El 1996 l’ordinador Deep Blue i el campió mundial Garry Kasparov es van enfrontar en un torneig de sis partides.

Qui pot més?

En Deep Blue era capaç de calcular 100 milons de posicions per segon i en Kasparov 3. El resultat va ser de 4 a 2 a favor d’en Garry (DB, K, t, t, K, K). Un any més tard, una versió millorada d’en Deep Blue, ara capaç de calcular uns 200 milions de posicions per segon, va demanar la revenja. El resultat va ser de 3.5 a 2.5 a favor d’en Deep Blue (K, DB, t, t, t, DB). Entre els assessors d’en Deep Blue hi ha el mestre català Miquel Illescas.

La possibilitat de que un ordinador pogués intervenir de forma il.legal en una partida entre humans es va fer patent a l’Open de Filadelfia de 1992. Un desconegut inscrit sota el cognom Von Neumman (que no per casualitat coincideix amb el d’un famós cientific), sorprenia per la seva tremenda irregularitat: un dia feia jugades magnifiques, dignes d’estrelles del tauler, i guanyava a algun dels favorits; al següent, feia pífies espantoses. En realitat, aquest jugador pràcticament no sabia moure les peces; la qualitat del seu joc depenia de que funcionés bé la conexió, a través d’un micro-auricular, amb un ordinador instal.lat en una altra habitació. Aleshores es va començar a parlar d’instal.lar detectors de metalls als tornejos; però hi ha micro-auriculars indetectables. La possibilitat de frau segueix oberta, sobretot en tornejos de poca magnitud.