En el segle XV, la promoció que permetia obtenir més d’una Reina era considerada impròpia perquè simbolitzava adulteri.

A Espanya i a Itàlia en el segle XVII, el Peó només es podia convertir en Reina. A França i Alemanya, la promoció només estava limitada a una peça que s’hagués perdut durant el joc. En alguns països, un jugador podia promoure un Peó per una peça adversària per forçar així taules. I la regla actual que fa referència a la promoció de Peó, no es va establir fins el primer Torneig Internacional de l’any 1851.

        Partida amb un extraterrestre

Diuen que un dia hi havia un jugador d’escacs, anomenat James, que intentava resoldre un interessant problema d’escacs. Però, una  vegada rera altra, quan creia tenir la solució, el rei negre sempre acabava tenint una miraculosa salvació. Així van passar dues hores i el nostre amic va decidir descansar una mica, fins que va quedar profundament adormit.

De sobte, va sentir un soroll molt fort i es va despertar tot espantat, pensant que havia estat un tro i que començaria a ploure; però el cel no estava gens ennuvolat i feia una tarda meravellosa. Llavors es va aixecar i mentre tornava cap al porxo de casa seva, en el qual havia deixat el seu tauler, va veure que un estrany individu, alt i prim, mirava amb curiositat el tauler d’escacs.

- Bona tarda, vol alguna cosa? - Va preguntar el nostre amic.

- Bona tarda, he vingut per fer un contacte - va contestar  l’estrany individu.

- Un contacte?

- Exactament, un contacte entre els nostres planetes. Per cert, què són aquestes estranyes figures? - Va preguntar l’extraterrestre.

- Es tracta d’un joc que serveix per entretenir i que es diu escacs.

- Com s’hi juga?

Aleshores, en James va ensenyar a jugar a escacs a l’extraterrestre. Després de diverses jugades l’ alienígena, que portava quatre peces de desavantatge, va arribar amb un peó a vuitena i va coronar un rei.

- Això no es pot fer, no pots coronar un rei - li va indicar en James.

- Com pot ser que no ho pugui fer? M’havies dit que quan un peó arribava a vuitena podia transformar-se amb la peça que volgués.

- Sí, però… em vaig oblidar de dir-te que no el canviar per un rei.

- Bé, no és culpa meva, jo havia basat la meva tàctica en coronar un rei.

Aleshores, per tal de no provocar un problema diplomàtic, James va accedir a que l’extraterrestre coronés un rei.  

Davant d’aquesta situació, què podia jugar ara?. Si movia AD4 +, faria mat a un rei però l’altre quedaria ofegat. Per tant, havia de buscar una altra solució. Després de rumiar-s’ho una estona James va jugar a8= R negre.

Així, em dones un altre rei? - Va preguntar l’extraterrestre.

Sí, així és. Ara et toca moure a tu - Va contestar James.

El visitant va jugar 2 … Rb8 i després 3.h7 Ra8 4.h8= D. I, d’aquesta manera, James va aconseguir fer escac mat simultani als tres reis negres.

“Ha estat el jugador més fort amb el que m’he enfrontat mai” W. Steinitz (primer campió del món oficial)

De tota la galeria de personatges inversemblants que hi ha en  la Història dels Escacs, sens dubte Zukertort ocuparia un dels primers llocs. Poc se sap del cert sobre la seva vida i una bona part de la seva biografia ens ha arribat per ell mateix i a través d’una col·lecció de sorprenents relats explicada pels seus amics i coneguts.

Probablement, va néixer a Lublin, Polònia, el 7 de setembre de 1842. Era fill d’una família de la noblesa, la qual cosa li va permetre llicenciar-se en Química, Filosofia i realitzar un doctorat en Medicina. Per si això fos poc, la seva professió la va portar a terme a l’exèrcit prussià, amb el qual va participar en tres guerres diferents. El que si és cert, al marge d’aquestes dades, és que era una persona molt culta (parlava nou idiomes i havia estat editor de diari, crític musical …) i extravertida, que sempre estava fent bromes i de seguida “connectava” amb la gent. A més, era un excel·lent esportista: practicava regularment esgrima, equitació i natació. Steinitz va arribar a afirmar que el que més li inquietava de Zukertort era el seu cos, enorme i musculat, i la seva penetrant mirada que denotava una gran seguretat en si mateix.

JOHANNES HERMANN ZUKERTORT

 

Pel que fa al seu estil de joc, va pertànyer encara a l’Escola Romàntica i tenia una gran capacitat combinativa. Va ser deixeble del genial romàntic Anderssen i va realitzar una carrera ascendent des del no-res, guanyant-se l’admiració dels aficionats. Va obtenir la 3a posició a Londres 1872, 2n a Londres 1876, 1r a Colònia 1877, 1r a Lepzig 1877 i el seu gran èxit va ser quedar campió a Londres 1882, amb tres punts per davant del gran campió del món Steinitz.

