Valor relatiu de les peces d’escacs

La complexitat dels escacs fa que sigui impossible trobar regles per avaluar la foríça de cada peíça en totes les posicions possibles. Un modest peó pot ser superior fins i tot a una dama en algunes circumstí ncies excepcionals. No obstant això, podem, de totes maneres, intentar atorgar un valor «estí ndard» a les peces que sigui ví lid per a moltes posicions.

Com a norma general, es pren com a unitat el peó. Una tí­pica avaluació en » punts «, que equivalen cada un a un peó és la segí¼ent:

Rei: Per la seva mobilitat, és possible assignar-li un valor de 4, però cal tenir en compte que amb la seva captura acaba el joc i, per tant, la seva valoració dependrí  molt de les circumstí ncies. Per exemple, si hi ha moltes peces, el rei val molt poc, en essència zero punts com a peíça atacant, i poc més com a peíça defensiva, ja que no pot emprar-se amb facilitat sense risc de patir escac mat. En disminuir el nombre de peces i, especialment en desaparèixer les dames, la seva capacitat de participar activament en el joc rí pidament augmenta, i per això el seu valor és cada vegada més gran, fent-se clarament superior a un cavall o un alfil.

Hi ha ‘altres autors que prefereixen una classificació lleugerament diferent:

• Peó : 1
• Cavall : 3
• Alfil : 3.5
• Torre : 5.5
• Dama : 10
• Rei : infinit

I les mateixes consideracions per al rei.

La diferència més notable entre les dues classificacions és el valor relatiu major de l’alfil respecte al cavall. Es considera que l’alfil és lleugerament superior al cavall en la majoria de posicions, essent l’excepció aquelles posicions en què els peons estan immobilitzats uns davant d’altres, especialment en el centre del tauler («posicions tancades»), en les quals hi ha poques diagonals lliures per als alfils. En aquest cas, es parla de «l’alfil dolent «. Un alfil és dolent si el bí ndol que el posseeix té molts peons fixats en caselles del color per on aquest alfil es mou. í‰s «dolent» perquè la seva mobilitat es veu així­ molt reduí¯da. Hi ha moltes posicions en les que un cavall és molt superior a un alfil dolent i aquesta diferència pot ser suficient per guanyar la partida.

Una consideració rellevant també en la comparació alfil – cavall és que dos alfils solen ser clarament superiors a dos cavalls o alfil i cavall en la majoria de casos. La presència dels dos alfils junts, que permet cobrir tant les caselles blanques com les negres, potencia la seva acció. En realitat, tenir dos alfils contra dos cavalls o alfil i cavall és més o menys equivalent a un avantatge entre mig i un peó si la posició estí  raonablement oberta i els alfils poden actuar. Pot ser fins i tot més si aquests alfils poden ocupar diagonals on siguin molt actius en atac o defensa. Un Gran Mestre que va posar de manifest el notable poder dels dos alfils per dominar dos cavalls o un alfil i un cavall va ser el primer campió mundial, Wilhelm Steinitz. Des d’aleshores, gairebé amb unanimitat, els jugadors més forts han preferit sempre l’alfil al cavall i tots han sabut utilitzar amb mestratge l’avantatge dels dos alfils.

Una altra important consideració és que, grí cies a la possibilitat de coronar, un peó guanya valor a mesura que avaníça, sempre que estigui ben defensat i no tingui d’altres peons que obstrueixin el seu avaníç. Quan hi ha moltes peces en el tauler, una peíça menor, alfil o cavall, sol ser superior a tres peons. No obstant això, quan la posició va simplificant-se pel canvi de peces, els peons cada vegada són més forts i poden fí cilment ser preferibles a una peíça menor; fins i tot, dos peons poden resultar més forts en un final de partida que un cavall, un alfil o, de vegades, fins i tot una torre, si estan prou avaníçats. El cavall i l’alfil es consideren peces menors o lleugeres, i la torre i la dama, peces grans o pesades. Alfil o cavall i la torre es coneix com «qualitat «. Així­, si un bí ndol té una torre mentre que el contrari té un alfil o un cavall, es diu que el bí ndol fort té «una qualitat d’avantatge» i si un jugador canvia una de les seves torres per un alfil o cavall, es diu que «sacrifica la qualitat». S’entén en general per sacrifici, el lliurament voluntari de material, sobretot per obtenir d’altres compensacions, com un fort atac al rei, etc.

De totes maneres, hi ha algunes consideracions addicionals que val la pena fer. El sacrifici d’un peó o de qualitat és una arma fantí stica en mans de jugadors experts i , de fet, és una de les facetes del joc que diferencien més en qualitat als jugadors. Per exemple, alguns jugadors llegendaris, com els campions del món Mikhail Tal i Garry Kasparov, es van fer famosos des de molt joves per la seva extraordiní ria capacitat de sacrificar material (un peó, qualitat, fins i tot una peíça menor) per tal d’obtenir la iniciativa o un atac directe contra el rei. D’altra banda, un altre campió del món, Tigran Petrosian, es va fer famós, entre d’altres raons, per la seva peculiar capacitat de lliurar una qualitat de forma defensiva, a fi de generar posicions en les que l’atacant no pogués progressar. També forts jugadors de l‘escola soviètica (i després dels paí¯sos derivats de l’ URSS) s’han caracteritzat per avaluar una torre més com l’equivalent a alfil + peó o fins i tot cavall + peó, en comptes d’alfil + dos peons o cavall + dos peons, tal i com es deduiria de les taules de punts mostrades anteriorment, el que els porta a sacrificar la qualitat amb major freqí¼ència i en posicions menys òbvies que la major part dels jugadors occidentals.

Tot això indica que l’equilibri entre el valor material de les peces i altres factors (guanyar jugades, atacar, portar la iniciativa ) és molt delicat. O, dit d’una altra manera, en escacs,pels jugadors més febles només compta el número de peces per avaluar la posició. Per a un jugador fort , el material existent en el tauler és només un entre diversos factors que cal considerar.