L’obertura Orangutà és una de les més curioses dels escacs, i ho és tant pel seu nom com per la seva primera jugada (1.b4). Aquest nom li va posar Xavielly Tartakower, encara que no va ser el primer en utilitzar-la. Aquest honor recau en Berthold Englisch, en una partida disputada l’any 1896.

El baptisme d’aquesta obertura es va produir durant el torneig de Nova York de 1924. En una de les rondes, a Tartakower li tocava enfrontar-se a Maroczy i unes hores abans del començament de la partida havia visitat el zoològic de Nova York.

TARTAKOWER

 

Segons explica el mateix Tartakower, va consultar amb un orangutà del zoo si havia de jugar 1.b4 o no. A més, va comentar que el moviment del peó a b4 i després a b5 li recordava a aquest pelut animal …

Millor no investigar sota la influència de quina substància es trobava Tartakower aquell dia.

El peruà Esteban Canal va aconseguir el títol de Gran Mestre l’any 1977 a l’edat de 81 anys.

Esteban Canal

Es diu que hi havia una vegada un rei ric i poderós, dotat de gran intel ligència, i encara més gran supèrbia. Tal era el seu orgull, que ningú li semblava un rival digne per gaudir de la seva afició favorita, els escacs, i va fer córrer la veu que donaria la desena part de les seves riqueses a qui mostrés tenir la dignitat suficient. En canvi, si el rei no el considerava digne, seria decapitat immediatament.

Molts van arriscar les seves vides desafiant l’orgullós rei. Fossin rics o pobres, maldestres o intel.ligents, el rei els trobava sempre indignes, ja que o no eren savis jugadors, o no podien rivalitzar amb el seu poder. Amb el temps, van desaparèixer els temeraris rivals, i el rei va comprovar satisfet que no hi havia a la terra ningú digne d’enfrontar-s’hi.

Anys després, un pobre captaire es va acostar al palau amb la intenció de jugar contra el rei. De res van servir les paraules d’aquells amb qui es va creuar, que tractaven d’evitar una mort segura, i va aconseguir arribar al rei, que al veure el seu esparracat aspecte no podia creure que a aquell home se li hagués passat pel cap ser un digne rival seu.

- Què et fa pensar que ets digne d’enfrontar-te a mi, esclau? - Va dir el rei irritat, fent avisar al botxí.

- Que et perdono el que vas a fer. Series tu capaç de fer això? - Va respondre tranquil el captaire.

El rei va quedar paralitzat. Mai no hauria esperat una cosa així, i com més ho pensava, més sentit tenien les paraules d’aquell home. Si el condemnava a mort, el captaire tindria raó, i resultaria més digne que ell mateix per la seva capacitat per a perdonar, però si no ho feia, hauria sortit amb vida, i tots sabrien que era un digne adversari … Sense haver mogut una fitxa, es va saber perdedor de la partida.

- Com és possible que m’hagis derrotat sense jugar? Jugui o no jugui amb tu, seré indigne .- va dir el rei abatut.
- Us equivoqueu, senyor. Tots coneixen  la vostra infàmia, ja que no són les persones les indignes, sinó les seves obres. Durant anys heu demostrat amb les vostres accions com d’infame i injust heu estat tractant de jutjar la dignitat dels homes al vostre gust.

El rei va comprendre la seva deshonra, i arrepentit dels seus crims i la seva supèrbia, va mirar al captaire als ulls. Va veure tanta saviesa i dignitat en ells que, sense dir res, li va entregar la seva corona, i canviant els seus vestits, el va convertir en rei. Embolicat en els parracs d’aquell home, i amb els ulls plens de llàgrimes, la seva última ordre com a rei va ser que el tanquessin per sempre en la masmorra més profunda, com a pagament per totes les seves injustícies. Però el nou rei va mostrar ser tan just i tan savi, que només uns pocs anys després va alliberar a l’anterior rei del seu càstig, ja que el seu penediment sincer va resultar el millor acompanyament per a la seva gran intel ligència, i de les seves mans van sorgir les millors lleis per al sofert regne.

TOLSTOI VS CHRETKOV

Lev Nikolaevich Tolstoi (1828-1910) va ser durant tota la seva vida un apassionat dels escacs i va utilitzar al joc com a referència dins de les seves principals obres. L’autor de  “Guerra i pau” i “Anna Karenina” sostenia que “els escacs són un entreteniment magnífic; quan juguem ens distraiem i ens oblidem dels nostres problemes.”

