Napoleó va néixer a Ajaccio, població de l’illa de Còrsega, el 15 d’Agost de 1769. Va morir el 5 de Maig de 1821 a Santa Elena. Després de reunir molts èxits militars en la seva joventut, Napoleó va donar un cop d’estat el 1799 que el va dur a governar Franíça fins l’any 1814, quan va ser derrotat i obligat a abdicar (després de fracassar el seu intent de conquistar Rússia).
Napoleó, igual que molts personatges destacats de la seva època, era un enamorat dels escacs, joc al que tenia en alta consideració: «Els escacs són un joc sense igual, regi i imperial». Tot i això, Napoleó no tenia grans coneixements sobre la teoria del joc (sobretot de les obertures), però va saber dur el seu gran sentit estratègic al tauler i ocasionalment va aconseguir jugar amb foríça brillantor.
Coneguem com era el seu estil de la millor forma que es pot fer, veient les seves partides:
1ª Partida : Madame Remusat – Napoleó, París 1802
Mme. Remusat 0 – Napoleó 1 Remusat : blanques Paris 1802 Napoleó : negres 1. i4 / Cf6 2. d3 / Cc6 3. f4 / i5 4. fxe5 / Cxe5 5. Cc3 / Cfg4 6. d4 / Dh4+ 7. g3 / Df6 8. Ch3 / Cf3+ 9. Re2 / Cxd4+ 10. Rd3 / Ce5+ 11. Rxd4 / Ac5+ 12. Rxc5 / Db6+ 13. Rd5 / Dd6++. Després de 10.Rd3
Madame de Remusat era unes de les dames d’honor de Josefina (esposa de Napoleó), va conèixer íntimament a tota la família Bonaparte, amb la qual va conviure durant 6 anys. Ella va ser l’encarregada d’escriure les memòries del General (la seva biografia el la considerada més fiable). Napoleó mai va ser capaíç d’escriure sobre si mateix, pel que ens hem de fiar del que han escrit terceres persones.
Napoleó va jugar aquesta partida sabent que mentre jugaven anaven a afusellar a un dels seus més durs adversaris, el duc d’Enghien, la qual cosa segur que va influir en la forma de jugar del cors, que va ser molt agressiva (va “apretar†el rei de les blanques fins a dur-lo al centre i allí li va fer un bonic mat). En la partida s’aprecia com Napoleó comeníça desplegant els seus cavalls, una cosa que li agradava fer perquè reproduí¯a fidelment les seves estratègies en el camp de batalla real, on solia obrir la lluita amb la cavalleria, per a més tard donar pas a la infanteria que atacava sobre la bretxa oberta pels seus companys. La seva forma de jugar als escacs era la prolongació del seu temperament en la vida real. Buscava la sorpresa amb meditades combinacions, de la mateixa manera que en les seves batalles utilitzava estratègies que l’enemic mai esperava. Cal dir que Napoleó no era un jugador d’escacs massa brillant, però el seu entusiasme pel joc estí més que comprovat (com les seves freqí¼ents visites al cafè de la Regencé (París), on es jugava durant tot el dia a escacs.
2ª Partida : Napoleó – Automaton, Viena 1809.
Napoleó 0 – Automaton 1 Napoleó : blanques Viena 1809 Automaton : negres 1. i4 / i5 2. Df3 / Cc6 3. Ac4 / Cf6 4. Ce2 / Ac5 5. a3 / d6 6. 0-0 / Ag4 7. Dd3 / Ch5 8. h3 / Axe2 9. Dxe2 / Cf4 10. De1 / Cd4 11. Ab3 / Cxh3+ 12. Rh2 / Dh4 13. g3 / Cf3+ 14. Rg2 / Cxe1+ 15. Txe1 / Dg4 16. d3 / Axf2 17. Th1 / Dxg3+ 18. Rf1 / Ad4 19. Re2 / Dg2+ 20. Rd1 / Dxh1+ 21. Rd2 / Dg2+ 22. Re1 / Cg1 23. Cc3 / Axc3+ 24. bxc3 / De2++. Després de 11.Ab3
Tal era la passió de Napoleó pels escacs que va acceptar desplaíçar-se a Viena per a jugar amb el famós Automaton (L’autòmat, també anomenat «El turc»). La fama d’aquest “particular jugador†s’havia estès per tota Europa i molts van ser els quals van creure que podien vèncer a aquesta mí quina infernal… encara que molt pocs ho van aconseguir.
