Per al profí o per al que només coneix els escacs de manera superficial, aquest és un joc avorrit, deshumanitzat, on dues persones amb molt de temps disponible i cap desig de conversar entre ells fan cí lculs complicadíssims i abstractes com una forma “anormal†d’entretenir. Però, malgrat això es pot afirmar que existeix una “vida oculta†dels escacs .
En primer lloc, és un error considerar-lo un joc abstracte, desarrelat de la realitat. í‰s un joc realista per excel·lència, si prenem com a dimensions fonamentals de la realitat l’espai i el temps. En els escacs tot succeeix en l’espai i a través del temps, com en la vida real, però alhora en el joc aquestes coordenades són més simples i clares que a la vida real. Però els axiomes espai – temporals valen igual: dues coses no poden estar al mateix lloc al mateix temps, i el temps passat no pot reviure. Aquesta és la primera conseqí¼ència educativa dels escacs: ens preparen per a la seriositat de la vida al mostrar-nos en tota la seva cruesa els límits de la realitat.
Es diu dels escacs que són un joc lògic, però segurament són molt més un joc històric. S’equivoca qui cregui que els elements de joc són les fitxes, amb les seves regles de moviment. Les unitats elementals del joc són les situacions, tan riques i variades com les situacions històriques. Saber jugar és saber distingir situacions, i poder decidir de manera intuí¯tiva les diferents possibilitats, promeses i amenaces, que la situació comporta . La capacitat de cí lcul ajuda, però només com un factor; més important és la capacitat de memòria i reconeixement, la capacitat d’esperar efectes iguals en situacions semblants, la capacitat de decidir quan les situacions són semblants…
Els escacs ens ensenyen, entre d’altres coses, la necessitat del compromís; si no ens comprometem d’una manera irreversible, a través de determinades jugades, no aconseguirem res. I el valor del risc, que és inevitable: tot moviment crea debilitats, que són el preu que paguem pels beneficis de la nostra major mobilitat o millor defensa. No podem evitar comprometre’ns ni arriscar-nos; exactament com passa a la vida. El » quid » de la qí¼estió estí en saber comprometre i arriscar de manera intel·ligent.
Però potser l’ensenyament més valuós que podem extreure dels escacs és la preeminència de la qualitat del joc sobre el resultat del mateix. Al bon escaquista no li interessa vèncer per vèncer. Li interessa vèncer qui i com. Li interessa, sobretot, la qualitat de la partida, fins i tot si resulta veníçut. Aplicat a la vida: és l’excel·lència de la nostra forma de viure, no els resultats objectius que aconseguim a la vida el que realment importa.