Tots sota sospita
A partir de l’aparició dels programes d’ordinador per a escacs, en diferents moments de la història recent han aparegut sospites sobre la “qualitat” o “honestedat” d’alguns jugadors. Més d’una vegada, els millors jugadors del món s’han acusat entre ells de fer trampes i d’emprar mètodes il·legals i, la veritat, és que aquesta circumstància pot fer molt de mal en un futur perquè podem arribar a dubtar de qualsevol jugador que destaqui de la resta.
Les acusacions importants van començar després del Mundial de Sant Louis. Allà, es va donar a conèixer Topàlov, qui no va trobar rival i el seu joc va ser superior al de la resta. Tot això va ser una relativa sorpresa per al món dels escacs, ja que Topàlov, fins aquell moment havia demostrat ser un bon jugador, però el seu domini aclaparador va recordar als temps de Kasparov. Jugadors com Morozevich i Svidler van expressat els seus dubtes respecte a les partides de Topàlov, per a ells massa perfectes i semblants al que suggerien els programes d’escacs. A més, van criticar que les mesures de seguretat preses per l’organització van ser escasses i que hauria estat molt fàcil poder fer trampes. En realitat, tots aquests comentaris són especulacions sense massa fonament i potser l’absència de Kaspàrov va motivar a Topàlov, que va pujar un esglaó el seu nivell de joc.
TOPALOV
Un altre cas similar, que es va convertir en una vergonya per als escacs, va ser el “wàter Gate”. Kramnik i Topàlov disputaven el Campionat del Món de la reunificació, potser el més important després dels tensos duels Kaspàrov- Karpov. I és que Kramnik va anar desenes de vegades al bany durant les primeres partides. Aquest estrany comportament va aixecar moltes sospites en l’equip del búlgar, que el va acusar de moure les peces amb rapidesa en tornar del bany i sempre amb moviments molt forts. El comportament de Kramnik va ser veritablement estrany, però sembla que no hi ha proves concloents que demostrin que va fer trampes. Totes les discussions posteriors entre els dos equips van fer avergonyir a tots els aficionats del planeta.
KRAMNIK
La rematada de tot plegat va arribar en el torneig Corus 2007. En aquella ocasió, el sospitós va tornar a ser Veselin Topàlov. En un diari es va publicar que durant la 2a i 3a Ronda, el representant de Topàlov va tenir un comportament molt estrany. Es va observar que Danialov sortia de la sala per parlar per mòbil molt sovint, i se’l va acusar de que quan tornava a la sala de joc li feia senyals secrets a Topàlov perquè aquest realitzés els moviments recomanats per Fritz. Segons les sospites, aquests moviments li eren “xivats” a Danialov durant les seves trucades per telèfon. Tot plegat, són unes acusacions molt greus i un cop més sense el més mínim fonament. Certament, el comportament de Danialov fou estrany, però d’aquí a arribar a aquests extrems…
Per altra banda, també hi ha constància d’altres casos, però amb jugadors més modestos de protagonistes. Un d’aquests és molt rocambolesc i fa referència al jugador indi Diwakar P. Singh, qui va aconseguir pujar 260 punts d’ELO en molt poc temps. Aquest fet és gairebé impossible i per això la Federació dels seu país li va obrir una investigació. La conclusió a la qual es va arribar és que les jugades que realitzava eren gairebé idèntiques a les que marcava el programa Deep Junior. L’any 2006 aquest jugador va quedar primer en el Campionat de la Índia i en el següent campionat del mateix país es van fer estrictes controls per evitar l’ús d’aparells electrònics i sorpresa!!. Aquest jugador va quedar en la posició 25, amb un rendiment molt fluix. Sembla que el van enxampar i que la seva progressió no era deguda a un miracle sinó a l’ajuda divina d’un programa.
Ningú pot qüestionar que els programes són un gran avenç per al món dels escacs, però vist això, està clar que també tenen els seus punts negres. Avui en dia els jugadors treballen amb els programes i això els permet progressar amb rapidesa, però també els porta a jugar amb un estil una mica artificial; són grans experts en obertures, però els falta el més important: el talent. Si feu una ullada als tornejos actuals, la majoria d’aquests jugadors plantegen obertures sòlides amb les quals poder aconseguir unes taules ràpides, ja que hi ha molta por de perdre i això porta la por a guanyar.
Fa uns 25 anys, els jugadors no disposaven d’ordinadors per entrenar o per analitzar partides, es feia el que s’ha fet tota la vida, agafar un tauler, posar les peces i posar-se a moure les peces. Això si eren escacs purs i el que tenia talent el podia aprofitar al 100%.
També és molt molest l’ús de programes en els portals de joc d’Internet. Es tracta d’una pràctica molt estesa i és trist jugar unes partides, perquè t’agraden els escacs, i trobar-te que no estàs jugant contra una persona, sinó contra el Fritz de torn. Quin gaudi pot treure algú guanyant així?. És la màquina la que guanya, no tu. En moltes ocasions, ja no podem jugar una partida sense desconfiar del nostre rival i passa el mateix quan jugues un torneig, on sempre pots pensar: “que bé juga aquest noi, eeeh massa bé, segur que porta un artefacte a l’orella i Mr Fritz 10.0 li està xivant les jugades “.
Possiblement, abans els escacs eren més nets i més divertits, però no ens queda altre remei que resignar-nos perquè aquesta és l’època que ens ha tocat viure.