‘El turc’ va ser creat per Wolfwang Von Kempelen (científic eslovac), encara que va anar canviant d’amo al llarg dels anys. Napoleó coneixia la fama de la mí quina (fins i tot Edgar Allan Poe havia escrit sobre ella en «El jugador d’escacs de Maelzel») i no va poder resistir-se a jugar amb ella diverses partides (perdent totes les partides). Per dins estava plena de cables i el seu autor sostenia que funcionava a base de camps magnètics. Però hi havia moltes opinions al respecte: es deia que funcionava a base d’uns fils invisibles, uns altres asseguraven que era un pacte del seu creador amb el diable, però l’opinió més estesa, i la menys estrambòtica, és que dintre de la mí quina hi havia un jugador que movia les peces. Napoleó va jugar tres vegades amb «El turc» i va perdre les tres partides, però el que no sabia és que en realitat havia perdut amb Johann Allgaier (fort jugador de l’època). Després de la 3ª derrota, Napoleó va perdre el domini de si mateix i va copejar el tauler fent que totes les peces caiguessin per l’habitació. El que Napoleó ignorava és que els seus adversaris coneixien la seva afició pels escacs i havien decidit tendir-li un parany amb la intenció de capturar-lo mentre jugava contra l’autòmat. Aquesta era la raó per la qual va ser convidat a Viena per a disputar les 3 partides, encara que el pla va fracassar i l’Emperador va aconseguir fugir de la ciutat sense ser capturat. Altres personatges famosos van ser derrotats per aquesta mí quina diabòlica: el duc rus Pavel, Frederic II de Prússia i Catalina II.
3ª Partida : Napoleó – Bertrand, Santa Elena 1818. Napoleó 1 – Bertrand 0 Napoleó : blanques Santa Elena 1818 Bertrand : negres
1-Cf3 / Cc6 2. i4 / i5 3. d4 / Cxd4 4. Cxd4 / exd4 5. Ac4 / Ac5 6. c3 / De7 7. 0-0 / De5 8. f4 / dxc3+ 9. Rh1 / cxb2 10. Axf7+ / Rd8 11. fxe5 / bxa1=D 12. Axg8 / Ae7 13. Db3 / a5 14. Tf8+ / Axf8 15. Ag5+ / Ae7 16. Axe7+ / Rxe7 17. Df7+ / Rd8 18. Df8++. Després de 9…cxb2.
Bertrand va ser un general francès que va servir a les ordenis de Napoleó, era un dels seus més fidels col·laboradors i per això va compartir el desterrament del seu Emperador a l’Illa de Santa Elena, després de ser expulsat aquest del poder. Els escacs eren un dels pocs passatemps que disposaven a l’illa i se sap que van ser moltes les partides que van jugar. En aquesta partida es pot apreciar el carí cter oposat d’ambdós contrincants. Napoleó busca un atac que serveixi per a destrossar la defensa de l’adversari, encara que sigui a costa de sacrificar alguna peíça. Bertrand juga a la defensiva, esperant una oportunitat de llaníçar un contraatac basat en la seva superioritat material. Això es manifesta des del comeníçament de la partida, on Napoleó desplega les seves forces amb rapidesa i Bertrand busca col·locar les seves en posicions defensives per a repel·lir l’imminent atac. Finalment, veníç l’audí cia de l’Emperador i el seu estil més atrevit.
Aprofitant que l’afició de Napoleó als escacs era coneguda per tothom, els seus partidaris van idear un pla perquè s’escapolís de Santa Elena. Li van regalar uns escacs amb peces tallades en ivori, sabent que aquest regal no despertaria sospites entre els seus vigilants. Dins d’aquests escacs hi havia un pla perfectament detallat perquè el general cors fugís de la seva illa-presó. Això no va arribar a ocórrer, ja que Napoleó estava en la fi dels seus dies i no es va veure amb forces per a emprendre la dura empresa de recuperar la seva llibertat.