Mites i llegendes (I)

El baró de Mí¼nchhausen

Aquella nit estava particularment animat. Ens sentí­em arrabassats per les seves històries fantí stiques, pels seus relats brillants i plens d’enginy. Després de les històries de pesca i caíça, ens vam posar a parlar del nostre joc preferit i un de nosaltres va preguntar:

[fusion_builder_container hundred_percent=»yes» overflow=»visible»][fusion_builder_row][fusion_builder_column type=»1_1″ background_position=»left top» background_color=»» border_size=»» border_color=»» border_style=»solid» spacing=»yes» background_image=»» background_repeat=»no-repeat» padding=»» margin_top=»0px» margin_bottom=»0px» class=»» id=»» animation_type=»» animation_speed=»0.3″ animation_direction=»left» hide_on_mobile=»no» center_content=»no» min_height=»none»]

El baró de Munchausen
El baró de Munchausen

– Digueu, baró, heu perdut alguna vegada una partida d’escacs?. La mirada del narrador es va ennuvolar lleugerament però de seguida va tornar a la seva serenitat habitual.

Ah!, amics meus, un cop a la vida, i no l’oblidaré mai. Com ja sabeu, m’he enfrontat en el joc de les 64 caselles amb els jugadors més cèlebres del món. Pocs es podien resistir al meu joc audaíç i fort, però un cop …

Heus aquí­ l’estranya història que ens va explicar: Va passar fa molt de temps. Jo era jove aleshores i freqí¼entava el Café de la Régence, que encara guardava el record dels temps de Deschapelles i Labourdonnais. Aviat la foríça del meu joc, i sobretot la de la meva llengua infatigable, em van fer invencible. Una vegada, mentre mirava una partida i discutia en veu alta els avantatges i inconvenients de les jugades efectuades, vaig advertir la presència d’un desconegut que mirava la mateixa partida sense dir res. Semblava no apreciar els meus comentaris irònics i aquesta audí cia em va fer enrabiar. Vaig voler donar-li una lliíçó.

Senyor-li vaig dir-, voleu jugar una partida amb mi?, No penseu pas que podreu refusar el meu oferiment, ja que jugareu amb mi de bon o mal grat i de seguida. Aquí­ hi ha un tauler.

Em va mirar amb aire aterrit i es va asseure dòcilment. Jo vaig jugar amb les blanques i la partida, que vaig conduir amb vigor, va ser aquesta:

1.e4 D5 2.e5 d4 3.c3 f6 4.exf6 dxc3 5.fxe7 cxd2 + 6.Axd2 Axe7 7.Cf3 Cc6 8.Cc3 Cf6 9.Ce2 CD7 10.Cfd4 Cce5

Llavors vaig pensar que anava a guanyar la Dama i vaig jugar 11.Ce6 , però el meu adversari va respondre 11 …Cd3 +. Amb tristesa, em vaig adonar que el meu rei estava en posició de mat.

Una partida no prova res.-li vaig dir-. Juguem una altra partida una altra vegada, suposo que em permetrí  seguir amb blanques, ja que m’ha guanyat.

1.e4 D5 2.d3 e6 3.Cf3 Cc6 4.Ag5 Ab4 + 5.Re2 Dd7 6.Cc3 Cf6 7.a3 h6 8.Ah4 Aa5 9.e5 d4 10.Ca4 CH5 11.Cc5 CF4 + ¡I vaig tornar a adonar-me amb estupor que era mat!.

Estava seriosament enfadat. La concurrència al voltant de la nostra taula era nombrosa perquè, davant el meu frací s, tothom havia deixat de jugar per comprovar aquest fet increí¯ble.

Vaig estrènyer les dents i vaig demanar una tercera partida amb blanques

1.e4 D5 2.d4 e5 3.c4 f5 4.f4 c5 per evitar les complicacions, jugava una llarga variant dels Canvis, anomenada després, Variant Muenchhausen 5.exf5 dxc4 6.dxc5 exf4 7.Axf4 Axc5 8.Axc4 Axf5 9.Axb8 Axg1 10.Axg8 Axb1 11.Txb1 Txg8 12.Txg1 Txb8 aquí­ vaig reflexionar molt de temps i per simplificar la posició, vaig decidir canviar les dames 13.Dxd8 + Jutgeu la meva sorpresa i la sorpresa de tots quan el meu adversari, amb aire molt tranquil, es va apoderar del meu Rei jugant 13. Rxe1 ….

-Deixeu les vostres bromes a part. – Vaig dir molt nerviós – Torneu de seguida el meu Rei al seu lloc.

I vós per què heu jugat el mateix moviment?.- Va preguntar ingènuament.

Quina pregunta tan estúpida!. No sou capaíç de distingir un Rei d’una Dama?.

– No – respongué fredament -, no conec molt bé el joc; us ho volia dir abans de comeníçar, però no m’heu deixat. – Tot el que he fet ha estat imitar les vostres jugades.

Aquesta inesperada declaració va ser seguida per una tremenda riallada. Tothom reia. Mai em vaig trobar en una situació tan desagradable. El meu prestigi penjava d’un fil.

– Quina cosa tan extraordiní ria!.- Vaig dir tan alt com vaig poder.

El soroll va cessar i tots em van escoltar

– Un home que amb prou feines sap moure les peces guanya un jugador fort i avesat … – Estic segur que una aventura tan extraordiní ria no podia passar més que a un home tan extraordinari com jo, el baró Mí¼nchahausen!. – Després d’aquestes paraules me’n vaig anar; el meu honor estava fora de perill. Però durant molt de temps no vaig tocar una peíça d’escacs.

[/fusion_builder_column][/fusion_builder_row][/fusion_builder_container]

Deja un comentario