Wilhelm Steinitz “el creador” dels Escacs actuals

“Podria jugar amb Déu i donar-li un peó d’avantatge” W. Steinitz (primer campió del Món oficial)

A l’hora de fer una cronologia de la Història dels Escacs, probablement s’haurien de separar els anys a. S. i d. S., és a dir, “abans de Steinitz” i “després de Steinitz”. I és que aquest jugador baixet, malhumorat, amb un ego personal tan elevat com ho era el seu nivell de joc va ser ni més ni menys que el creador dels Escacs actuals.

Va néixer a Praga (Àustria), l’any 1836 en el si d’una família jueva i aviat va destacar en els estudis. La seva família volia que fos enginyer, de fet, va començar la carrera, però ho va deixar tot per dedicar-se als escacs.

Els seus inicis van ser més aviat normals, era un bon jugador, que practicava l’estil de joc de la resta, l’anomenat estil romàntic, caracteritzat per obertures obertes, atacs fulminants sobre el rei, sacrificis espectaculars i combinacions gairebé impossibles. Però Steinitz va canviar tot això per sempre quan va començar a estudiar els escacs no com un art, sinó com una ciència.

Steinitz va ser el creador de l’Escola posicional, caracteritzada per obertures tancades (aquelles que no comencen amb 1. E4), i on l’estudi del mig joc és fonamental. Entre d’altres coses, va deixar molt clar que no es podia iniciar un atac sense tenir avantatge en la posició, que les estructures dels peons eren el que determinaven el pla a seguir, que un atac o un sacrifici sense tenir avantatge era la forma més ràpida de perdre una partida, que era molt més important la col·locació de les peces i la iniciativa que no pas l’avantatge material … i així un llarg etcètera. Bàsicament, defensava el contrari que els seus adversaris (i que la resta del món).

En aquella època, Steinitz va ser durament criticat pels seus contemporanis i el seu llegat no va ser comprès i posat en pràctica fins que no va arribar la següent generació d’escaquistes.

Pel que fa al seu joc, els conceptes que predicava eren desconeguts i menyspreats per la majoria dels seus rivals, cosa que era un gran avantatge per a ell. Bàsicament, es tancava darrere en una trinxera de peons, recolzats per l’artilleria de les seves peces i el seu exèrcit esperava a la defensiva l’atac contrari. Quan aquest fracasaba, Steinitz passava a l’atac, però no d’una manera contundent i brutal, sinó a poc a poc, sense riscos, acumulant petits avantatges fins que la posició del seu contrari s’ensorrava.

Es va declarar a sí mateix Campió del Món l’any 1866, després de guanyar al genial Anderssen i va defensar amb èxit el títol contra quatre grans jugadors: Zukertort (1886), Chigorin (1889 i 1892) i Gunsberg (1891) i, finalment, va caure davant Emmanuel Lasker (1894).

Tai com hem dit, va ser un jugador “problemàtic” però també un molt bon jugador que es va avaçar als seus temps i qu, per aquest motiu, va rebre moltes crítiques. Ell es va enfrontar amb el món dels escacs de la seva època i el van tractar malament per això, però és que, a més, el seu origen jueu també li va comportar el menyspreu d’alguns dels seus rivals (al principi, hi havia jugadors que es negaven a donar-li la mà o a admetre’l com a jugador en un torneig). Cal entendre que no estigués massa content.

Finalment, Steinitz va morir l’any 1900, després d’haver estat ingressat en un manicomi (patia greus desordres mentals). Tot i discutir, insultar i menysprear a bona part dels escaquistes, pràcticament tots els seus rivals van escriure epitafis emocionats sobre la seva figura, reconeixent que, disputes personals a part, Steinitz havia estat “el millor jugador de la seva època i que la seva aportació teòrica havia canviat el món del escacs per sempre”.