El seu acostament als escacs es va produir a la Facultat de Filosofia de Kazan, quan tenia 17 anys. El tauler va ser el mitjà idoni per a que aquell jove pogués desenvolupar la seva immensa imaginació.

Quan tenia 30 anys i era capità d’artilleria al comandament d’una unitat de cosacs destacada en el front oriental, en la seva bossa, barrejat amb la reserva de cartutxos, sempre hi havia un petit tauler de viatge que servia per reptar a un “duel a escacs” a altres integrants de l’oficialitat.

“En els escacs”, deia Tolstoi, “té molta importància recordar que tota la seva essència no resideix en agressives combinacions, ni en jugades inesperades i arriscades, sinó en el serè càlcul de fer avançar pel tauler tota la gamma de figures, lentament i sense sobresalts. “

Els escacs eren a la Rússia del segle XIX, com a tota Europa, un joc de societat. Per això, no són d’estranyar les referències que en aquest sentit apareixen en l’obra de Tolstoi. En el capítol VIII del setè llibre d’Anna Karenina, mentre Levin i el Príncep caminen pels salons, s’està jugant  una partida d’escacs.  Passa el mateix a Guerra i pau, on Berg i Boris disputen una partida mentre esperen Rostov ( Llibre III, cap. VII). Altres exemples en els que s’esmenten els escacs són quan Vera juga amb Shinshin (Llibre IV, cap. XV) i Natasha i Sonia estan assegudes davant d’una petita taula d’escacs (Llibre VI, cap. XXIV).

En el llibre III d’Anna Karenina fa la seva aparició Sergei Ivanovich Koznishev, el germà de Levin. Entre les consideracions que fa en el capítol I, es destaca:

“Com més coneixia el seu germà, més notava que Sergei Ivanovich, com tanta altra gent que treballa pel benestar públic, no era guiat per un impuls caritatiu sinó per una consideració intel.lectual que era una cosa correcta interessar-se en els afers públics i així  ho feia. Levin va confirmar aquesta apreciació en observar que el seu germà no prenia els assumptes referits a la qüestió pública o a la immortalitat de l’ànima amb més dedicació que la que mostrava resolent problemes d’escacs o la construcció enginyosa d’una nova màquina. “

Posteriorment, en el capítol VI, mentre els dos germans sopen, Serguei comenta:

“Bé, llavors estàs satisfet amb el teu dia. Jo també. Primer, vaig resoldre dos problemes d’escacs, un d’ells molt bonic, una descoberta de peó. T’ho ensenyaré. I després, vaig meditar sobre la nostra conversa d’ahir. ”

Però si bé totes aquestes referències descriuen els costums de l’aristocràcia russa, és al llibre X de “Guerra i pau” on apareixen els escacs com a metàfora de la guerra. Al començament del capítol VII, mentre discuteix si Napoleó va arribar a les portes de Moscou contra la seva voluntat, o per l’astúcia dels comandants russos, Tolstoi afirma:

“Un bon escaquista que ha perdut una partida sap que la seva derrota va ser producte d’un error que va cometre i cerca aquest error en l’obertura, però oblida que en cada etapa del joc hi han hagut errors similars i que cap dels seus moviments van ser perfectes. Només nota l’error al qual li presta atenció, perquè el seu rival ho va aprofitar. ¡Quant més complex que aquest és el joc de la guerra, que passa sota certs límits del temps, i on un no manipula objectes inanimats, sinó que tot és d’innombrables conflictes de diverses voluntats! “

Més endavant, al capítol XXV, el Príncep Andreu i Pere discuteixen sobre el que és un bon comandant:

