LA LLEI UNIVERSAL DELS ESCACS (per Joan Sanchez)
Un bon dia vaig fer una ullada a un llibre de teoria del pòquer que estava a la biblioteca. Jo no hi sé jugar, però com que sóc afeccionat al joc dels escacs (en diverses de les seves vessants), no vaig poder estar-me de llegir el pròleg per tal de trobar-hi algun paral·lelisme. Entre d’altres coses interessants vaig llegir la diferència clau entre els dos jocs: «En el pòquer es juga amb allò que no es veu i en el joc dels escacs es juga amb allò que es veu «. Però el que més em va cridar la atenció va ser la declaració de la llei universal del pòquer que deia més o menys així: «guanya el jugador que juga com si conegués quines cartes té el contrincant, i perd el que juga com si no les sabés».
Cal matisar que l’autor al dir «guanya» no necessí riament vol dir que el jugador se’n porti el pot en una sola mí , però la seva jugada és més lògica i a la llarga i durant moltes partides hi treu més beneficis. Diguem que jugant millor que els altres en general guanyarí més pots que no pas en perdrí , per la matemí tica de les probabilitats; d´aquesta manera seria el més afavorit,,, després de la banca és clar.
Immediatament després de llegir aquesta llei tan ben formulada em vaig preguntar: quina seria la llei universal més important dels escacs? ja que ,,, es diuen tantes coses ! Cal preguntar-se: N´hi ha una de més important que la resta?
Quan jo era encara aprenent un senyor que en sabia molt em va dir una mena de llei universal: «guanya el jugador que pren el centre del tauler». Immediatament van millorar els meus resultats a les partides amb els amics, així que aquesta va ser la meva particular llei universal dels escacs durant molts anys. Però un bon dia em vaig apuntar a un torneig a la biblioteca del poble. Al principi tot anava bé, fins que vaig jugar amb un senyor que cap a mitja partida avaníçava els peons de les bores, els donava per obrir columnes i finalment sacrificava una altra peíça i ,,,em feia mat o em guanyava la dama! M´havia enganyat el primer senyor, doncs? Busquem la resposta en els senyors dels llibres, a veure què diuen.
Comeníçant pel pensador més antic de tots, Damian Philidor va dir: «el peons són l´í nima dels escacs». No crec que el propòsit del sr Philidor fos crear una llei universal quan va dir això, però ja trobem una pronunciació, molt poètica per cert al respecte, sobre el que seria la base de l’estratègia universal.
[fusion_builder_container hundred_percent=»yes» overflow=»visible»][fusion_builder_row][fusion_builder_column type=»1_1″ background_position=»left top» background_color=»» border_size=»» border_color=»» border_style=»solid» spacing=»yes» background_image=»» background_repeat=»no-repeat» padding=»» margin_top=»0px» margin_bottom=»0px» class=»» id=»» animation_type=»» animation_speed=»0.3″ animation_direction=»left» hide_on_mobile=»no» center_content=»no» min_height=»none»]
Hi ha una veritat en això, i és que les jugades que impliquen un avaníç de peó comporten haver de prendre la decisió més difícil durant la partida, ja que aquests no poden tirar enrere. Especialment es preocupava per la configuració de la estructura de peons i la manera en que això afectava als valors de les peces. Avui dia són molt importants els plans de joc que s´han de prendre arrel de la configuració de peons en el centre: tancat, movible, obert, estí tic, etc. Aquest tipus de pensament anava orientat exclusivament a trobar la millor jugada des del punt de vista posicional, ja que encara no s´havien assentat les bases.
Tot seguit, a meitats del segle XIX, va arribar amb gran empenta P.Morphy. Hom el coneix per les seves fabuloses combinacions.
Per a ell el principal objectiu dels escacs era el temps. No el temps del rellotge, que aleshores era de moltíssimes hores, sinó el que dóna millor desenvolupament i iniciativa per les peces. Ja no es preocupava, com Philidor, per mantenir una estructura de peons intactes, sinó que més aviat se’n desfeia per obrir línies. «Els peons són excel.lents ,,, per obrir línies a les torres!», pensava ell. La seva llei universal dels escacs era sens dubte «guanya el que aconsegueix desenvolupar les peces més rí pidament». Certament, durant les partides donava molta quantitat de material per aconseguir el seu objectiu; però això no va ser cap novetat ja que els seus contemporanis i predecessors també ho feien. El verdader secret de Morphy era que sabia trobar l’essència: el verdader punt feble de l’enemic; i combinava els elements necessaris per assolir el punt crític de la manera més rí pida possible.
Diagrama 1: Juguen blanques i fan mat en dues jugades.
Contiunarí ,,,
[/fusion_builder_column][/fusion_builder_row][/fusion_builder_container]