Bobby Fischer, el més gran

“Hi ha dues classes de jugadors d’escacs: els durs i els bons nois. Jo sóc un jugador dur “. Robert James Fischer.

El 17 de gener de 2008, a Reykjavík, Islàndia, va morir el Gran Mestre i ex Campió del Món Robert James (Bobby) Fischer. La notícia va causar un fort impacte entre la família escaquista mundial i també entre els mitjans de comunicació (el 2006 va morir un altre gran, David Bronstein, i gairebé ningú se’n va recordar). I és que Fischer va ser el primer escaquista popular fins i tot pels que no coneixien ni els moviments de les peces i va contribuir decisivament a la popularització dels escacs.

Però comencem pel principi. Va néixer a Chicago, Illinois (Estats Units) el 9 de març de 1943 en el si d’una família d’emigrants alemanys d’origen jueu. Mai es va saber amb certesa qui va ser el seu pare i es va criar amb la seva mare i la seva germana gran. Aquesta darrera, quan el petit Bobby tenia sis anys, li va regalar uns jocs reunits (escacs, dames, parxís, oca…) perquè no s’avorrís quan estigués sol a casa. El petit Bobby va aprendre a jugar sol, llegint les instruccions de la caixa i aviat la seva germana el va apuntar al Club d’Escacs de Brooklyn (la seva família s’havia traslladat a viure a Nova York aquell mateix any).

Encara que el petit Fischer va millorar notablement, el cert és que no va ser un nen prodigi. No obstant això, en arribar a l’adolescència, el seu joc va millorar fins a un nivells no coneguts per a un noi de la seva edat. Amb només 13 anys, va vèncer el Gran Mestre Robert Byrne i amb 14 es va presentar i sorprenentment va guanyar el Campionat Absolut dels Estats Units.

En aquells temps, Bobby havia deixat els estudis sense graduar-se a l’institut, els seus professors el recorden com un jove problemàtic i difícil. Ell sempre va dir que s’avorria a les classes on aprofitava el temps jugant partides mentals amb si mateix. Posteriorment, els tests d’intel·ligència van revelar que tenia un coeficient Intel·lectual (CI) de 184, superior al d’Einstein.

Amb 15 anys va obtenir el títol de Gran Mestre (va ser el jugador més jove fins aleshores en aconseguir-ho), però encara li quedava un llarg camí fins al títol mundial. En aquella època, els escacs estaven dominats per l’escola soviètica, que tenia un grup de grans jugadors molt ben preparats, encara que Bobby va seguir millorant i assolint cada vegada millors resultats.

Aviat es va convertir en una figura mediàtica a nivell mundial, un adolescent capaç de derrotar als millors escaquistes del món. A més, existia l’al·licient de veure un jove americà derrotant als russos en el seu joc, amb la Guerra Freda entre les dues potències com a teló de fons. El seu estil de joc, extraordinàriament combatiu i d’atac, era capaç de destrossar fins a la millor de les defenses. Mai donava una partida per perduda ni taules si tenia la més mínima possibilitat de victòria, tot i que amb l’empat li valgués.

Per si tots aquests ingredients no fossin suficients, Fischer despertava una atracció gairebé hipnòtica a la gent del seu voltant. Era jove, atractiu, amb una seguretat en si mateix extraordinària (o arrogància, segons com ho vulguem veure) i sempre estava ficat en algun problema ja que no tenia cap por a protestar si alguna cosa no li semblava bé.

En una ocasió, en una anècdota que recorda molt a la d’Steinitz, el GM Mihail Tal li va preguntar qui creia que era el millor jugador del món. Fischer el va mirar durament, i Tal va haver de replantejar la pregunta: “Perdó, qui creus que és el millor jugador del món, a part de tu?”. Al que Fischer va respondre, amb un somriure: “Home, tu no jugues malament”.

Finalment, l‘any 1972, es va guanyar el dret de disputar el títol mundial al vigent campió, el GM soviètic Boris Spassky, en un matx en què guanyaria el que arribés primer a set victòries. Es celebraria en un terreny neutral, a Reykjavík, Islàndia. El matx del segle va estar a punt de no celebrar-se, a causa de les elevades exigències de Fischer però, finalment, la donació d’un magnat anglès i la intervenció del govern americà, ho van fer possible. Davant d’un auditori de tres mil persones i televisions i ràdios de tot el món es disputaria el matx pel títol mundial.

Fischer no es va presentar a la primera partida, a causa de la presència de les càmeres de televisió i, a la segona, va perdre per un error infantil. I quan tot semblava a l’abast de la mà d’ Spassky, a la tercera partida, Fischer va ressorgir i va derrotar al seu duríssim rival. Finalment, va aconseguir el títol de Campió del Món per set victòries, tres derrotes i onze empats.

En aquell temps, Fischer ja estava mostrant evidències de desequilibri mental: afirmava que existia una conspiració per assassinar-lo, que les cadires d’Spassky emetien un brunzit ultrasònic que el desconcentrava … Quan l’any 1975 va haver d’enfrontar-se amb el nou aspirant al títol, un jove rus de nervis d’acer anomenat Anatoly Karpov, les seves exigències van ser tan elevades que la Federació Internacional el va desposseir del títol per incompareixença.

Després d’això, va desaparèixer sense deixar cap senyal de vida durant 17 anys, fins que l’any 1992 va reeditar el seu matx contra Spassky a Iugoslàvia, que es trobava en guerra civil, violant així les lleis internacionals. Estats Units va sol.licitar la seva extradició per jutjar-lo i Fischer va iniciar un pelegrinatge que el portaria fins a Islàndia, país que li va concedir la ciutadania en agraïment per celebrar-hi el matx pel títol el 1972.

A la seva mort (per cert, amb 64 anys, els mateixos que les caselles que té un tauler), tots els grans escaquistes del món van expressar el seu condol i, el que no és habitual, el van reconèixer com el millor de la Història. La seva escassa obra literària és, per contra, una joia. Recomanem la seva obra “Les meves seixanta millors partides”.