“Diuen que és un comandant hàbil,” va respondre Pere. “No entenc el que significa un comandant hàbil,” va contestar el Príncep Andreu irònicament.
“Un comandant hàbil?” va replicar Pere. “Aquell qui preveu totes les contingències … i les intencions de l’adversari.”
“Però això és impossible”, va dir el Príncep Andreu com si això fos una matèria establerta des de temps llunyans.
Pere el va mirar sorprès. “I també diuen que la guerra s’assembla a una partida d’escacs?” va comentar.
“Sí,” va contestar el Príncep Andreu, “però amb aquesta petita diferència, que en els escacs es pot meditar cada moviment tot el temps que un vulgui i no està limitat pel temps, i amb una altra diferència més, que un cavall és sempre més fort que un peó, i dos peons són sempre més forts que un, mentre que a la guerra un batalló és a vegades més fort que una divisió i de vegades més feble que una companyia. La força relativa de les tropes mai no pot ser coneguda per ningú. Cregui’m, “va continuar,” si les coses depenguessin dels preparatius fets per la cúpula, jo hauria de ser-hi, però, en canvi, tinc l’honor de servir aquí al regiment amb aquests cavallers, i considero que la batalla de demà dependrà de nosaltres i no d’ells …. L’èxit mai depèn, i mai dependrà, de la posició, o de l’equipament, o fins i tot dels números, però sobretot mai de la posició. 
“Però de què depèn llavors?”

“Del sentiment que està en mi i en ell,” va assenyalar a Timokhin, “i en cada soldat.” El príncep Andreu va donar un cop d’ull a Timokhin, qui va veure el seu comandant alarmat i atordit. En contrast amb el seu antic príncep Andreu, taciturn i reticent, ara semblava excitat. No podia abstenir-se segons sembla d’expressar els pensaments que se li havien passat de sobte. “Una batalla es guanya per aquells que fermament resolen guanyar! Per què vam perdre la batalla d’Austerlitz? Les pèrdues franceses eren gairebé iguals a les nostres, però ens vam dir massa aviat que perdríem la batalla, i la vam perdre realment. I ho vam dir perquè no teníem res pel que lluitar allà, vam voler escapar del camp de batalla tan aviat com poguéssim. ‘Hem perdut, deixin-nos escapar,’ Si no haguéssim dit això aquesta tarda, el cel sap el que podria haver passat. Però demà no ho direm! Vostè em parla de la nostra posició, del flanc esquerre feble i del flanc dret massa estès, “va continuar ell.” Això són tot tonteries. Què ens espera demà? Les cent milions de possibilitats més diverses que seran decidides en l’instant pel fet que els nostres homes o els seus s’escapin o no escapin, i que aquest home o aquell siguin matats, però tot el que està fent actualment és només un joc. El fet és que aquells homes amb qui vostè ha recorregut a cavall les posicions no només no ajuden al cas, sinó que ho dificulten. Només estan preocupats pels seus petits propis interessos. ”
“En aquest moment?” va dir Pere amb retret.
“En aquest moment!” Va repetir el Príncep Andreu. “Per a ells això és només un moment que els ofereix l’oportunitat de debilitar un rival i obtenir una condecoració més.”

Les dues últimes referències al joc, Tolstoi les posa en boca de Napoleó. En el capítol XXI:

“En retornar d’una segona inspecció de les línies, Napoleó va comentar:” Les peces estan col.locades, el joc començarà demà! “

I en el XXXIV:

“Reforços!” Va pensar Napoleó. “Com poden necessitar reforços quan tenen la meitat de l’exèrcit atacant directament una ala russa feble i no atrinxerada?” “Digueu-li al Rei de Nàpols,” va dir sever “que encara no és el migdia, i no veig clarament el meu tauler d’escacs encara . ¡Continguts! “

TOLSTOI, jugant una partida d'escacs

Cal recordar que Tolstoi va viure en una època en què el romanticisme influïa totes les arts, i els escacs no va ser aliè a aquest influx. “No cal afanyar per guanyar, sinó per fer una combinació interessant”, va comentar el gran literat, però aquesta és una frase que va poder ser pronunciada per qualsevol home del segle XIX. No es feien consideracions posicionals o estratègiques i la victòria es decidia, com ho destaca el príncep Andreu, en el fragor de la batalla. Però si les dites de Tolstoi estan allunyades en això dels escacs actuals, el paràgraf que fa referència als motius de la derrota a Austerlitz segueixen tenint “vigència esportiva”: les ànsies de triomf i el convenciment de l’ “es pot guanyar” són factors indispensables per lluitar per la victòria, encara que s’estigui enfrontant un rival potencialment superior.

Guerra i la Pau va ser escrita en fascicles entre 1863 i 1869, i va tenir un èxit immediat. El fet que Tolstoi introduís aquestes discussions gairebé tècniques, ens mostra la gran cultura dels escacs present en els lectors d’aquesta època i societat, la qual va ser, sens dubte, un dels fonaments de l’hegemonia que els escacs russos tindrien vuitanta anys més tard .

