Llei Univ. dels Escacs (V), per Joan Sí nchez – Secció d' Escacs del Centre Moral Arenys de Munt

LA LLEI UNIVERSAL DELS ESCACS (V), per Joan Sí nchez

Solució al Diagrama 5.

La idea és fer una variant del mat de l’ofegat, que és prou conegut, però la casella crítica g6 de moment estí coberta per lÂ´alfil opositor. DÂ´altra banda, no convé empitjorar la posició de cap peíça, ja que estan idòniament situades. El problema és com trencar aquest aparent «zugswang» recíproc.

1. Rb1 jugada dÂ´espera única, ja que sÂ´evita rebre escac de la torre.

1.,,,Ah5 única possible o seguiria CxA mat si es mou lÂ´alfil, o bé AxC mat si es mou la torre i T8C mat si es mou el cavall. Es veu clar que les negres han quedat en «zugswang» després de la jugada dÂ´espera de les blanques.

2. Tg6! interferència, sÂ´amenaíça 3.Cf7 mat.

2.,,,Th6

Si 2… Axg6+ 3. Cxg6 mat

A qualsevol altra jugada dÂ´alfil, seguiria 3. Cf7mat

3. Axg7 mat .

Karpov, tot i ser prí cticament invencible en persona per un mestre actual, ja va ser veníçut per les idees de Reti i de Nimzowitsch inclús abans de néixer.

[fusion_builder_container hundred_percent=»yes» overflow=»visible»][fusion_builder_row][fusion_builder_column type=»1_1″ background_position=»left top» background_color=»» border_size=»» border_color=»» border_style=»solid» spacing=»yes» background_image=»» background_repeat=»no-repeat» padding=»» margin_top=»0px» margin_bottom=»0px» class=»» id=»» animation_type=»» animation_speed=»0.3″ animation_direction=»left» hide_on_mobile=»no» center_content=»no» min_height=»none»]
caricatura KARPOV

Un avantatge dÂ´espai en realitat no és materialitzable a menys que no arribi al punt de ser estat crític o es converteixi en un avantatge estructural. A Nimzowitsch inclús li agradaven les posicions amb desavantatge dÂ´espai, ja que afirmava que en aquests casos és més difícil fer una errada í dhuc les limitacions; això sí, era ben conscient que una sola errada conduiria rí pidament al desastre. Trigran Petrosian, el més ferm seguidor dÂ´aquestes idees «anti-teòriques», en va treure bon profit.

Els hipermodernistes varen ser uns veritables revolucionaris que sÂ´oposaven amb valentia a qualsevol llei o dogma i les estadístiques actuals els avalen: els jugadors solen fer més equivocacions quan disposen dÂ´un arbre més ric en possibles jugades bones que quan aquestes són escasses, una més de les innombrables paradoxes dÂ´aquest antic joc.

——–EL PRINCIPI ALGORíTMIC DELS ESCACS——–

Ara resulta que des que vaig comeníçar a llegir llibres en recerca dÂ´una llei universal en el sentit que estava formulada la del poquer encara se mÂ´ha complicat més la tasca. Sí que he après moltes coses interessants de les «autoritats escaquístiques», però en comptes de reduir el problema a una sola frase, nÂ´han sortit desenes. La majoria, tot i que són importants, només serveixen per uns casos concrets, com aquella de lÂ´Euwe que diu «si té avantatge material aleshores el pla guanyador és canviar peces»; un recordatori molt útil inclús pels mestres de primera fila.

Jo hi afegiria «i si té desavantatge material aleshores canvií¯ peons», ja que el problema de lÂ´Anderssen era foríça complicat de resoldre.

També en Tarrasch va formular una sèrie de bons consells: «desenvolupi els cavalls abans que els alfils», «situí¯ les torres per darrera dels peons passats tant si son propis com de lÂ´altre», etc.

Tots aquests principis poden ser un recordatori útil en un moment determinat, però avui dia, de fet ja des del pensament «hipermodernista» de Nimzowitsch i Reti, la tendència és a fugir dÂ´idees preconcebudes. En Gary Kasparov afirma amb denotat agnosticisme que no hi ha cap llei o principi més important que els altres, cada cas és únic i té particularitats pròpies. Trobo que aquesta simplificació és incerta si el que es pretén no és tan obtenir un èxit immediat com el de crear un algoritme (conjunt ordenat de fórmules) que alleugereixi les hores dÂ´estudi i pensament en els aní lisis.

Només Alexandre Alekhine va saber formular un verdader lema mí xim i universal dels escacs: «posar un problema nou al contrincant en cada moviment». Alekhine era senzillament perfecte,,, massa i tot, ja que això no només és un lema mí xim pels escacs sinó per a qualsevol altre joc de taula! Si els principis de Tarrasch i Euwe es quedaven curts ja que no valien per a totes les situacions, aquest de lÂ´Alekhine és excessivament ampli, ja que no val només per als escacs.

En realitat el problema de trobar la Llei Universal dels Escacs el va resoldre el campió de poker que va donar peu a aquest escrit (capítol primer). Els escacs són un joc inversament diferent al poker en tots els sentits. El poker és un joc on no es veu allò que té el contrincant, i la llei mí xima és «jugar com sabent quines cartes té el contrincant».

