ABNEGACIÓ, DESCASELLAMENT (o bloqueig dinàmic) I ANTI POSICIONALISME. (Per JOAN SÀNCHEZ)

JOAN SÀNCHEZ

Prefaci:

En els temps moderns, els escacs estan tan avançats que ja no n´hi ha prou amb dominar tots els aspectes posicionals del joc, ni tant sols la mestria per guanyar les partides. L’estudi i la formació gairebé no ofereixen més tranquilitat i esplai a l´escaquista per no haver de patir tant durant la lluita i tenir menys alts i baixos, però és necessari practicar l´esport sovint sobre el tauler en viu i, a ser possible, en tornejos, ja que la teoria no ens ensenya a fer front als problemes inherents en una posició determinada, en una modalitat determinada i en condicions psicològiques diverses.

Ja en el seu temps, el campió Capablanca creia que els escacs havien arribat a un punt mort en els avenços teòrics, i que era necessari crear noves modalitats, com per exemple, canviar la posició inicial de les peces. En realitat, els escacs encara han donat més de sí del que creia en Capablanca, si bé més tard Robert Fischer va crear la modalitat del Random Fischer amb posicions aleatòries de sortida. En canvi, s´ha d´admetre que Capablanca tenia certa raó al valorar la situació dels escacs al seu temps, ja que si bé no era veritat que els escacs havien arribat a un punt mort, sí ho era que el joc s´havia tornat extremadament eclèctic o tancat. Qualsevol intent de reviure les romàntiques partides de Labourdonnais, Mc Donnell o Andersen era ja immediatament afogat pels profunds coneixements posicionals. D´això en va tenir la culpa el gran Paul Morphy, que si bé és conegut per les seves alegres combinacions d´atac, en realitat els seus avenços van ser més aviat conservadors o eclèctics, ja que només es permetia entregar material un cop havia obtingut avantatges en el desenvolupament o bé per accentuar-les encara més, en tant que els romàntics jugaven partides obertes d´atac independentment dels requeriments posicionals.

Més tard, jugadors teòrics com Steinitz, Tarrasch i Rubinstein, assentaren encara més el joc posicional i les obertures tancades guanyaren terreny fins arribar al seu punt àlgid amb Nimzowitsch, i més tard Botvinnik i Petrosian, que convertien a un jugador romàntic en un simple “faroler”. Tal com ho corrobora John Watson en el seu llibre “Los Secretos de la Estrategia Moderna”, en els últims cent anys no hi ha hagut substancials millores en la teoria de Nimzowitsch al llibre “Mi Sistema”, cosa molt greu si es té en compte que aquests cent anys han vingut acompanyats d´una increïble revolució de l’era informàtica.

Gràcies als esforços de campions atípics com Mikhail Tal, el joc ciència va ressorgir de l´eclecticisme amb noves idees i inspiració cap a mitjans del segle passat; no tant, però en les obertures, sinó més aviat en el mig joc i en els finals. Tot semblava que el joc ja tornava als temps del romanticisme tot i que recolzat amb bases teòriques més sòlides i el “faroler” tornava a ser un romàntic savi. En Kasparov ha estat en els últims anys un bon successor del desaparegut Tal, tot i que també es va haver de tornar més eclèctic desprès de tenir la titànica lluita amb Karpov i sobretot per poder fer front a reptes com Deep Blue.

Amb aquesta modesta recopilació de partides meves i de famosos, no pretenc instruir o ensenyar com s´hauria de jugar als escacs, matèria en la qual segurament hi hagi gent més acreditada que jo, sinó que només m´agradaria ressucitar les idees que ens van deixar els fabulosos jugadors romàntics des d’un punt de vista modern dels escacs. No és d´estranyar si el lector hi troba algun paral.lelisme entre les meves idees i les del romàntic Rudolf Spielmann (1883-1942 Viena), ja que m´ha inspirat força el seu petit gran llibre “El Arte del Sacrificio”.