A continuació, podreu veure algunes partides seves:

Lebedev, Serguei - Tolstoi, Lleó corr, 1900
1.d4 d5 2.c4 dxc4 3.Cf3 Cf6 4.e3 Ag4 5.Axc4 e6 6.Db3 Axf3 7.gxf3 b6 8.Tg1 c6 9.Cc3 b5 10.Ae2 a5 11.Ad2 g6 12.Tc1 a4 13. Dc2 CD5 14.Cxd5 exd5 15.e4 Ag7 16.e5 OO 17.Ad3 DE7 18.a3 Axe5 19.dxe5 Dxe5 + 20.Rf1 Dxh2 21.Axg6 DH3 + 22.Re2 DE6 + 23.Ae4 + Rh8 24.Dc3 + f6 25.Ah6 TF7 26.Tg4 CD7 27.Tcg1 CE5 28.Da5 Tfa7 29.Tg8 + Txg8 30.Dxa7 CG6 31.Tg4 dxe4 32.Txe4 CE5 33.Dd4 Cxf3 34.Rxf3 DH3 + 35.Re2 Dxh6 36.Te6 DH5 + 37.Rd2 Dg5 + 38. rc3 DC1 + 39.Rd3 DD1 + 0-1

Mood, Elmer - Tolstoi, Lleó, Yásnaya Polyana, 1909
1.e4 e5 2.Cf3 Cc6 3.Ab5 a6 4.Aa4 b5 5.Ab3 Cf6 6.Cg5 D5 7.exd5 Cxd5 8.Cxf7 Rxf7 9.Df3 + Re6 10.Cc3 Ccb4 11.a3 Ab7 12.axb4 ta7 13. Dg4 + Rd6 14.Ce4 + RC6 15.De6 + Ad6 16.Axd5 + RB6 17.Axb7 Txb7 18.d3 Ra7 19.Ae3 + Rb8 20.Txa6 te8 21.Da2 c6 22.Ta8 + RC7 23.Da5 + Rd7 24.Txd8 + 1-0

I, ja per acabar, fem referencia a dues cites de TOLSTOI referides als escacs:

“Planyo a tots aquells que no coneixen els escacs. Causen  alegria a l’aprenent i un gran plaer al veterà”.

“M’agraden els escacs perquè són un bon descans; fan treballar la ment, però d’una forma molt especial”.

Aquests són els resultats d’aquesta setmana dels nostres 4 equips:

El Primer Equip (A), que jugava contra el Collblanc, va guanyar per 5,5 a 4,5 punts. Matx tranquil, amb 7 taules, dues victòries i una derrota en els 10 taulers. La propera jornada juguem contra el líder, el Sant Martí i, segurament, el que guanyi ocuparà la primera posició a una ronda per acabar el campionat.

L’Equip B, s’enfrontava al Pineda, però aquest equip no s’ha presentat. Per tant, hem guanyat per 4 a 0. Si guanyem els 8 punts que resten per jugar, independentment del que facin la resta d’equips, quedarem primers i pujarem de categoria.

L’Equip C, que jugava a casa contra el Peona i Peó F, ha guanyat per 2,5 a 1,5. Molt bon resultat contra un equip que estava molt ben classificat.

I l’Equip D, el de l’Escola d’Escacs, va empatar a 2 i continua amb la seva tasca de formació i d’aprenentatge. Han guanyat en Pol i l’Eloi.

Si no et deixes guanyar, m'enfado

Tauler i peces comestibles

Escacs eròtics

Unes eces de gel

Astèrix i Obèlix

Tauler per a 4 jugadors

Alien vs Depredador

En Patricio

Un jugador molt ... mono

Peces Jack Daniels

Peces Senyor dels Anells

Peces de Napoleó

peons en bicicleta

Peces South Park

Tauler d'escacs català

LASKER

 

L’ alemany Emanuel Lasker ha estat el Campió del Món que durant més temps va retenir la seva corona: 26 anys i 337 dies. Va guanyar el títol a W. Steinitz i el va perdre davant de J.R. Capablanca.

STEINITZ

 

CAPABLANCA

Pierre Charles Saint Amant va ser considerat el millor jugador del món de la seva època, just abans del regnat de Labourdonnais.

