Quin campió del món va fer la següent afirmació?

“Probablement serà el major esdeveniment esportiu de la història, més fins i tot que la lluita Frazier - Ali”.

Va ser el Gran Mestre d’escacs Bobby Fischer, referint-se al seu propi matx contra Boris Spassky de l’any 1972.

Robert James Fischer va ser campió del món des de 1972 fins a 1975, famós per la seva excentricitat, per la invenció del rellotge digital d’escacs (que afegeix dos minuts per jugada) i també pels anomenats ” Escacs aleatoris ” (disposició a l’atzar de les peces al tauler).

Els Escacs àrabs

Tal i com ja hem explicat en d’altres ocasions, l’expansió cap a Occident dels escacs va ser deguda als musulmans. La conquesta de l’Índia no s’inicia fins a la segona meitat del segle VIII, tot i que aleshores els escacs ja havien penetrat a partir de l’any 640.

El primer esment exprés als escacs és un text persa de l’any 600. La influència persa es nota en algunes paraules com escac ¡ rei !, Alfil deriva de la paraula àrab al - fil, elefant, que era el que antigament representava.

L’expressió «fer escac », amenaçar al rei, ve de Sha, rei dels perses i Sha mat significa « el rei ha mort ». A més, hem de tenir en compte que els primers mestres coneguts van viure a Pèrsia. Es deien Abu - Gafiz, segona meitat del segle VIII i Zairab, primera meitat del segle IX. Aquest últim va tenir un esclau anomenat Mainal Jadim que es va fer famós component finals. Tot i que segurament els jugadors més coneguts de l’època van ser al- Suliar, ( 880-946 ) i Aladí al- Tabriz, segona meitat del segle XIV. La seva fama va durar segles.

La composició de finals va ser molt popular en els escacs d’aquesta època. Aquestes composicions es deien mansubas. Els manuscrits més antics consagrats íntegrament als escacs són àrabs. Les mansubas apareixen a Bagdad durant l’edat d’or d’aquesta ciutat. I es canvia el nom del joc de Chaturanga a shatranj, que derivarà en escacs. Cap a l’any 840 al- Adli, considerat el millor jugador del seu temps, escriu el seu « Llibre d’escacs », l’original s’ha perdut.

A l’any 847, Al- Razi escriu « Elegància en els escacs » i un segle més tard al - Suliar ( 946 ) escriu el seu « Llibre d’escacs » en dos volums . L’any 1140 Rabrab presenta el seu « Llibre de problemes d’escacs », en què apareix per primera vegada un estudi sobre els finals de rei i torre contra rei i alfil.

A començaments del segle IX, el califa de Bagdad Harun al - Rashid ( 766-809 ) ofereix a Carlemany ( 768-814 ) uns escacs de marbre, del qual només se’n conserven algunes peces a la biblioteca de París.

Les regles dels escacs àrabs no són exactament les mateixes amb les que es juga avui en dia. La dama i l’alfil només podien avançar dues caselles, l’alfil podia saltar, en lloc de l’enroc existia el « salt del rei » que permetia saltar per sobre d’una casella, els peons només es movien una casella. El resultat és que les partides eren molt lentes i per donar-li dinamisme al joc es van inventar les tabiyas .

Les tabiyas són posicions simètriques amb les que, per acord dels jugadors, començava la partida. A la tomba de Tutankamon (1300 aC) amb nombrosos objectes que acompanyaven la mòmia, es va trobar un tauler quadriculat i amb unes peces amb una significativa semblança als escacs que coneixem, tot i que en menor nombre. Estan exposats al museu del Caire.

Primer els escacs, després la feina

Benito Villegas (1877-1952), un conegut jugador d’escacs argentí, era en el seu moment un empleat de banca. Es comenta que en una ocasió va ser enviat com a missatger pel seu banc a un altre banc per tal d’entregar-hi una documentació molt important.

De camí cap al banc va passar per un cafè on es jugava a escacs i hi va entrar a prendre una cervesa. Allà hi havia un dels seus millors amics i un fort jugador d’escacs, anomenat Quiroga. Els dos amics van decidir jugar un parell de partides ràpides i així va ser com Villegas es va oblidar completament del seu encàrrec. Però la cosa es va complicar perquè van estar jugant durant dos dies, amb les úniques pauses necessàries per anar al lavabo o menjar quelcom. En aquells moments, ambdós bancs ja havien donat l’alarma i mig Buenos Aires buscava a Villegas.

Finalment, un company seu del banc, que també jugava a escacs el va trobar en el cafè.

No cal dir que l’episodi li va suposar a Villegas perdre la feina i la seva carrera bancària.

El passat diumenge 15 de gener un equip de 6 jugadors del club van participar a la Copa Catalana que tradicionalment es celebra a les Cotxeres de Sants. Concretament, els jugadors que van formar el nostre equip van ser: Josep Lluís Agut, Miquel Àngel Flores, Alberto Díaz, Toni Fructuoso, Josep Maria Augusto y Àlex Borràs.

En un principi, l’equip sortia en el lloc 57è per ordre de forces i, finalment, vam ocupar la mol meritòria posició núm. 30, aconseguint 19,5 punts de 36 possibles. Amb aquest resultat final, vam quedar per davant de molts equips, a priori, molt més forts que nosaltres per classificació.

Us posem un link amb els resultats del torneig: http://www.chess-results.com/tnr63675.aspx?lan=2

Per altra banda, podem dir que vam quedar els primers classificats del Maresme, empatats amb el Mataró i amb el Cerdanyola. Només amb un desempat una mica millor o amb 1/2 punt més ens hauríem classificat per a la final absoluta de Catalunya, ja que estàvem entre els 4 millors equips classificats de la categoria Preferent. De fet, vam ocupar el 6è lloc d’aquesta categoria, però empatats amb el 4rt i el 5è. 

S’ha de destacar que el nostre jugador Àlex Borràs va obtenir 8 punts de 9 possibles i, entre ells, va guanyar a un Maestre FIDE a la 1a ronda.  Moltes felicitats Àlex, pels teus exel·lents resultats.

S’ha de dir que es tractava d’un torneig en el que hi van jugar més de 10 GM i tota  l’elit de grans jugadors de Barcelona. Segurament, és el torneig provincial més fort de tota Espanya i bona part d’Europa per la gran quantitat i qualitat de jugadors titulats que hi havia: gairebé totes les figures dels millors equips de Barcelona.

         Companys, moltes felicitats per haver fet tan bon paper!!!

Aquesta és una de les partides més famoses de la història dels escacs… però és falsa, una invenció de la recargolada ment d’Alekhine, al que se li va ocórrer situar cinc dames en el tauler per a provocar l’admiració d’entesos i públic en general.

Una partida elèctrica el desenvolupament de a qual és massa surrealista com perquè ens la puguem creure. Com a mínim, valorem la creativitat d’Alekhine:

Alekhine - Grigoriev

Moscou 1915

1.e4 e6 2.d4 d5 3.Cc3 Cf6 4.Ag5 Ab4 5.e5 h6 6.exf6 hxg5 7.fxg7 Tg8 8.h4 gxh4 9.Dg4 Ae7 10.g3 c5 11.gxh4 cxd4 12.h5 dxc3 13.h6 cxb2 14.Tb1 Da5+ 15.Re2 Dxa2 16.h7 Dxb1 17.hxg8=D+ Rd7 18.Dxf7 Dxc2+ 19.Rf3 Cc6 20.Dfxe6+ Rc7 21.Df4+ Rb6 22.Dee3+ Ac5 23.g8=D b1=D 24.Th6 1–0

Després de la jugada 23. Cinc dames en el tauler.        

Quan Alekhine va crear aquesta partida potser no sabia que unes dècades abans s’havia produït una altra partida, entre jugadores pràcticament desconeguts, en la que es va donar una posició amb 5 dames. Estem segurs que, d’haver-ho sabut, Alekhine hauria creat una partida amb 6 dames.

ESCACS 1986 és un musical escrit per Tim Rice.

ESCACS 1986 es basa en el matx de Fischer - Spassky pel Campionat Mundial de l’any 1972 i , en aquell moment, va suposar l’obra més cara mai posada en escena, amb un pressupost de més de $ 4 milions.

El gran mestre danès, Jørgen Bent Larsen (1935-2010), guanyador de tres interzonals (Amsterdam 1964, Susa 1967 i Biel 1976) i una de les Grans figures Mundials dels escacs, considerat en la dècada dels 60 com un dels millors jugadors no soviètics juntament amb Bobby Fischer i Lajos Portisch, va morir l’any passat a Buenos Aires.

