escacs es confon amb els mites, les llegendes i inclús amb la religió. Encara que hi ha proves que els grecs practicaven un joc de taula de carí cter bèl·lic durant la Guerra de Troia, magistralment narrada per Homer en els seus immortals poemes, no podem prendre a l’índia la paternitat del joc.

Com tot element cultural, el Chaturanga es va propagar pel seu lloc d’origen. I en el moment que la cultura es propaga és impossible aturar el seu camí­ i la seva evolució. í‰s per aquest motiu que després de lluites i conquestes per part dels Perses sobre l’índia, aquests van aprendre el joc i se’l van emportar. Pèrsia va ser conquerida pels í rabs segles més tard i ells van estendre la seva prí ctica de la mateixa manera que van estendre el seu Imperi. Durant aquest llarg perí­ode, els í€rabs van anar canviant algunes caracterí­stiques del Chaturanga i al segle IX ja l’havien batejat com shatranj. El contacte dels í€rabs amb Europa va fer que el joc s’estengués pel món cristií  a través d’Espanya i Ití lia. El practicaven pagesos, nobles, clergues, monjos, comerciants …

L’Església Catòlica, preocupada per tenir cura l’í nima dels seus fidels, va copsar que el shatranj despertava passions amagades d’una manera radical. Podia infondre grans alegries o tristeses, així­ com fúries espectaculars. Durant el segle XI una butlla papal va prohibir la prí ctica d’aquest joc per considerar-lo endimoniat .

Però la prohibició no va ser suficient perquè en els monestirs i en els castells es van continuar explorant les possibilitats estètiques d’un joc que anava prenent caracterí­stiques més europees. Quan el rei Alfons X el Savi, bateja al joc amb el nom de axedrez i escriu un tractat per a l’ensenyament de les seves regles, ja es tractava d’un joc eminentment cavalleresc .

Durant el Renaixement, a Ití lia, pren la forma amb que coneixem als escacs en els nostres dies. Abans es tractava d’un joc de maniobres molt lent, en què les partides duraven diversos dies. Les noves regles van introduir una gran vivacitat, una alta dosi de violència i una rapidesa increí¯ble al joc i el van batejar com «Scacchi alla rabiosa».

Posteriorment, la Inquisició, reconeixent la llarga tradició de prí ctica en els monestirs i dels fidels, va aconseguir que el Papa aixequés la prohibició que, per cert, gairebé ningú havia complert. Els escacs, des de llavors, es practiquen a tot el món, amb la benedicció de l’Església.

I és que no podia ser d’altra manera. Els escacs són un veritable sí­mbol de la lluita entre el bé i el mal, l’equilibri de l’univers i l’í nima. Quan es juga als escacs s’assoleixen alts graus de concentració, que només es poden comparar amb els estats de pregí ria profunda. Els esperits turmentats no es poden dedicar a la rigorositat dels escacs, perquè jugar a escacs és comunicar-se amb el Creador. Jugar a escacs no és jugar, és pregar. Per això no és d’estranyar que les persones d’espiritualitat més profunda practiquin els escacs . I no només això . Ells els recomanen !