SAINT AMANT

 

LABOURDONNAIS

Segons sembla, tenia molta traça amb els escacs, però no tanta en d’altres aspectes de la vida. I és que Saint Amant va patentar, juntament amb Jean-Baptiste Augier, una fórmula per a convertir el Novell d’ou en or. Sens dubte, en el tauler d’escacs tenia unes idees més sensates.

José Raúl Capablanca i Graupera

(L’Havana, 19 de novembre de 1888 - Nova York, 8 de març de 1942). Va ser un jugador d’escacs cubà, campió del món d’escacs entre els anys 1921 i 1927 i, per molta gent, el millor jugador d’escacs de tota la història.

Va aprendre a jugar als escacs als quatre anys, veient com jugava el seu pare amb els seus amics.

Va progressar ràpidament i als 13 anys va guanyar al millor jugador cubà del moment, Juan Corzo. Va estudiar als EUA, on va jugar diversos tornejos, un dels quals va guanyar per davant del llavors Campió del Món Emanuel Lasker.

L’any 1909 va disputar un torneig contra l’americà Marshall, al que va derrotar espectacularment (+8-1=14). Gràcies a aquesta victòria fou admès en el torneig de Sant Sebastià de 1911, que també guanyà.

Va continuar la seva carrera com a diplomàtic a l’ambaixada cubana de Sant Petersburg, ciutat on el 1914 va quedar segon en un torneig que va guanyar l’encara campió mundial Emanuel Lasker.

La Primera Guerra Mundial li va limitar l’activitat escaquista, i només va jugar tornejos als Estats Units. L’any 1919 va desafiar novament a Lasker, al que ja havia desafiat l’any 1911 a un matx pel campionat mundial. Finalment, aquest matx es va celebrar a L’Havana l’any 1921 i, quan el resultat era favorable a Capablanca (+4-0=10), Lasker va abandonar, cedint el títol al jugador cubà.

Va perdre el títol davant d’Alexander Alekhine l’any 1927 i no va tenir oportunitat de recuperar-lo perquè el jugador rus es va negar sempre a jugar la revenja.

Va continuar jugant i guanyant nombrosos tornejos, com el de Nottingham de 1936, i representant Cuba als Jocs Olímpics dels Escacs.

A la darrera etapa de la seva vida donava classes d’escacs per emissores de ràdio nord-americanes.

Va morir als Estats Units el 1942.

Pel que fa a la seva procedència, està clar que va néixer a Cuba l’any 1888. Però si tenim en compte que el seu nom sencer era José Raúl Capablanca i Graupera, ens adonarem que, en realitat, Capablanca era català a efectes biològics i jurídics. I ho expliquem: Capablanca va néixer l’any 1888,  època en la que Cuba era una colònia espanyola i no existia Cuba com a estat. Per altra banda, el seu pare era comandant de l’exèrcit espanyol i la seva ascendència és “clarament” catalana, ja que la seva mare es deia Maria Graupera. Per tant, l’ascendència catalana és, en principi, més materna que no pas paterna, ja que el cognom Capablanca procedeix de Portugal i, en canvi, el de Graupera es situa a Mataró i a la comanca del Maresme. Tot i que el cognom es va estendre molt per gairebé tota Catalunya, s’ha d’aclarir que el cognom prové del de Grau i el de Pera, segons dades estadístiques de l’Heràldica catalana. A més, està documentat que Capablanca va visitar en alguna ocasió als seus familiars catalans, tal i com assenyala un exemplar de la revista cubana “Jaque Mate”. 

Per tant, es pot afirmar sense cap mena de dubte que CAPABLANCA, un dels millors jugadors de la història dels escacs, va ser un cubà d’origen català.

L’organització de turisme encarregada del monument Kyffhäuser, el segon més gran després del Monument al Combat dels Pobles (Völkerschlachtdenkmal) s’ha pres seriosament l’expressió “camp de batalla” escaquístic: a prop del monument s’ha construït un tauler (probablement el més gran del món) sobre un camp de conreu. Precisament, en aquest camp, els visitants de la pàgina web de Kyffhäuser s’estan enfrontant amb la millor jugadora d’escacs d’ Alemanya, Elisabeth Pähtz. Fins ara, es porten realitzades les deu primeres jugades i sobre el tauler d’escacs es mostra una partida Catalana. Aquells que s’animin a participar-hi, podran intentar guanyar a Elisabeth Pähtz per tal d’aconseguir un dels molts premis que s’ofereixen.

A continuació, us mostrem el procés d’elaboració del tauler: