Els escacs a “2001 Odissea de l’espai»
A la pel·lícula «2001 Odissea de l’Espai», del genial Stanley Kubrick (que segons se sap era un faní tic dels escacs), HAL9000 -l’ordinador de la nau- s’imposa en una partida d’escacs a Frank Poole (l’astronauta), després d’una bella i inesperada jugada, inspirada probablement en una partida de Schlager, jugada l’any 1910 i idèntica a la de la pel·lícula.
A la pel·lícula, la nau espacial Discovery és conduí¯da per l’ordinador HAL, que en tot moment intenta jugar a escacs amb els humans. Però finalment, HAL acaba boig i intenta matar la tripulació de la nau.
Si barregem la ficció amb els escacs, que tots sabem que són ciència, arribem a la Ciència – Ficció, essent un dels seus millors exponents l’escriptor Arthur C. Clarke, el qual va escriure, juntament amb Stanley Kubrick, el guió de la pel·lícula. Una obra d’art que té un secret amagat en la partida d’escacs més famosa de la història.
Fent una mica d’història, podem dir que Stanley Kubrick va néixer a Nova York el 26 de juliol de 1928, el seu pare, que va tenir una gran influència en ell, era un metge que treballava al barri del Bronx . La seva família tenia un origen centreeuropeu, ja que la seva í via era d’ascendència romanesa i el seu avi era austro-hongarès. Als dotze anys el seu pare li transmet la seva passió pels escacs, joc en el qual és un consumat especialista i al que molts atribueixen la seva meticulositat.
Per tant, era sabut per tothom que Kubrick era un faní tic dels escacs, que de jove jugava per diners al parc Washington Square, fet que li donava per anar fent. Però després de ser un reconegut director no es va oblidar del escacs, ja que aprofitava els descansos en els rodatges de les seves pel·lícules per derrotar i humiliar ( li agradava, sempre en funció de l’oponent, oferir avantatges materials) a qualsevol integrant de l’equip o actor.
Però tot i ser-ne un faní tic, els escacs van aparèixer en comptades ocasions en les seves pel·lícules, però si que li va reservar un lloc d’excepció a 2001, on, com dèiem, l’astronauta Frank Poole juga contra l’ordinador de la nau HAL9000 en el transcurs de la seva missió a Júpiter.
Concretament, l’escena és la segí¼ent:
I la posició d’inici és la segí¼ent :
Juguen blanques i el dií leg és la segí¼ent :
Frank : » La reina es menja el peó »
HAL : » l’alfil es menja el peó de cavall «
Frank : » Quina jugada , torre a 1 rei «
Hal : «Ho sento Frank, crec que s’equivoca, reina a tres alfil, alfil menja reina, cavall menja alfil, mat «
Frank : «Ja , sembla que tens raó … Si senyor «
Hal : «Grí cies per una partida tan agradable «
Frank : » Oh, De res «
Tot sembla normal, però aquí hi ha el detall : Quan Hal diu a Frank que estí perdut, el moviment que anuncia és reina a TRES alfil, en lloc de la correcta jugada de reina a SIS alfil en notació descriptiva. Com que és Kubrick un expert escaquista i una persona perfeccionista fins a l’obsessió se li va escapar aquest detall? I, pel que fa al guió, si HAL és un ordinador d’última generació capaíç de controlar una nau espacial i que estí » totalment a prova d’errors «, aleshores no hi pot haver errada possible.
Què estí passant aleshores?
La teoria és que HAL estí provant si Frank és prou competent, i al jugar com un aficionat i ni tan sols adonar-se de “l’error†comès per l’ordinador és quan aquest decideix que els imperfectes components humans de la nau són un risc per a la missió i per tant cal eliminar-los. I a partir d’aquest moment comeníça el que sembla un viatge cap a la bogeria de la mí quina, però que en realitat és una manera d’actuar conseqí¼ent i lògica a l’hora d’obtenir el fi per al qual estí programada, és a dir, l’èxit de la missió.
Orgullosos que són, els humans de la nau no es prenen molt bé això de que l’ordinador es vulgui desfer d’ells i al final passa el que passa, bé, en realitat no se sap molt bé el que passa, cadascú té la seva pròpia teoria sobre la pel·lícula. Per això caldrí veure-la novament per si aquest petit detall aportés un altre punt de vista i, si no és així, sempre es pot tornar a gaudir d’aquesta obra d’art.
Parlant de misteris, també és curiós el que assenyalí vem al principi, que la posició de la pel·lícula és d’una partida real: Roesch – SCHLAGER (any 1910), dos jugadors prí cticament desconeguts, encara que també seria molt estrany que l’elecció d’aquesta partida en concret sigui un detall que no tingui importí ncia … .