Els escacs, en canvi, són un joc totalment perceptiu i per tant la llei mí xima és «jugar sense necessitat de saber amb quina jugada respondrí el contrincant».

Aquesta és la veritable Llei Universal, ja que val per a tots els casos i totes les modalitats dÂ´escacs i a la que sÂ´han de subordinar totes les ulteriors accions.

Suposem que heu decidit quina jugada faríeu en el problema de mat en dues; ara cal verificar si les variants sÂ´adequen a la solució que heu donat o bé hi ha una defensa que no heu previst. En cas que la solució serveixi per a totes les possibles defenses del contrincant, no hi ha dubte que és la correcta. Si una jugada és bona independentment del que juguin les negres és la millor jugada, ja que estaria dÂ´acord amb la Llei Universal dels Escacs. Si la rèplica és foríçada, aleshores encara millor, això no és una excepció a la regla ja que no hi ha més necessitat de saber-ho pel simple fet de ser resposta única (menys necessitat de saber no implica major ignorí ncia).

De lÂ´estudi dels campionats mundials, és fí cil quedar conveníçuts que els jugadors lluiten per tenir la iniciativa fins a les últimes forces, ja que qui en disposa no necessita dependre de la jugada-resposta de lÂ´altra,,, simplement té la iniciativa. I què és una jugada profilí ctica tan anomenada en els comentaris? Jo ho entenc com aquella que es fa conscientment en prevenció dÂ´un possible pla del rival tot i que sense saber exactament què jugarí .

[/fusion_builder_column][fusion_builder_column type=»1_1″ background_position=»left top» background_color=»» border_size=»» border_color=»» border_style=»solid» spacing=»yes» background_image=»» background_repeat=»no-repeat» padding=»» margin_top=»0px» margin_bottom=»0px» class=»» id=»» animation_type=»» animation_speed=»0.3″ animation_direction=»left» hide_on_mobile=»no» center_content=»no» min_height=»none»]
caricatura FISCHER

[/fusion_builder_column][fusion_builder_column type=»1_1″ background_position=»left top» background_color=»» border_size=»» border_color=»» border_style=»solid» spacing=»yes» background_image=»» background_repeat=»no-repeat» padding=»» margin_top=»0px» margin_bottom=»0px» class=»» id=»» animation_type=»» animation_speed=»0.3″ animation_direction=»left» hide_on_mobile=»no» center_content=»no» min_height=»none»]
caricatura SPASSKY

Recordem que la jugada de Fischer al diagrama 4 no va ser prou afortunada perquè no estava dÂ´acord amb la Llei Universal dels Escacs. La fèrria jugada 29.,,,Axh2, atípica dÂ´altra banda de lÂ´estil de Fischer, no era independent de les possibles rèpliques de lÂ´Spassky; car no pertanyia a un pla adequat de joc.

En canvi, vam veure que 29.,,,a6 era millor jugada ja que responia a un pla concret de lluita per a les caselles de color blanc, en definitiva era més independent de qualsevol resposta de les blanques.

í‰s difícil triar una posició que reflecteixi millor que altres la idea exposada, ja que és universal i per tant ví lida per a totes elles. Finalment he resolt que les dues posicions més ilÂ·lustratives són aquest conegut quartet (quatre peces) de R. Reti, juntament amb un altre de F. Saavedra.

Diagrama 6.Juguen blanques i aconsegueixen lÂ´empat.»R.Reti, 1921″.

Aquest no és un veritable problema, sinó més aviat una imatge pintoresca. Les negres amenacen o avaníçar el propi peó o bé capturar el blanc, però no poden fer totes dues coses alhora. De fet, les seves amenaces no son simultí nies, en tal cas guanyarien, sinó diferents. La posició ni tan sols sÂ´ha de considerar crítica, el balaníç estí tic de forces estí de fet anivellat. Les blanques en tenen prou amb reconèixer que el Rei ha de ser peíça activa en els finals i que cal centralitzar-la.

1.Rg7

massa innocent seria 1.Rh7 h4 2.Rh6 h3

1…h4 2.Rf6 Rb6

si 2…h3 3.Re7(o Re6 tant fa) h2 4.c7 Rb7 5.Rd7 coronant tots dos.

3.Re5

Ara el Rei ja estí al mí xim de centralitzat possible,,, i ara a escollir:

en cas de 3.,,,h3 4.Rd6 h2 5.c7 coronant tots dos.

en cas de 3…Rxc6 4.Rf4 entrant al quadre.

Les blanques en cap moment no juguen amb necessitat de saber una sola resposta de les negres, sinó que progressen amb la maniobra de Rei única però suficient. En el pla eucladií (dÂ´Euclides) la distí ncia més curta entre dos punts és sempre una línia recta, però en el pla compost per escacs, un zig-zag és una distí ncia igualment curta.

El problema que proposo per la propera entrega ja és un verdader problema, adverteixo que ni tant sols el bruixot Harry Potter del famós llibre el va saber resoldre.

Diagrama 7: Juguen blanques i guanyen, de G.Barbier i F.Saavedra, 1895.

Continuarí …

[/fusion_builder_column][/fusion_builder_row][/fusion_builder_container]

Deja un comentario