Origen del nom de Defensa Francesa

La primera referència als moviments inicials de la defensa francesa va ser feta en el llibre d’escacs de Luis Ramírez de Lucena “Repeticions d’amors i art d’escacs”, publicat a la fi del segle XV a Salamanca.

En aquest llibre, Lucena es limita a esmentar que després de 1. i4, i6, la millor resposta per al blanc és 2. d4. Resposta que, tot i haver passat ja cinc-cents anys, segueix sent considerada com la millor continuació per la majoria dels escaquistes.

La denominació de defensa francesa data del segle XIX, quan l’any 1836 es va celebrar una trobada postal entre el Club d’Escacs de París i el Club Westminster d’Escacs de Londres, adoptant els parisencs aquesta defensa amb la qual finalment van aconseguir anotar-se el triomf. Pierre C. F. de Saint Amant (1800-1872), un dels més forts jugadors d’escacs de l’època i famós per les seves trobades amb l’anglès Stauton de l’any 1843, assessorava als parisencs, mentre que, George Walker (1803-1879), notable escaquista i autor de nombrosos llibres d’escacs, feia el mateix amb els londinencs.

Doncs bé, els jugadors del Club d’Escacs de Paris van triar la defensa francesa per a evitar el joc obert característic dels escacs romàntics d’aquella època. Així van evitar, per exemple, les terribles complicacions del gambit de rei. Com a curiositat, fem esment a que el famós escaquista francès Deschapelles (1780-1847) no va voler participar en la trobada a causa de l’elecció de la francesa com arma defensiva, ja que li semblava una obertura d’escacs avorrida.

I ja per acabar, només dir que la defensa francesa sempre ha tingut adeptes entre els millors jugadors d’escacs del món, incloent-hi entre ells als campions mundials Capablanca, Alekhine i Botvinnik.