Es diu que un jugador d’escacs té categoria FIDE quan aconsegueix un percentatge de puntuació en els seus enfrontaments amb contrincants que prèviament ja han obtingut aquesta categoria. Per a determinar quan un jugador està inclòs en la llista FIDE, es recorre a les normes establertes per aquesta federació. S’han de comptabilitzar 9 partides disputades amb jugadors que ja ho hagin aconseguit, establir la mitjana d’aquests i aconseguir un percentatge de punts tal que arribi als 1401. Es pot aconseguir aquesta fita en un sol torneig o bé en diversos, sempre amb blocs iguals o superiors a tres enfrontaments, i sumant com a mínim un punt, tenint en compte que aquests blocs caduquen. La llista FIDE inclou jugadors que el seu rànquing sigui superior als 1401 punts. A més de Elo FIDE, existeixen altres categories inferiors basades en el mateix sistema. Així, podem distingir un Elo nacional, Elo autonòmic o Elo provincial.

Com es mesura, l’Elo?

 El sistema de classificació elo està basat en una taula, una constant i una fórmula:

La taula dóna una puntuació al resultat esperat al final d’una partida basant-se en la diferència d’elo entre ambdós jugadors. Si a un jugador li correspondria una quantitat, a l’altre li correspondrà el que falti d’aquesta quantitat per a arribar a un. Gràficament, si a un d’ells li correspon el que hi ha per sota, a l’altre li correspon el que hi ha per damunt: Aquesta puntuació correspon aproximadament amb el % de probabilitats que hi ha que un jugador guanyi a l’altre. És per això que aquesta puntuació pot arribar a un màxim de 1 (100%) i un mínim de 0 (0%).

La constant és un factor que s’utilitza en la fórmula del càlcul. Varia de la següent manera: Per a jugadors amb elo menor o igual a 2000: pren el valor 30. Per a jugadors amb elo entre 2000 i 2400 varia segons la fórmula: C = 130 - (elo/20). Per a jugadors amb elo major o igual a 2400: pren el valor 10.

La fórmula: Nou elo = Vell elo + C x (Puntuació - Puntuació esperada). La puntuació és 1, 1/2 o 0 segons el jugador hagi guanyat, hagi fet taules o bé hagi perdut la partida. La puntuació esperada és la que s’obté de la taula.

Per tant,  si un jugador tingués, suposadament, el 100% de probabilitats de guanyar però perdés, segons la fórmula: Puntuació - Puntuació esperada = 0 - 1 = -1 que al mutiplicar a C donaria: C x (-1) = -C el que donaria com resultat que: Nou elo = Vell elo – C. De manera anàloga per al cas del seu rival: Nou elo = Vell elo + C x (1 - 0) = Vell elo + C. Així, es podria pujar o baixar l’elo com a màxim en una quantitat igual a C.  De l’anterior deducció i dels valors de C, podem adonar-nos que els jugadors amb menor elo (menor o igual a 2000) poden variar-lo més ràpidament (fins a un valor de 30 en una sola partida), mentre que als jugadors amb un elo alt (major de 2400) els costa més variar-lo.

 Des de quan s’aplica?

El 1970, la FIDE va acordar adoptar el sistema de puntuació Elo. Des de llavors fins a mitjans dels anys 1980, el propi Elo feia els càlculs de les puntuacions. En aquell moment, la tasca de càlcul era relativament fàcil, ja que menys de 2000 jugadors tenien puntuació FIDE. Però, després, la FIDE va designar a altres persones per a la tasca de gestionar i calcular les puntuacions, excloent a Elo.

Inconvenients del sistema

Però al marge de les virtuts del sistema Elo, hi ha diversos inconvenients ben documentats.

a)     El primer punt feble del sistema Elo, i potser el més evident, és que no es dóna cap avantatge a les blanques. Elo al·legava que aquesta diferència es compensava, ja que la major part dels jugadors disputaven la meitat de les seves partides amb blanques i l’altra meitat amb negres. Però això no sempre és així!!!.

b)     Una altra debilitat discutible del sistema Elo és el concepte d’inflació de la puntuació. Per exemple, Bobby Fischer, considerat per molts com el millor jugador de tots els temps, va tenir una puntuació màxima de 2780, fet que el col·locaria en l’actualitat en el quart lloc del món. Uns altres al·leguen, no obstant això, que això indica exactament el que implica: és a dir, que a causa del major coneixement del joc, incloent l’ús d’ordinadors en la preparació, els jugadors més forts d’avui dia són millors que els de fa deu, vint o cinquanta anys.

c)      Aquest anterior aspecte està relacionat amb una tercera debilitat del sistema Elo: les puntuacions estan fetes en relació amb la seva competició, el que deixa oberta la possibilitat de puntuacions anormalment altes (o baixes) dins d’un grup controlat de jugadors. El coneixement d’això va permetre a Claude Bloodgood, que era només un jugador amb nivell de mestre, arribar a una puntuació de 2702 (que era la segona més alta de la USCF en aquell moment) a força d’organitzar i participar en centenars de tornejos que comptaven amb rivals majoritàriament molt febles. De manera similar, la federació de Myanmar (Cambotja) va passar de tenir quatre jugadors (gener de 1997) a sis (gener 2000) entre els cent millors jugadors del món amb l’organització de tornejos tancats. Encara que aquest comportament pugui semblar infantil, s’ha de tenir en compte que hi ha molts diners en joc, ja que els tornejos més importants del món paguen unes quantitats desorbitades perquè hi participin els jugadors amb les puntuacions més altes.

Fins ara, ni la USCF ni la FIDE han abordat cap de les debilitats esmentades del sistema Elo, excepte l’estudi concret dels casos individuals.

Tot i aquests punts febles, s’han realitzat molt pocs canvis en el sistema Elo durant els últims 47 anys. La FIDE encara utilitza la distribució normal que Elo va posar en pràctica al principi. Malgrat tot, els principis generals del sistema Elo han resistit la prova del temps, el que és encara més impressionant quan es té en compte que el Dr. Elo no disposava de la potència de processament dels ordinadors actuals.

Així, doncs, la propera vegada que un jugador d’escacs et pregunti a què corresponen les sigles ELO, encara que no li sàpigues explicar exactament com es calcula (crec que ben poca gent ho sap), com a mínim, fes-li saber que en realitat es tracta del cognom d’algú.