Andre Danican Philidor (1726 - 1795)

Philidor va ser el millor jugador del món de la seva època, però si busquem el seu nom en qualsevol enciclopèdia, no el trobarem pas pels seus mèrits en el tauler. Philidor va ser famós, sobretot, per les seves composicions de música clàssica, camp en el qual va assolir una fama mundial. Destacar en dues disciplines tan complicades, com els escacs i la música, demostra que Philidor tenia una ment realment privilegiada.

George Alcock MacDonnell (1830 - 1899)

L’ocupació real de Mac Donnell era la de sacerdot. La dedicació als seus feligresos estava per sobre de la seva dedicació als escacs; per això són molt minses les seves aparicions en tornejos. També d’altres jugadors es van veure limitats per les seves responsabilitats laborals: Anderssen, per exemple. era professor de matemàtiques o Tarrasch que va ser doctor a Nuremberg.

George Mackenzie (1837 - 1891)

Mackenzie va alternar la seva participació en tornejos d’escacs amb una altra carrera totalment diferent: la militar. Als 19 anys va combatre en les files de l’exèrcit britànic a Irlanda i L’Índia. Anys més tard es va allistar a l’exèrcit de La Unión, durant la guerra civil americana, arribant a ascendir al rang de capità. Finalment, va desertar i va ser condemnat a 2 anys de presó per haver-ho fet. Al sortir de la presó es va dedicar exclusivament als escacs i va tenir una brillant carrera en el tauler.

Johannes Zukertort (1842 - 1888)

Sens dubte l’estrella d’aquest article. Zukertort, a més de jugador d’escacs, va ser metge (va estudiar química, psicologia i medicina), soldat, violinista, jugador d’esgrima, director d’un diari polític i, a més, parlava un total de 11 idiomes (alemany, anglès, francès, italià, rus, espanyol, grec, hebreu, turc, àrab i sànscrit). Va ser un personatge polifacètic i un gran jugador d’escacs.

Jackson W. Showalter (1860 - 1935)

Showalter no va dedicar totes les seves forces als escacs sinó que també va practicar un altre esport molt popular en Estats Units. I és que Jackson Whipss va ser jugador de beisbol professional i va assolir una gran fama a Kentucky. El seu nom es va fer cèlebre al ser un dels inventors del tir en corba, introduint els llançaments amb efecte en un esport que estava en ple desenvolupament.

Max Harmonist (1864 - 1907)

Harmonist pot ser que sigui el cas més estrany d’aquesta llista, ja que va ser ballarí de ballet professional. El ball era la dedicació principal de la seva vida i només es va dedicar als escacs de forma amateur, amb breus aparicions en els tornejos europeus. Harmonist va treballar per a la companyia Royal Ballet. En els escacs també va demostrar un gran talent.

George Alan Thomas (1881 - 1972)

Compaginar els escacs amb d’altres esports pot ser beneficiós per a un jugador d’escacs. Així pensava Thomas que, a més de participar en multitud de tornejos d’escacs, també va jugar tornejos de badminton i tennis; fins i tot, va arribar a jugar el torneig de Wimbledon. El tennis d’aquella època era practicat per cavallers, esport només accessible per la classe alta de la societat, cercles que eren freqüentats per Sir George Alan Thomas.

Milan Vidmar (1885 - 1962)

Vidmar va saber treure partit a la seva ment privilegiada i es va convertir en un dels més forts jugadors d’escacs de principis del segle XX, així com un eminent investigador. Va ser professor de ciències, va publicar diverses obres sobre electrotècnia i va ser president de l’Acadèmia de Ciències de Iugoslàvia. Un altre jugador que es va dedicar a investigar la mecànica va ser Mikhail Botvinnik, que va confessar haver llegit totes les obres de Vidmar.

Mir Sultan Kahn (1905 - 1966)

Sens dubte la història més trista de totes. Sultan Kahn era esclau i serf d’un lord anglès i, tot i ser analfabet, jugava de forma excepcional al xaturanga (joc del que va derivar els escacs). El seu amo li va ensenyar les normes dels escacs occidentals i al comprovar el seu talent va decidir viatjar a Europa amb el seu serf. Sultan Kahn va obtenir diversos èxits, com 3 campionats d’Anglaterra o un gran triomf davant Capablanca. Va haver d’abandonar la pràctica dels escacs quan el seu amo va decidir tornar a L’Índia.

Rashid Nezhmetdinov (1912 - 1974)

Nezhmetdinov va sobressortir pel seu talent tàctic en els escacs, però encara obtenia millors resultats en un altre joc de tauler: les dames. Rashid va aconseguir ser campió de la URSS de dames i va ser el primer jugador a rebre el títol de mestre en ambdues disciplines. Finalment, es va decantar pel germà gran, és a dir, els escacs (alguna cosa que agraïm tots els amants dels escacs d’atac). A més, també va ser el primer autor a escriure un llibre d’escacs en llengua tàrtara.

Mark Taimanov (1926)

Taimanov és de l’opinió que no només d’escacs viu l’home. Mark és un amant de la música, un fet força estès a l’antiga URSS. Però la seva relació amb la música no es limita a una simple afició. Taimanov és un reputat pianista. Però va tenir altra ocupació curiosa: amb només 11 anys va interpretar un paper a la pel·lícula ‘Beethoven’.

Henrique Mecking (1952)

Mecking era un dels 5 millors jugadors del món a la dècada dels 70, tota una promesa que en un futur lluitaria per ser campió del món. Però els seus somnis es van veure truncats per una estranya malaltia que el va deixar molt a prop de la mort: la miastènia. Mecking va buscar la seva salvació en la fe i es va fer sacerdot catòlic. La seva malaltia va empitjorar cap a finals dels 70, però deu anys després es va recuperar per complet i va tornar al món dels tornejos d’escacs. Això si, sense arribar a arribar al seu nivell anterior.

Simen Agdestein (1967)

Simen Agdestein era de la mateixa opinió que George Thomas i va compaginar les seves dues grans passions: els escacs i el futbol. Com escaquista va ser un jove prometedor i un GM que va obtenir i obté bons resultats. En el futbol també va arribar molt amunt, va jugar a la primera divisió noruega i va arribar a disputar nou partits amb la selecció absoluta de Noruega. Jugava a la posició de davanter i la seva carrera va durar fins als 25 anys, quan es va adonar que era impossible dedicar-se a dos esports que absorbeixen tant temps.