Les seves partides, que deixaven bocabadat als aficionats d’època, es basaven en mantenir una pressió constant sobre l’enemic fins que arribava el moment en què aquest cometia un error, per molt petit que fos, i llavors li llançava un brutal atac amb sacrificis espectaculars.

Després de la seva espectacular victòria a Londres 1882, la seva salut va començar a declinar i els metges li van aconsellar la retirada dels escacs, però ell vivia per derrotar Stenitz i per ser Campió del Món. Val a dir que tots dos no eren precisament molt amics. Steinitz era molt seriós (no tolerava les bromes), ordenat, estudiós i prepotent (era el millor del món i ell ho sabia) i Zukertort era jovial, alegre, molt bromista (fins arribar a ser feridor) i desordenat.

Una anècdota curiosa sobre la seva rivalitat diu que, en el transcurs d’un sopar amb ells dos presents, algú va proposar un brindis pel millor jugador del món. Aleshores, Steinitz va fer gest d’aixecar-se, però llavors, somrient d’orella a orella, Zukertort se li va avançar i, mentre mirava irònicament al seu rival va dir: “Moltes gràcies”. Stenitz mai li va perdonar aquesta humiliació.

De gener a març de 1886, en diferents ciutats dels Estats Units, tots dos jugadors es va enfrontar pel Campionat del Món. Steinitz va guanyar la primera partida, però Zukertort li va tornar el cop guanyant les quatre següents. Al tauler, no només es dirimia el títol mundial, sinó també el millor estil de joc. L’arriscat romanticisme de Zutertort contra el sòlid estil posicional de Steinitz. Les seves partides eren una lluita entre les càrregues de cavalleria i els assalts amb la baioneta de les guerres napoleòniques contra les trinxeres i les metralladores de la Primera Guerra Mundial. Finalment, va guanyar Steinitz amb 10 victòries, 5 derrotes i 5 empats.

La salut i la moral de Zukertort van decaure aviat i després del matx només va obtenir resultats mediocres, fins que va morir, amb les botes posades (és a dir, davant d’un tauler), víctima d’una hemorràgia cerebral, l’any 1888. Val a dir, en honor de Steintiz, que llavors va lamentar la mort del seu rival i el va omplir d’elogis.

Malgrat la seva primerenca mort i de no arribar a ser campió del món, les seves partides estan entre les preferides dels aficionats de tot el món. A destacar, la seva partida més famosa, anomenada “La immortal de Zutertort”.

Encara que en aquests moments ens pugui sobtar, en un dels primers tornejos femenins que es van celebrar, el primer premi era una màquina de cosir.

club d'escacs femení de finals s XIX

 

La Soviètica Nona Gaprindashvili va ser la primera dona a assolir el títol de Gran Mestre entre els homes en 1978. També va ser la primera dona a guanyar un torneig masculí, el celebrat a Lone Pine l’any 1977.

NONA GAPRINDASHVILI

 

L’Hongaresa Judit Polgar va ser en el seu moment la persona més jove de la Història a arribar a títol de Gran Mestre (incloent als homes), al guanyar-lo l’any 1991 a l’edat de 15 anys i 150 dies, destronant d’aquest rècord de joventut a Bobby Fischer, el qual havia sigut Gran Mestre als 15 anys i mig (posteriorment, el rècord el va batre el també hongarès Peter Leko amb 14 anys i mig i més recentment el francès Etienne Bacrot, amb 14 anys i 2 mesos).

JUDIT POLGAR, de nena

Mikhail Botvinnik sempre es va caracteritzar per ser un rival extremadament difícil de vèncer i per ser un jugador amb una força de voluntat indestructible.

Viacheslav Ragozin era el segon de bord de Botvinnik i, a més, un gran amic seu. Cada vegada que tots dos jugadors s’enfrontaven en una partida, Ragozin en sortia perdedor, tot i haver gaudit de posicions guanyadores en diverses ocasions.

RAGOZIN

 

Però l’amistat que els unia poc valor tenia a l’hora de fer una partida d’escacs, ja que Botvinnik no tenia pietat quan s’asseien davant d’un tauler. Per això, un dia, Ragozin li va regalar a Botvinnik un segell de diagrames d’escacs amb la següent inscripció: “Un amic, encara que una boa per al seu amic-conill”…

BOTVINNIK

 

Hi ha amistats que maten.

Durant el rodatge de la pel.lícula Two Weeks Notice que van protagonitzar Hugh Grant i Sandra Bullock, ell de seguida va copsar que la seva co-estrella tenia un sentit de l’humor molt “infantil”.

De fet, ella li havia fet arribar múltiples bosses de llaminadures,  xocolatines i milers de preservatius. Al finalitzar el rodatge, com a comiat i per tornar-li la broma, ell li va regalar un joc d’escacs … inspirat en el Kama Sutra.

