BREU RESSENYA HISTÃ’RICA SOBRE L’ORIGEN I EVOLUCIÓ DELS ESCACS

Molt se n’ha parlat sobre aquest tema però, realment, l’únic que pot afirmar-se amb seguretat és que els escacs són tan antics com la civilització, ja que en excavacions efectuades a Messopotàmia (regió ubicada entre els rius Tigris i Eúfrates) s’han trobat objectes que demostraven que els escacs (o un joc similar) existia almenys 4000 anys abans de Crist.

Duncan Forbes, al seu llibre “Història dels Escacs” (Londres 1860) assenyala que els escacs tenen el seu origen a l’Índia, més concretament a la Vall de l’Indo, i data del segle VI D.C. i a SUSA BEN DAHIR l’HINDI com el seu inventor d’acord amb el següent relat:
Estava malalt cert rei de l’Índia i l’obsessió de la seva malaltia s’havia apoderat d’ell. Li van prescriure que tractés d’oblidar aquesta idea per mitjà d’una distracció agradable. Va ser amb aquest motiu que SUSA BEN DAHIR va elaborar o va inventar els escacs.

L’hi va presentar al rei i aquest es va posar molt content i va oblidar les seves penes; després d’elogiar-li la invenció li va dir que demanés el que volgués com a recompensa. SUSA va demanar que se li donés una moneda d’or per la primera casella del tauler i que s’anés després doblant el nombre per cada una de les caselles restants en progressió geomètrica.
Això, al rei que, pel que sembla no era gaire expert en matemàtiques, li va semblar bé i va ordenar que se li donés el sol·licitat.
Però a l’hora de fer els comptes van veure que era impossible de complir, ja que no li assoliria ni amb tots els tresors d’aquesta terra, ja que dóna una quantitat de 18.446.744.073.709.551.615.

Originalment va ser conegut com Chaturanga, que significa entre quatre, ja que amb això s’al·ludia a les quatre armes de l’exèrcit indi: cavalls, carros, elefants i infanteria (en passar a occident es van transformar en torres, cavalls, alfils o bisbes i peons). Es va difondre ràpidament per les rutes comercials, va arribar a Pèrsia, i des d’allà a l’Imperi bizantí, estenent-se posteriorment per tot Àsia. El món àrab, va adoptar els escacs amb un entusiasme molt gran: van estudiar i van analitzar en profunditat els mecanismes del joc, van escriure nombrosos tractats sobre escacs i van desenvolupar el sistema de notació algebraica.

El joc va arribar a Europa entre els anys 700 i 900, a través de la conquesta d’Espanya per l’Islam, encara que també el practicaven els víkings i els Creuats que tornaven de Terra Santa. En les excavacions d’una sepultura víking trobada a la costa sud de Bretanya es va trobar un joc d’escacs, i a la regió francesa dels Visigots es van descobrir unes peces del segle X, d’origen escandinau, que responien al model àrab tradicional. Durant l’edat mitjana, Espanya i Itàlia eren els països on més es practicava.

El van introduir amb el nom de “Shatrany” que va donar origen després a l’espanyol “acedrex” i posteriorment Escacs. Els perses van transformar el terme hindú “rajah“, que significa rei en “shah“, i d’allà prové la frase àrab “shah mat” que significa el rei ha mort, de la qual deriva l’actual “escac i mat”.

Es jugava d’acord amb les normes àrabs (descrites en diversos tractats dels que va ser traductor i adaptador Alfons X el Savi), segons les quals la reina i l’alfil són peces relativament febles, que només poden avançar de casella en casella. Durant els segles XVI i XVII els escacs van experimentar un important canvi, i la reina es va convertir a la peça més poderosa, quant al seu moviment es refereix, del tauler. Va ser llavors quan es va permetre als peons avançar dues caselles en el seu primer moviment i es va introduir la regla coneguda com en passant (”al pas”), que permet capturar el peó que segueix la seva marxa i no menja la peça que se li ha ofert per una determinada estratègia, i el revolucionari concepte de l’enroc.

Els jugadors italians van començar a dominar el joc, arrabassant-los la supremacia als espanyols. Els italians, al seu torn, van ser desbancats pels francesos i els anglesos durant els segles XVIII i XIX quan els escacs, que havien estat fins llavors el joc predilecte de la noblesa i l’aristocràcia, van passar als cafès i a les universitats.

El nivell del joc va millorar llavors de manera notable. Van començar a organitzar-se partides i torneigs amb major freqüència, i els jugadors més destacats van crear les seves pròpies escoles.

Les peces dels escacs s’han fabricat amb materials molt diversos al llarg dels segles, i poden ser figuratives o abstractes. La fusta, la pedra, el vori, l’os, la plata, l’or, el bronze, l’alabastre, el vidre, l’ònix o la porcellana són alguns dels materials emprats pels mestres artesans per elaborar els seus jocs d’escacs, de bellesa i valor incomparables. Els escacs moderns són generalment de fusta o plàstic, i responen al model conegut com Staunton, dissenyat a la Gran Bretanya el segle XIX. Els escacs són un joc tan popular que es fabriquen jocs de butxaca per jugar durant els viatges.

A finals de la dècada de 1970 les modernes tecnologies van fer realitat els escacs electrònics, que permeten als jugadors enfrontar-se amb una màquina.

Les regles amb què es practica el joc en l’actualitat i el model de les peces (dissenyat pel jugador anglès Howard Staunton) data aproximadament de 150 anys i el primer torneig internacional es va celebrar a Londres el 1851 i a partir d’allà s’ha popularitzat a escala universal.