Bent Larsen va ser un jugador d’escacs agressiu, gran lluitador i famós per intentar evitar els camins definits per la teoria. És per això un dels pocs Grans Mestres que solia utilitzar amb certa freqüència obertures poc convencionals, obertures antigues i oblidades per la teoria moderna dels escacs, com l’obertura Bird, amb 1.f4, i l’obertura Larsen o atac Nimzo-Larsen, el primer moviment del qual és 1.b3.

Jørgen Bent Larsen va néixer el 4 de març de l’any 1935 a Thisted, un petit poble de la Regió danesa de Nordjylland. Sens dubte és l’escaquista de més renom que ha donat Dinamarca, aconseguint figurar entre els millors jugadors del món durant més de quinze anys i essent el número tres des de 1969 fins a 1972. Als 19 anys, l’any 1954, es proclamava per primera vegada Campió d’Escacs de Dinamarca, defensant el seu Títol durant els deu anys següents. Tot i haver-se imposat en tres interzonals, havent estat l’únic escaquista que ha aconseguit una gesta semblant, mai va poder arribar a disputar el Títol pel Campionat del Món d’Escacs ja que sempre es va encallar a les semifinals. Així, l’any 1965 perdia davant Mikhail Tal, el 1968 va caure derrotat contra Boris Spassky i el 1971 era totalment aclaparat per Bobby Fischer, que li va infligir un terrible 6 a 0.

Una de les seves participacions més brillants en un torneig d’escacs va ser la seva victòria al Torneig de Palma de Mallorca de 1967, competició en la qual va aconseguir arribar a la primera posició per davant dels Campions de món Mikhail Botvinnik i Vassily Smyslov . Una altra de les seves gestes va ser la defensa del primer tauler, en detriment de Bobby Fischer que va ocupar el segon, a l’anomenat “Matx del Segle”. Aquest famós enfrontament entre la Unió Soviètica i la “Resta del Món” va tenir lloc a Belgrad l’any 1970, i Larsen, jugant contra Boris Spassky i Leonid Stein, va obtenir un magnífic rendiment de 2,5 punts de 4 possibles. Curiosament, Bent Larsen també té l’honor de ser el primer gran mestre que serà derrotat en un torneig per un programa d’escacs, Deep Thought, l’any1988.

Tot i que els darrers anys de la seva vida els va passar a l’Argentina, Bent Larsen va tenir la seva residència a Les Palmes de Gran Canària.

Sempre va ser un escaquista especial que mai va tenir entrenador ni ajudants, cosa que resultava difícil de pensar en l’època en què li va tocar jugar, una època en que tot jugador d’escacs de primera fila comptava amb un nodrit equip de persones per ajudar-lo en els anàlisi post partida i en els ajornaments. A més, la utilització d’obertures en desús i el fet d’emprar gambits del segle XIX i principis del XX, van fer que Larsen fos batejat com el romàntic sense esperança.

També cal destacar que Bent Larsen és l’escriptor d’un dels millors llibres d’escacs de tots els temps “Jo jugo per guanyar”, una obra que ha estat recentment reeditada per l’Editorial Chessy.

A continuació podreu gaudir de la que per molts és considerada la seva millor partida .

Partida d’escacs: Larsen - Petrosian

Torneig: Copa Piatigorsky d’Escacs

Lloc: Santa Mònica

Data: 27 juliol 1966

1. e4 c5 2. Cf3 Cc6 3. d4 cxd4 4. Cxd4 g6 5. Ae3 Ag7 6. c4 Cf6 7. CC3 CG4 8. Dxg4 Cxd4 9. DD1 CE6 10. DD2 d6 11. Ae2 Ad7 12. 0-0 0-0 13. Tad1!? Ac6 14. CD5 TE8?!

Aquí Petrosian descura perillosament l’enroc del seu rei, una cosa bastant estranya en un jugador tan sòlid com el rus. Sembla millor 14 … Cc5.

15. f4 Cc7 16. f5 Ca6

El cavall va camí de d7.

17. Ag4?!

Sembla Millor 17. b4! Cb8 18. b5 amb avantatge.

17 … Cc5 18. fxg6 hxg6

Una mica millor hagués estat 18 … fxg6.

19. Df2 Tf8

Les blanques prenen la decisió correcta i sacrifiquen la dama. Però és el moment en què sorgeix l’agressiu Bent Larsen sorprenent amb una magnífica jugada.

20. i5!! Axe5 21. Dh4 Axd5 22. Txd5 CE6?