L’Arenys de Munt A, 5è i el B, 4rt

El dissabte 28 d’agost de 2010 dos equips d’Arenys de Munt (A i B) van participar en el Campionat de Partides Ràpides de Cirera, celebrat amb motiu de la “Festa Popular” d’aquest conegut barri de Mataró.

Arenys de Munt A, 4rt classificat

 

 

 

 

En total, hi van prendre part 8 equips: el Cirera, el Crema (Tona), el Santa Eugènia A (Girona), el Santa Eugènia B (Girona), el S.A.L (Logroño), l’Arenys de Munt A, l’Arenys de Munt B i el Peona i Peó (Barcelona).

Els 8 jugadors d'Arenys de Munt

 

 

 

 

L’Arenys de Munt B va quedar 4rt, empatat a 15 punts amb el tercer (però perdent el matx del desempat) i l’Arenys de Munt A 5è. A continuació, podeu veure la classificació final.

L’equip guanyador va ser el S.A.L de Logroño (21,5 punts), 2n el Cirera (18,5 punts) i el Santa Eugènia A tercer (15 punts).

A continuació podeu veure algunes fotos del Campionat:

L'Arenys de Munt A

 

 

 

 

Josep Maria Augusto, recollint la Copa

 

 

 

 

L'equip A durant el campionat

 

 

 

 

Partida desempat pel 3r lloc Arenys Munt B

Gary Kasparov va ostentar fins a l’any 2001 el record d’haver estat el més jove Campió del Món de tota la Història, a l’aconseguir el títol l’any 1985 a l’edat de 22 anys (davant A. Karpov).

La seva compatriota Maya Chiburdanidze va ser  Campiona Mundial Femenina l’any 1978 a l’edat de 17 anys.

Abans que s’inventessin els rellotges d’escacs l’any 1862 a Londres, amb la introducció de rellotges de sorra, es van produir algunes anècdotes relacionades amb l’administració del temps de les partides que feien alguns jugadors.

Els jugadors no tenien límit de temps i els secretaris del torneig l’únic que podien fer era intentar exercir una certa pressió psicològica sobre els jugadors mitjançant l’anotació en el seu protocol del temps aprofitat per cada jugador, a part d’altres observacions. Però, tal i com podreu comprovar, a la pràctica, de ben poca cosa els servia. Inclús en una ocasió un organitzador va haver d’escriure en el seu protocol: “Són les 24 hores de la mitjanit: a l’ajornar la partida, els dos jugadors s’han quedat adormits sobre el tauler”.

Per aquest motiu, es van produir alguns casos molt curiosos relacionats amb el temps emprat per a realitzar les jugades.

El primer exemple va ocórrer en el transcurs del matx entre els mestres més forts de  la 1a meitat del segle XIX, George Alcock MacDonnell i De La Bourdonnais, que es va celebrar en el Westminster-Chessclub de Londres l’any 1834. En aquella època, normalment una partida s’allargava des del migdia fins al voltant de les 7 de la tarda i, si era necessari, es reprenia l’endemà al matí. Doncs bé, durant la partida, el jugador anglès va necessitar en repetides ocasions més o menys 90 minuts per a estudiar i efectuar una jugada. Davant d’aquesta situació, al francès De la Bourdonnais se li va esgotar la paciència i ho va expressar mitjançant sorolloses converses i riallades.

Un altre cas semblant li va passar a Paul Morphy l’any 1857 durant el seu primer torneig en territori americà contra Louis Paulsen. En aquest enfrontament, Morphy només va poder aguantar la “lentitud” del seu contrincant gràcies a la gran paciència que va tenir en les infinites hores d’espera, fins que el seu contrincant es va dignar a moure peça. Està clar que, en moltes ocasions, el “factor temps” era una lara estratègia legal en el món dels escacs.

PAUL MORPHY

 

L’any 1852, durant un campionat en el que hi participaven els millors jugadors de l’època, totes les partides que van disputar Howard Staunton i Elijah Williams van durar entre 15 i 20 hores. Per tant, no és d’estranyar que Howard Staunton, després de diverses hores d’espera per una jugada del seu adversari, abandonés la partida, havent arribat a un resultat total de 6:2 punts al seu favor durant l’esdeveniment. Però se li va acabar la paciència…

HOWARD STAUNTON

 

Està clar que la introducció de rellotges de sorra a partir de 1862 va ser un veritable alleugeriment per als organitzadors i jugadors.

No obstant això, no es van introduir al món dels escacs els rellotges de commutació reciproca fins l’any 1883. I, des d’aleshores fins avui han vingut cumplint la seva missió: evitar les estratagemes que molts utilitzaven per acabar amb la paciència dels seus contrincants.

LABOURDONNAIS