Aquí Petrosian comet un important error. Millors eren 22 … CD7 o fins i tot 22 … i6 23. Dxd8 Tfxd8 24. Txe5 dxe5 25 Axc5 amb avantatge de les blanques.

23. Tf3! Af6? L’error definitiu. S’imposava 23 … f5 24. TH3 Cg7! Amb avantatge per a les blanques.

24. Dh6 Ag7 25. Dxg6 CF4 26. Txf4 fxg6 27. Ae6 + TF7 28. Txf7 Rh8 29. TG5! b5 30. TG3

I Petrosian va abandonar.

Sens dubte aquesta partida fa honor al Títol del llibre de Larsen “Totes les peces han d’acacar”.

L’any 1902, els passatgers del vaixell americà “Filadèlfia”, de la línia Cunard Campània, van jugar el primer matx d’escacs retransmès per ràdio. I ho van fer  a  70 milles de la costa. Es va fer la transmissió de les seves jugades a través dels operadors mòbils que hi havia a bord del vaixell.

Però la partida no es va poder acabar perquè es van trobar que les ràdios eren necessàries per a l’ús de navegació. Tot i això, aquest va ser el primer enfrontament d’escacs retransmès per ràdio.

Tipus de partides d’escacs

D’acord amb la durada de cada partida, aquesta pot ser:

Partida blitz o llampec:

Aquella en la qual cada jugador disposa d’un màxim de 15 minuts per a realitzar tota la partida, o bé, totes aquelles partides amb increment de temps per jugada en què, de la suma de l’increment multiplicat per 60 i el temps inicial de reflexió no s’obtingui una quantitat major de 15 minuts.

Partida ràpida:

Aquella en la qual el temps per a cada jugador està entre 15 i 60 minuts, o si es juga amb increment, aquella el temps de reflexió inicial, més la suma de l’increment multiplicat per seixanta, quedin compreses en aquest interval. Normalment aquest ritme de joc s’utilitza en desempats de tornejos jugats amb ritme normal, i el seu temps es fixa en 25 minuts.

Partida normal (ritme clàssic):

Aquella en la qual el temps de reflexió per jugador és major a 60 minuts. Aquest és el ritme de joc més usat a nivell magistral. En tornejos amb gran quantitat de participants, sol existir un control de 90 minuts per jugador més 15 segons d’increment per jugada, mentre que en tornejos d’elit s’assignen controls de temps per cert nombre de jugades, més un temps per al final de la partida.

Les partides sense rellotge no tenen un nom específic.

Escacs, matemàtiques i música

Cap altra activitat, a excepció de les matemàtiques i la música, exerceix una fascinació tan gran en l’esperit humà ni té la mateixa capacitat de produir nens prodigis com ho fan els escacs.

En el llibre “Mort de reis”, George Steiner enuncia analogies entre les tres disciplines (escacs, matemàtiques i música) alhora que es confessa víctima de l’addicció: ” L’acte de moure trenta-dues peces en un espai de seixanta-quatre caselles és un fi en si mateix, un món molt complet al costat del qual la vida biològica, política o social fa l’efecte de ser desordenada, avorrida i contingent. Fins al més maldestre dels aficionats sent aquesta fascinació diabòlica. Hi ha moments màgics en què criatures completament normals dedicades a altres coses, homes com Lenin o com jo mateix, senten la temptació de renunciar a tot -al seu matrimoni, a la seva hipoteca, a la seva carrera o la Revolució Russa- per passar dies i nits movent petits objectes tallats sobre un tauler quadrat. En presència d’un joc, inclús amb el més barat dels jocs de butxaca, els nostres dits s’encongeixen i sentim fred a la columna vertebral. I no per tal de guanyar diners, ni d’obtenir coneixements o anomenada, sinó moguts per un encant autista, tan pur com els cànons invertits de Bach o la fórmula dels políedres d’Euler “.

L’encanteri no respecta fronteres. Els escacs van encisar tan a Lenin com a Trotski, Ivan el Terrible, Napoleó, el Che Guevara, Robespierre, Goebbels, Ho Chi Min, Fidel Castro, Roosevelt, Hussein de Jordània o Spiro Agnew. I van captivar tan a artistes com Doré, Rembrandt, Dalí, Braque, Max Ernst, Paul Klee, Chagall, o Magritte, que van deixar mostres de la seva passió en tots els museus del món.